La Universitat de València va organitzar, dissabte passat, una magnífica jornada de portes obertes al Parc Tecnològic. Acompanyats per un sol abrasidor, els visitants van rebre un munt d’obsequis, i van poder gaudir de la contemplació, en alguns casos, i de la participació, en uns altres, de fenòmens i activitats que habitualment no ens passen per davant dels ulls. Tant la idea, com l’esforç fet per l’organització de l’esdeveniment, mereixen tots els elogis que els puguem dedicar.
Moltes de les activitats estaven pensades per a públic infantil. Sovint, permetien la participació dels visitants, en forma de tocar, manipular, tastar o jugar. I també, en la forma d’escoltar algunes explicacions ben dissenyades i destrament executades per persones voluntàries que, a més del coneixement sobre la matèria, generalment posseïen unes bones dots pedagògiques, i la paciència imprescindible per a tractar amb infants.
Jo hi vaig acudir, amb les meues filles de quatre i dos anys, respectivament. Totes les explicacions que els van oferir foren -invariablement- en castellà. I cada vegada, vaig haver de demanar si no els ho podien explicar en valencià, per tal que elles també ho pogueren entendre. He de dir que, en molts casos, els ho van repetir en valencià, amb més o menys competència i correcció, però sempre amb amabilitat.
No em sembla correcte que la Universitat de València actue, pel que fa a la llengua, com la resta de les institucions valencianes, discriminant sistemàticament les persones valencianoparlants. Els estatuts de la Universitat estableixen que el valencià és la llengua pròpia de la institució. En què es nota això? En que, si vols una explicació en valencià, l’has de demanar com si fóra un favor personal? Per què les meues filles tenen menys drets que els fills de les persones que han triat el castellà com a llengua familiar? Com és que en una jornada universitària, la llengua pròpia de la Universitat està absent de les explicacions?
Els cartells -això sí– estaven correctament escrits en català. Això, però, no serveix per a molt, si a l’hora de la comunicació, l’elecció sistemàtica és el castellà. La Universitat, una de les poques institucions valencianes que no està obertament a favor de l’extermini lingüístic que impulsen els ocupants del Palau de la Generalitat i dels principals ajuntaments valencians, ha d’anar molt més enllà en el seu compromís amb la cultura pròpia. No n’hi ha prou, amb els rètols, com fan aquells restaurants que, per reclamar l’etiqueta de ‘típic’, tenen el nom en valencià, i eixa és la primera, i també l’última paraula que hi trobarem en aquesta llengua.
El valencià ha de ser la llengua habitual de les comunicacions de la Universitat amb la societat valenciana. I cal dir que l’actitud dimissionària que hi trobem ara no és responsabilitat de l’actual equip rectoral, que encara no ha tingut temps material per redreçar-la. En tindrà, però. I la marginalitat de la llengua, en una institució que la declara com a pròpia, no és de cap manera acceptable. Ni ha de ser -tampoc- eterna o inamovible.