de l'Horta estant

Per si no n’hi havia prou amb els afanys inquisitorials de la casta franquista que governa el País Valencià, que després d’haver guanyat les eleccions gràcies al dopatge del finançament il·legal, l’enganyifa legal d’un sistema dissenyat per ells i per a ells, i la connivència tramposa dels qui haurien d’aplicar la llei, ara el Levante EMT també s’ha sumat a l’orgia de prohibicions i silenciaments.

Es veu que no els sembla prou que no puguem vore ni una sola TV en la nostra llengua, que puguem escoltar tota classe d’emissores de ràdio en rus, búlgar, àrab o romanés (m’agrada que ho poguem fer), però cap ni una en valencià. No cal dir que per a aquells éssers superiors i privilegiat que prefereixen fer-ho en castellà, l’oferta s’eleva a centenars d’opcions. 

Ara el Levante, aquell diari que durant anys ha passat per ser l’opció més progressista de la premsa escrita valenciana, ha decidit censurar el poeta Manel Rodriguez Castelló, que hi publicava una deliciosa columna des de fa 16 anys. No és la primera mostra de submissió abjecta i llepaculisme manifest que ofereix aquesta empresa subvencionada, que no gosa alçar la veu per si l’amo s’enfada i li lleva el caramelet de la publicitat institucional pagada amb fons públics, que mantenen viva una empresa privada -una més- dedicada a desinformar es valencians.

Reproduiré, sense més, el missatge que m’ha enviat Manel Rodríguez-Castelló, i la columna que li han censurat.

 “Amigues i amics, per si és del vostre interès us envie la columna que Levante-EMV no va voler publicar la setmana passada al·legant que era un tema personal (!). Jo n’he dit censura, amb el precedent d’un altre de dedicat a Alfonso Rus que tampoc no em van publicar. Quan ja havia enviat la columna de demà, en homenatge a Montse Anfruns, l’encarregat de la secció m’ha fet saber que havien decidit prescindir de les meues col·laboracions per la “deslleialtat” d’haver fet pública la censura al meu bloc. Després de setze anys dol una miqueta haver de dir adéu en tals circumstàncies, de manera que preferesc dir-vos gràcies per la vostra atenció i fins ara. Salu”t.

Onoris causa

Manel Rodríguez-Castelló

Em pregunte si l’opacitat i arbitrarietat que solem atribuir al món de la política i les seues institucions no necessita com l’aire que es respira l’opacitat i arbitrarietat simultànies de l’economia, no ja a gran escala, per descomptat, sinó en la de les petites transaccions diàries. Causa i efecte? Ou i gallina? O complementarietat que ens fa la vida més difícil i en trau bon profit, que d’això es tracta. Els reportaré un cas kafkià, real i personal, que m’ha passat amb ONO, com els passa a tants veïns en els seus contactes amb la cara oculta de la publicitat, l’economia pura i dura i les empreses dites de serveis. La qüestió és la següent: ONO em cobra per uns serveis que no he sol·licitat ni rebut per valor d’uns 70 euros. Com que es tracta d’un error, confie que ho solucionarem amb trellat en un tres i no res. Després de múltiples peripècies (els estalvie la part lingüística de l’abús de poder) i de no sé quantes estúpides sintonies d’espera, una veu de senyora que habita en algun lloc de la galàxia invisible i el nom de la qual ignore, em diu que la meua reclamació és desestimada perquè a ella li consta la comanda i l’entrega (ignore també de quina manera li consta tot això en el seu més enllà) i que no em tornaran els diners de cap manera. Em preguntar-li amb intenció si la sol·licitud havia estat realitzada des del telèfon de casa que en aquell moment fèiem servir, em respon que es pot tramitar des de qualsevol lloc i que només has de dir nom i DNI.

–Però això ho pot fer una criatura! Són coses de domini públic. Com és que no verifiquen la identitat del client quan fa una comanda, rep l’article i se li passa la

factura?

–Em tem que algú ha suplantat la seua identitat.

–I això és molt greu? Aquest matí m’he mirat a l’espill i no he notat res.

–Jo de vostè aniria a la policia. Bon dia.

Una empresa de comunicació incomunicada, amagada sota veus impertorbables i anònimes; especialistes en fibra òptica incapaços de veure la falsa comanda d’un 

client fantasmagòric, o simplement un robatori que es pepetra cada dia i que 

alimenta l’opacitat del sistema i la indefensió del ciutadà. Els sona? A mi m’han 

volat els diners, el telèfon fix i internet (comprendran que després del desgavell, 

me n’havia de donar de baixa), però ONO perd molt més. Temps al temps.

Per les festes de Nadal és quasi una tradició dur els xiquets al cinema. Una tradició ben fàcil de mantenir, a condició que sigueu una família castellana (vull dir, de llengua, no de lloc de naixement o residència). Si és el vostre cas, l’enhorabona. A la sala comercial de València que té la major oferta de cinema en valencià,  les famílies castellanes poden triar entre 17 pel·lícules, ja siguen per a públic adult o infantil.  Les famílies valencianes, en canvi, poden triar-ne concretament… una. Això sí, és una pel·lícula infantil.

I per si algú troba que es tracta d’una oferta desmesurada (per massa bona) per als valencians, no patiu. Les pel·lícules en castellà compten amb 4 sessions en horaris diferents, de manera que tothom puga trobar-ne el que més li convinga. Això fa un total de 68 sessions diàries, front a la bonica xifra d’una sessió en valencià. Això sí, és una sessió matinal, a les 12 del migdia, de manera que si resulta que encara hi ha algun valencià que treballa en horaris regulars… que es fota, o que envie els xiquets al cine amb els iaios.

I això, gràcies a l’esforç -en aquesta ocasió- d’Escola Valenciana (com en unes altres ha estat Acció Cultural o la Universitat de València), que han de treballar de valent cada any per aconseguir aquest privilegi. Perquè, per a nosaltres, els valencians, anar al cinema en la nostra llengua és un privilegi. Per als castellans no. Per a ells és un dret. Un dret bàsic, òbviament. Només faltaria que ara forem tots iguals. Que qui guanyà la guerra el 1939? I qui guanyà els 36 següents anys de franquisme amb Franco? I qui guanyà la farsa aquella que anomenaren Transició? I qui ha guanyat tots els anys de franquisme sense Franco que alguns anomenen pomposament ‘període democràtic’?

Home, no fotem! A vore si ara, pel fet de pagar més contribucions, de ser una de les cinc comunitats més pobres de l’estat i, alhora, una de les quatre que més paguen, voldrem -damunt!- tindre els mateixos drets que els guanyadors. Només faltaria!

Si volem dur les criatures al cinema, ho fem en la llengua de l’imperi. I l’educació, si tenim sort hi hi ha una escola amb línia en valencià a prop de casa, i si a la consellera li dóna la gana d’habilitar-la, i si els mestres tenen a bé de no ser analfabets en el 50% dels idiomes oficials… ja podem estar contents i pagats. I si no, a educar els fills en castellà com fan els espanyols de bé. Així, en el futur, podran ser uns inútils monolingües com el que governa a València o el que ho fa a Madrid, que per no saber, no saben parlar bé ni l’únic idioma que coneixen.

La constitució espanyola, eixa que du camí de ser molt més sagrada que la bíblia, diu que tots som iguals. El que no diu és que uns són molt més iguals que els altres. I nosaltres, els valencians, no estem precisament entre els qui són més iguals.

I, per cert, per a tots aquells que ens sentim indignats de constatar com, també en l’àmbit del cinema, ens pixen damunt i diuen que plou,  estarà bé que ho recordem la pròxima vegada que perdem el cul per canviar al castellà, a la mínima que algú se’ns adrece en aquesta llengua, o que pensem que potser hi ha algun dels presents que no ha parlat en valencià des del primer dia de la seua vida comunicativa. Perquè això, la submissió lingüística que practiquem alegrement cada dia; la manca de dignitat que exhibim sense vergonya cada vegada que canviem al castellà pels motius més pelegrins, és la base que permet que les empreses de l’espectacle es burlen de nosaltres com si no comptàrem per a res. Perquè qui no sap fer-se valdre, efectivament, no hi compta.

En les nostres mans està canviar-ho.  I feliç 2014!