de l'Horta estant

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha dictat sentència contra les ínfules faraòniques del políticament difunt Francisco Camps. Els tribunals han de tenir, per a l’expresident, una mena de qualitat agredolça. D’una banda, en declarar-lo ‘no culpable’ el van salvar d’un calvari més gran; de l’altra, i amb les successives sentències en favor d’ACPV, deslegitimen obertament el que va ser un dels eixos centrals de la seua política: l’atac sistemàtic a tota manifestació cultural que no estiguera profundament acastellanada.

Des d’un punt de vista psicològic (potser seria millor dir-ne psicopatològic) hom podria pensar que el Sr. Camps reuneix totes les característiques de l’autoodi, que Gordon Allport definia com “el sentiment de vergonya que pot tenir algú per posseir les qualitats que menysprea en el propi grup, ja siguen aquestes qualitats reals o imaginàries”.

Com a bon dirigent del seu partit, el Sr. Camps té un cognom ben valencià, que ha heretat dels seus avantpassats, i un nom ben castellà, que en cap moment ha volgut valencianitzar, fent així una clara declaració de submisa vocació castellanista. En perfecta sintonia amb això, mentre que el seu castellà és ben correcte, quan -en comptades ocasions- s’expressa en valencià, ho fa en un registre vulgar, incult, més propi d’una persona analfabeta o no il·lustrada, que no de tot un doctor en dret. I ho fa amb una fonètica pobra, de ressonància forastera, com la que correspon a algú que usa ben poc eixa llengua, i mai per a res que li importe.

Des d’aquestes premisses, no resulta difícil entendre quin servei cognitiu li podia fer una dèria persecutòria com la que ha exhibit. Contra Acció Cultural, sí, però -en realitat- contra tot allò que per a ell representa. Contra la voluntat de consolidar una cultura valenciana autèntica, no sucursalista i digna. És això, la dignitat, el que Camps i els seus no poden suportar. Havent-se rendit des de fa generacions al vassallatge; tenint com tenen els genolls nafrats de tant d’ajupir-se a llepar les sabates de l’amo de torn amb seu a Madrid, la mera idea d’una cultura valenciana independent de la castellana els resulta radicalment insuportable.

La perspectiva de guanyar vots a base de contentar la clientela més energumènica, tot assenyalant un odiós enemic intern, li proporcionà la coartada tàctica que necessitava, però el fons de la qüestió era més profund. Es tracatava de la mateixa obsessió que fa que no toleren ni la més mínima expressió en valencià que no vaja acompanyada de la corresponent traducció castellana. No importa que siga perfectament innecessari. Té igual que les paraules siguen tan semblants que ni tan sols un ximpanzé necessitaria la traducció. La qüestió no és eixa, sinó deixar ben clar que l’única expressió cultural valenciana que toleraran haurà de ser pregonament subsidiària i subordinada a l’espanyol; una mena d’apèndix residual i perfectament inútil de l’estil de “Senyor pirotècnic, pot començar la mascletà” o “Visca la Mare de Déu”.

És per això -també- que els fa nosa TV3. Pel mateix motiu que els molesta que diguem País de la nostra terra,  que parlem, que escrivim, que cantem o que pensem en valencià. Es veu que la cosa és realment tan patològica, tan destrellatada i absurda, que ni tan sols els seus tribunals, els tribunals espanyols, no han pogut donar-los la raó. En comptes d’això, els han fotut una bona galtada. Una galtada que -a falta d’una autèntica reparació- ressona gloriosament en les nostres oïdes.