de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Fal·làcia del 50%

0
Publicat el 4 de març de 2018

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmen i dones, en algun lloc NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contr un o l’altre sexe.

A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens.

No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.

En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexes de les persones, les altre variables que puguen contribuir a una explicació correcta.

Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Maniqueisme

0
Publicat el 4 de març de 2018

La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat.

 

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No funciona

0

El procediment consistent a:

1. Pensar com t’agradaria que foren i es comportaren els humans,

2. Decidir que és així com són «per naturalesa», i que, si ara no es comporten com cal és per alguna malèvola influència social, perfectament prescindible, i

3. Assumir que amb una educació diferent hom pot fer que tornen al comportament desitjable,

Senzillament, no funciona.

Qualsevol intent de canvi que no es base en un coneixement profund de la naturalesa de l’espècie animal que coneixem com Homo Sapiens, està condemnat al fracàs, i desemboca en règims totalitaris.

No cal deduir-ho o imaginar-ho. Ja s’ha experimentat.

NO funciona.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tindre raó sempre

1

Ha passat hui mateix, durant un col·loqui entre profes de Psicologia, que acabàvem de vore l’entrevista que Cathy Newman va fer al psicòleg canadenc Jordan B. Peterson.

Algú ha comentat que l’estil de la periodista li semblava agressiu; que més que no una entrevista, havia conduït un debat encobert en què ella atacava els punts de vista de l’entrevistat. Llavors, una altra professora ha dit que a ella li semblava que qui era agressiu era Peterson.

Li he fet notar que ell (a) no l’interrompia en cap moment, (b) no alçava la veu, i (c) mantenia un to i una conducta no verbal excepcionalment calmats durant tota l’entrevista. La resta dels assistents han confirmat això mateix, i quan ja pensava que passaríem a un altre tema, ella ha tornat a prendre la paraula per a dir que sí, que tot això era cert, però que Peterson estava sent passiu-agressiu.

He esperat (de bades) una rialleta o algun altre signe d’estar fent broma. No en feia. De manera que la cosa va així:

”Jo dic que algú és agressiu. Si actua agressivament, és evident que tinc raó. Si, pel contrari, es comporta amb una calma excepcional, també tinc raó, perquè el que està fent és ser passiu-agressiu”.

Com a mètode per a guanyar discusions, no té rival; és com la tòmbola de les fires: sempre toca!.

Em pregunte si l’única manera de no ser considerat agressiu serà deixar que et guanyen els debats, fins i tot si has de fer un esforç per a perdre’ls.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Serà… o no serà?

0

Ho he sentit centenars de vegades: «El País Valencià serà d’esquerres, o no serà»; o bé «… serà ecologista/feminista/animalista…, o no serà». Dit i escrit així, sense un ‘ho’ («o no ho serà»), que en canviaria completament el significat, i atorgaria a la frase un toc d’higiènic escepticisme i un saludable sentit de l’humor que l’original no té. Recorde haver pensat sovint: «això vol dir que no serà», perquè, evidentment, tots els països, els normals, vull dir, són d’esquerres i de dretes, tenen gent ecologista i una altra que no ho és, i s’adscriuen a tots els credos amb una inevitable diversitat.

Així que, creure que només un costat de l’espectre polític pot construir un país, és sinònim de no creure que el país pot existir amb normalitat. En totes les societats humanes hi ha perfils conservadors i progressistes perquè, com ha dit Francis Fukuyama, entre molts altres, ”...hi ha fonaments evolucionistes per a les nostres actituds polítiques, i ser progressista o conservador pot reflectir tendències molt més profundes…. Tant és així que això queda reflectit en els trets de personalitat que tots els humans posseïm en distintes mesures i proporcions. I és això, les proporcions, el que ens fa diferents.

Els perfils es manifesten en totes les societats, més bé en un continu, que no com a variables dicotòmiques, precisament perquè es tracta, en ambdós casos, de perfils plenament adaptatius. Dit d’una altra manera, les societats humanes, des de les tribals fins als estats moderns, han sobreviscut gràcies a la combinació entre trets progressistes i conservadors. Una combinació que es dóna simultàniament (en qualsevol moment hi ha persones de les dos tendències, que modulen el ritme d’avanç de la societat), i també alternant-se en el temps (períodes dominats per una tendència, seguits d’uns altres dominats per l’altra).

Molt probablement és això, l’equilibri entre tendències, el que ha permés que els grups humans hagen sobreviscut i prosperat de la manera en què ho han fet, evitant el risc excessiu (d’extinció) que suposaria un monopoli de la tendència a la innovació i el canvi constant que caracteritza el progressisme, i també l’anquilosament que es derivaria d’un absolut predomini conservador, que hi hauria molts dels canvis socials que ens han permés, com a espècie, assolir les actuals condicions de vida. No veig per quin motiu, la societat valenciana hauria de ser-ne una excepció.

Com tot grup humà, els valencians necessitem opcions polítiques per a les dos bandes de l’espectre polític, que (per bé que a mi no m’acaben de convéncer els noms) s’han acabat identificant amb els termes dreta i esquerra. Molt resumidament, podem dir que la gent que s’identifica amb un perfil conservador mai no votarà opcions polítiques d’esquerra, mentre que els progressistes mai no votaran opcions de dreta. Si volem un país normal (amb el nom que siga, però normal), per tant, necessitem opcions valencianistes als dos costats.

Si només es pot optar pel valencianisme votant partits d’esquerres, hi ha un ampli sector de la societat valenciana que no ho farà mai. L’única manera de captar el seu vot és l’existència de partits polítics que no s’identifiquen amb l’esquerra, ni en les propostes ni en les formes. Això els pot situar al centre o al centredreta, a l’hora que, metodològicament, s’adscriuen a un estil pragmàtic que, si va acompanyat d’un perfil dialogant, els convertirà en una opció de caràcter moderat. Si, en canvi, opten per un to més autoritari, seran percebuts com a opcions més conservadores, que també tenen el seu públic.

Un altre tema és que, en la societat valenciana, l’eix valencianisme-espanyolisme és omnipresent, i les opcions de dretes s’han identificat, fins ara, amb una clara orientació que podríem anomenar ‘d’extrema Espanya’, mentre que a l’esquerra podem trobar més varietat, amb opcions que van des de l’espanyolisme més o menys camuflat fins al valencianisme declarat.

És precisament per això que ara calen opcions de centre o centredreta, que tinguen com a referent el poble valencià, i com a objectiu la millora de les nostres condicions de vida, que ara com ara, estan molt perjudicades per l’esmentada adscripció d’extrema Espanya dels governs que hem tingut des de la dècada dels 80 del segle passat. En la meua opinió, això és un dels reptes pendents que la societat valenciana haurà d’afrontar en el futur pròxim. Perquè podem dir, sense por d’enganyar-nos, que el poble valencià serà divers, i per tant normal, o no serà. (O si voleu, hi afegim el saludable ‘ho‘).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hui com ahir

0

Durant l’operació de maquillatge que s’ha acabat coneixent com la ‘transició democràtica’, els partits nacionalistes espanyols que obtenien les majories al País Valencià, van estar molt d’acord amb la idea que calia desactivar el sentiment autonomista dels valencians. Ahir, com hui mateix, s’hi referien com a ‘contagi’ d’allò que estava passant, sobretot, a Catalunya.

Entre altres coses, van insistir a descafeïnar la via d’accés a l’autonomia, van instaurar l’antidemocràtica barrera electoral del 5%, es van inventar un nom indigne, que ens rebaixava a la mera categoria de ‘comunitat’, i van atiar el conflicte respecte als símbols (senyera, himne…) i l’onomàstica (nom de la llengua que parlem, toponímia…).

Ho van fer bé.

És cert que comptaven amb molts mitjans, econòmics i de propaganda, però igualment cal reconéixer que ho van fer bé. I que, a l’altra banda, els valencianistes no vam estar prou llestos per a desactivar les seues estratègies de divisió, i consolidar una unitat que ens hauria fet molt de favor, en anys a venir.

També feren, però, una altra cosa, sobre la qual poca incidència podríem haver exercit. Van tolerar i alimentar els grups d’extrema dreta que, sobretot, eren grups d’extrema Espanya, amb l’objectiu d’atemorir-nos i de deixar-los el camí lliure d’obstacles.

També ho van fer bé.

Aquella gent, entre la qual hi ha assassins confessos, ha progressat adequadament en la vida social. Sense abandonar el seu fanatisme, han guanyat respectabilitat, en una societat volgudament amnèsica, gràcies a un poder polític que, a canvi de no organitzar-se com a força electoral competitiva, els ha garantit immunitat total per als seus delictes. Això demana un grau de connivència entre poder polític, judicatura i forces policíaques, que només està a l’abast de les dictadures. En una democràcia, per imperfecte que siga, és molt difícil assolir un grau de coordinació com el requerit per assegurar la impunitat d’un grup nombrós de criminals.

De nou, ho han fet molt bé.

Ara els activaran de nou. Tornen a parlar d’evitar el contagi. Tornen a voler beneficiar-se de l’estratègia de la por. Faríem bé de no repetir errors passats, i treballar per la unitat dels demòcrates. No és una agressió contra l’esquerra o contra els ‘catalanistes’. És una agressió contra la societat valenciana, contra tots els demòcrates, contra tota la gent (molta) que no es beneficia directament de la corrupció. No és moment per a voler rendibilitzar partidàriament la resistència al feixisme.

Hui, com ho era ahir, és moment per a buscar la unitat democràtica de tots els valencians. Voldran passar-nos per damunt. I només els ho podrem impedir si estem units.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Puresa de credo

0

Sempre m’ha xocat que quan algú generalment considerat dins de l’espectre progressista (particularment alguna persona públicament coneguda) expressa una opinió que uns altres consideren inconvenient, ràpidament se li qüestiona el caràcter progressista.

Expressions com ara el “progre” (així, amb les cometes), o bé “l’ autoanomenat intel·lectual d’esquerres” són molt habituals en tals ocasions. Ara, per exemple, quan un ampli conjunt de persones, que el diari espanyol El País qualifica precisament d’intel·lectuals, han signat un manifest contra el dret d’autodeterminació dels catalans, han proliferat comentaris en aquest sentit.

És com si fóra incompatible ser progressista (d’esquerres) amb formular opinions poc democràtiques, o tenyides d’un fort fanatisme nacionalista espanyol. Qüestionar la seua adscripció real al progressisme (l’esquerra), es veu que permet d’entendre i acceptar que es manifesten en contra de drets humans fonamentals, i que es posicionen obertament contra l’exercici de la democràcia.

A mi em fa la impressió que els posicionaments i les conductes antidemocràtiques no són un patrimoni de la dreta. És tan difícil recordar que els comunistes soviètics no respectaven el dret d’autodeterminació? Algú pensa que Lenin, Stalin o Mao eren fervents partidaris de la democràcia participativa? És evident que Hitler, Mussolini o Franco no ho eren, però els primers, tampoc. De manera que no crec que siga tan incoherent ser d’esquerres i posicionar-se contra la democràcia.

Diria que l’eix real en què es mouen aquestes coses no és el d’esquerra-dreta sinó el de democràcia-totalitarisme. I que en la banda del totalitarisme trobem gent d’un i l’altre costat del clàssic espectre de les orientacions polítiques. I també que en els temes de caràcter nacional, les posicions fluctuen enormement segons que es tracte de la nostra nació o de la dels altres.

En la meua opinió, el manifest dels progres d’El País mostra clarament que el fervor espanyolista provoca, ben fàcilment, que l’objectiu nacionalista de mantenir una Espanya unida, passe per damunt de qualsevol altra consideració de caràcter democràtic, i escore tota aquesta gent cap a la banda del totalitarisme, sense que per això hagen de deixar de ser d’esquerres.

Ara mateix, em sembla que per estar contra Catalunya i contra el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur, no passen a ubicar-se en l’extrema dreta; simplement se situen, això sí, de ple dret, en l’àmbit de l’extrema Espanya, on es troben amb col·legues d’altres orientacions polítiques amb qui comparteixen un fervor nacionalista i una obsessió per la unitat de la seua pàtria, que els mantenen units per damunt d’altres possibles divergències.

Em sembla que qüestionar la seua adscripció ‘real’ a l’esquerra és una manera de fer-se trampes al solitari: si fóra d’esquerres no podria ser impur/estar tan equivocat/defensar posicions totalitàries. Només atribuïnt-li una (secreta) militància de dretes podem assumir que estan dient això que diuen, que tant ens desagrada. No em pareix que siga una posició intel·lectualment honesta, la veritat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quotes tertulianes

0

He llegit que en la futura TV valenciana, si és que algun dia ens arriba, les tertúlies es regiran per un sistema de quotes que farà que la meitat dels tertulians siguen cromosòmica ment XX, i l’altra meitat XY. Més encara, es veu que també hi hauria quotes en funció del pes corporal (“Se evitará el cànon de delgadez” és, concretament, el que he llegit al diari que ho publica. I no en cite la versió en valencià, perquè, d’acord amb la tradició del mateix diari, podria significar qualsevol desgavell proveït per un traductor automàtic generosament subvencionat).

Això només es pot sostenir, si assumim que els humans XX tenen visions de tots els temes, clarament diferenciades de les que sostenen els humans XY. Seguint el raonament, això voldria dir que la seua naturalesa genètica els fa vore les coses de manera ben diferent, i que trobaríem, per tant, més acord i cohesió entre XX i entre XY respectivament, siga quin siga el tema a discussió. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!

Això del pes també és una gran idea. Implica pensar que en funció de la desviació respecte al normopés (pes corporal considerat saludable per a l’estatura, sexe i complexió de la persona), també tenim uns o altres baixos cognitius. Així, deu ser difícil trobar un home prim i un home gros que estiguen d’acord en algun tema. No diguem ja si parlem d’una dona prima i d’un home gros. O bé (perdó si he usat termes políticament incorrectes o que pogueren fer que algú se sentirà ofés): una persona XX de pes corporal arrenglerat amb els estàndards de normalitat estadística, i una persona XY amb puntuacions més de dos desviacions típiques per damunt de la mitjana. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!

Encara més; per què limitar-nos a l’obesitat? I què en diem de l’estatura? Per què no un sistema de quotes que equilibre la quantitat de baixets i alts? I calbs i peluts? Per què no? Algú podria considerar que els calbs (o bé “persones amb alopècia”, per si algú se sent ofés per la vulgaritat del terme ‘calb’) són un col·lectiu, i que no tenen una representació suficient en els mitjans públics. O potser caldria diferenciar entre calbs i calbes, i prendre en consideració un altre element per a les quotes. I fins on podríem seguir amb això?

Modestament, i des de la perifèria de les complexes decisions que cal prendre per a fer pasturar un país pel recte camí, des del lideratge responsablement exercit pels mitjans públics de comunicació, proposaria una idea per a la selecció de tertulians. I si, per a cada tema, buscàrem persones competents en la matèria? Estic convençuts, que per a la immensa majoria dels temes que es puguen seleccionar, n’hi ha, d’especialistes ben capacitats per a contribuir a elevar el coneixement general de la matèria. No conec, així a la bestreta, quina serà la seua càrrega cromosòmica o el seu índex de massa corporal. I francament, m’importa ben poc. Com a espectador, m’agradaria assistir a debats interessants, enriquidors, en què unes persones que tenen uns determinats coneixements i capacitats, col·laboren a esclarir algun aspecte polèmic d’interés general. I això s’aconsegueix quan se selecciona l’agent en funció de les seues competències, i no de característiques morfològiques.

Si algun dia em convidaren a una tertúlia de la tan esperada TV valenciana, m’agradaria molt pensar que és perquè algú ha considerat que la meua visió sobre el tema en qüestió, és digna d’atenció, ni que siga per a ser degudament rebatuda per alguns altres tertulians. Detestaria, en canvi, pensar que la meua presència forma part de la quota d’homes de mitjana edat, calbs i dins de la normalitat ponderal.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Govern central

0
Publicat el 17 de juny de 2017

‘Govern central’ és una expressió que no parem de sentir, en boca d’autoritats valencianes, i també de partits polítics de voluntària adscripció valencianista, usada per a referir-se al govern espanyol, amb seu a Madrid.

‘Central’ és, en termes generals, una paraula que denota rellevància. Un argument és central, en lloc de simplement complementari o secundaria; una persona té un paper central en un equip, etc. També en política és així, i el diccionari de l’AVL, ho replega: “7.adj. POLÍT. Que s’exercix (un poder) sobre tot el territori d’un Estat. Govern central. Administració central”.

La meua no és, per tant, una objecció a la legitimidad d’usar l’expressió, sinó a la conveniència. Ja sabem que les autonomies estan concebudes, en el sistema que vam heretar del franquisme, com a poders secundaris, és a dir, de segona categoria, i per tant, no centrals, ni centrats en ells mateixos. La pregunta és si és això el que ens interessa, i si és el que ens interessa transmetre quan ens referim al govern que, de Madrid estant,  pren decisiopns i implementa polítiques, generalment perjudicials per als valencians.

En la meua opinió, un nivell saludable d’autocentrament demana que considerem el nostre país com una unitat de referència, que té un govern situat a València. Entenc que usar el terme ‘central’ referit al govern de la Generalitat podria resultar confús, i no és això el que propose. Només apunte la idea que, des d’una perspectiva mínimament autocentrada, el govern de Madrid és això mateix, ‘govern de Madrid’, o bé ‘govern espanyol’. Dos expressions perfectament descriptives, i suficientment respectuoses com per a ser usades en qualsevol context.

Em sorprén molt, francament, que un govern que considera que si no diu “els professors i les professores”, algú pot pensar que les dones no fan classes, i amb això, atribueix un paper tan central al llenguatge, no caiga en el compte que, en aplicar l’ adjectiu ‘central’ al govern que ens maltracta, poden estar contribuint a incrementar la percepció de rellevància que el personal li atorga.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València, capital de la igualtat lingüística

0
Publicat el 8 de juny de 2017

Demà comencen les sessions de treball del Comité de Direcció d’ELEN (Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística), que Acció Cultural del País Valencià acull al Centre Octubre de València.

ELEN és la principal organització que treballa, en l’àmbit europeu, en favor de les llengües minoritzades. Amb 150 organitzacions, procedents de 22 estats europeus, ELEN aspira a donar veu als més de 50 milions de ciutadans europeus que parlen llengües distintes de les que són plenament oficials als seus respectius estats.

El nostre treball es basa fonamentalment en la interlocució amb les institucions europees i internacionals. Mirem d’aprofitar l’experiència dels membres que en tenen més, la creativitat d’aquells que estan en situacions més precàries (i per tant, s’han d’espavilar i molt per tal de fer-se visibles) i, en definitiva, fem per combinar les millors virtuts de tothom, a fi de caminar cap a un objectiu comú, com és el respecte i el tracte igualitari a tots els idiomes d’Europa, que no són només els dels grans estats que la componen.

Si en l’Assemblea General del propassat novembre, a les instal·lacions del FC Barcelona, ens van rebre el president Puigdemont i el conseller Romeva, i vàrem comptar amb el discurs inaugural de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, demà serà el president de les Corts, Enric Morera, qui ens rebrà. Afortunadament, ara tenim, a moltes de les institucions valencianes, equips de govern que són favorables a la diversitat lingüística, i que ho demostren quan fan un ús consistent i sistemàtic de la llengua pròpia. Això, que pot sonar irrellevant, vist des de Catalunya, no ho és per a ningú que conega la situació que hem viscut els valencians durant els darrers vint anys.

Divendres al vespre, el president de Kontseilua, Paul Bilbao, farà una presentació del Protocol de Donostia per a la Garantia dels Drets Lingüístics, i dissabte obrirem amb una sessió que, per primera vegada, serà oberta al públic. Ja comptem amb aportacions confirmades del Secretari General de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla o el professor de la Universitat de València, Rafael Castelló, entre altres.

La vocació d’ELEN és la de treballar amb la societat civil, i també la de comptar amb el suport de governs que entenen el multilingüisme autèntic com una oportunitat de construir una Europa més capaç de generar identificació entre els seus ciutadans. I és aquesta idea la que ens permet de trobar punts de confluència amb associacions i institucions, i ajuntar esforços, tot partint del fet que les experiències que vivim els parlants de llengües minoritzades, arreu del món, son tan similars, que ens faciliten molt la comprensió mútua, i ens han de facilitar una acció conjunta, amb les màximes garanties de resultar efectiva en el conjunt d’Europa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Igualtat lingüística a Europa

0
Publicat el 5 de juny de 2017

La Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) es reunirà el proper cap de setmana al Centre Octubre de València, per a celebrar una reunió de junta directiva, i una sessió oberta de treball.

ELEN està formada per més d’un centenares d’associiacions de tot Europa. Totes tenen en comú que treball en en benefici de llengües minoritzades. Algunes són també llengües minoritàries, és a dir, amb po si parlants. No és el cas de la nostra, que figura entre les llengües mitjanes d’Europa, i té més parlants que moltes de les que sí que tenen estatus oficial a la Unió Europea.

‘Minoritzades’ significa que estan políticamente subordinades a unes altres, i sotmeses a discriminació. En la pràctica, vol dir que han estat o són (generalment, les dos coses) objecte d’intents d’extermini, per part d’algun estat, que fa tant com pot per establir i mantendré la supremacia d’una llengua dominant.

Una de les armes psicològiques més habituals del supremacisme lingüístic és infondre el sentiment de desemparança o indefensió en els parlants de la llengua minoritzada. Fer-nos sentir com individus estrambòtics, que pretenden coses estranyes i forasenyades, com ara viure en la seua llengua, tal com ho fan els parlants de l’idioma dominant, en la d’ells. Per a a conseguir això, els resulta molt útil que pensem que la situació que vivim és molt particular; que només ens passa a nosaltres.

És fals. Més de 50 millions de persones a Europa viuen situaciones semblantes a les nostres: parlen idiomas que, tot i ser els seus; els del territori on viuen, no tenen cap reconeixement oficial, o en tenen només de manera incompleta. En som molts més dels que nos altres mateixos ens pensem que som. I una clau important per a fer-nos forts és trobar-nos i unir-nos. Saber molt bé què ens fa iguals, quantes coses compartim pel fet de parlar llengües minoritzades, i què podem fer, tots junts, per a millorar les nostres condicions.

Això és, fonamentalment, el que pretén ELEN, i l’objectiu central del treball que es desenvoluparà a València al llarg del cap de setmana, amb participacions com la del president de Kontseilua. Paul Bilbao, el Secretari General de la Carta Europea de les Llengües, Sixto Molina, l’eurodiputada Marina Albiol, el Director General de Política Lingüística d’Astúries, Fernando Padilla, o el professor Rafael Castelló de la UVEG.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Això de la igualtat lingüística

0
Publicat el 1 de juny de 2017

Al març de 2015, Acció Cultural del País Valencià presentà públicament el document ‘Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística’, amb presència i suport de totes les universitats públiques valencianes. El document (http://www.acpv.cat/web/per-una-nova-i-efectiva-llei-digualtat-linguistica-principis-basics-i-ambits-dactuacio-practica) explícita quins són els principis bàsics i els àmbits en què cal aplicar l’àmpliament reconegut principi d’igualtat de tots els ciutadans.

És d’agrair que, posteriorment, la idea de la igualtat lingüística haja anat fent forat, i que l’expressió siga ja d’ús comú. La Universitat de València, sense anar més lluny, ha fet un ús intel·li gent del concepte, i l’ha incorporat a les campanyes de promoció lingüística, com ha fet també la Universitat Jaume I de Castelló (http://www.uji.es/serveis/slt/base/apl/campanyes/2015/campigualtat/descripcamp/).

Un dels esculls principals a l’hora d’exercir, fins i tot els nivells més elementals del principi d’igualtat aplicat a les llengües, és l’administració pública. El dret a expressar-te en un idioma, per bé que siga cooficial, no passa de ser lletra morta, si a l’altre costat hi ha algú que pot al·legar que no t’entén. És important repetir que això, generalment, és fals. Sabem que qualsevol persona d’intel·ligència normal, que domine l’espanyol, està capacitada per a entendre’ns quan li parlem en valencià. Tot això, però, és indiferent si els funcionaris no tenen l’obligació legal de ser capaços de comunicar-se en els dos idiomes oficials.

És per això que el recent acord per a incorporar la competència lingüística plena (saber el 100% dels idiomes oficials) a l’administració pública valenciana, ha estat un pas decisiu en el camí de la igualtat. La sintonia i la  disposició favorable, tant de l’administració com dels sindicats, ha fet possible això, que no ho és tot, però n’és una part important.

Les relacions entre ciutadans, en canvi, no està ni pot estar regulada per normatives. El sentit comú, la flexibilitat i la bona voluntat de la gent, poden resoldre la interacció entre parlants de dos llengües distintes; especialment quan, com en el nostre cas, són perfectament intercomprensibles.

Cal entendre, però, què significa això de la igualtat lingüística. I cal estar en condicions de transmetre-ho d’una mandra entenedora. Jo propose la següent: igualtat lingüística vol dir que la gent que vol viure en valencià tinga els mateixos drets que la que vol fer-ho en espanyol. Es tracta, només, d’aconseguir, per als valencianoparlants, unes condicions que els castellanoparlants ja tenen plenament assegurades.

Hi ha, és ben cert, una diferència important: ells tenen plenament garantits els seus drets, tant al seu territori com al nostre; nosaltres només aspirem a tindré’ls garantits en el nostre. Amb això, ja consideraren que la igualtat també ens inclou, i podrem pensar d’anar abandonant aquella frase tan popular que diu que tots som iguals… però uns són més iguals que altres.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DNI bilingüe: Això, pa què?

0

L’última idea brillant a favor del multilingüisme, d’un conegut partit en la semi-oposició (si el concepte no existeix, l’hauríem d’encunyar), és oferir un DNI bilingüe. Passarem per alt el fet que l’actual DNI ja és bilingüe. S’entén que les ments preclares que s’ocupen dels temes menors als grans partits, tenen coses més importants a fer que mirar amb atenció els seus DNIs.

Tot i que és ben curiós, si pensem com d’afeccionats solen ser a demanar-te a tu, que el mires. No us han dit mai allò de “què diu el teu DNI?”. M’ho va dir una vegada, per Twitter, l’inefable Albert Rivera, en resposta a algun comentari meu, poc abans de blocar-me. Li vaig respondre (cite de memòria): “No diu res. És de plàstic. Te’l puc presentar. Tindreu conversa molt interessant”. No sé si em blocà per no haver-li fet la resposta en bilingüe.

Crec que l’anàlisi més profunda de la novedosa-proposta-que-ja-funciona-fa-anys ens la pot proporcionar la coneguda frase de l’actor Xavi Castillo: “Això, pa què?”. De què serveix un DNI bilingüe, si quan vas a renovar-lo ho fas amb por, perquè has llegit coses que passen a la gent que s’adreça en valencià a un policia. I si, ja a les dependències policials, un funcionari et mira amb cara d’haver vist un extraterrestre, quan li dius ‘bon dia’, i expliques a què vens, com si estigueres en el teu propi país, i no en una colònia. “Això, pa què?”.

Sovint, les autoritats del Regne d’Espanya estan disposades a fer gestos magnànims, sempre que no tinguen cap efecte real. “Primer apellido/Primer cognom” podrà semblar, a segons quins ofrenadors impenitents de glòries que no tenim, un gran què. Exactament de la grandària del ‘què’ en “Això, pa què?”.

No són eixos gestos, els que ens calen. El que necessitem és que ens respecten. Que ens respecten com si fórem ciutadans de primera, atés que a l’hora de pagar, no sols som de primera, sinó de la secció especial. Caldria que, en lloc de ridiculitzar les llengües que no són la castellana, elevada a la categoria de santedat per la sacrosanta constitució espanyola, les presentaren amb la mateixa dignitat. Podrien, fins i tot, destacar com són de semblants tots els idiomes romànics parlats a la península, en comptes de declarar-se desesperadament incompetents per a entendre què vol dir ‘carrer’ o ‘direcció prohibida’.

Caldria un canvi, no de les xorrades formalistes, sinó de les actituds profundes de molts i molts ciutadans espanyols, que haurien de deixar de considerar-se superiors pel fet que només estan capacitats per a expressar-se en un idioma. Haurien de passar a considerar que els nostres drets són tan vàlids com els seus. Haurien d’abandonar el supremacisme banal amb què es vesteixen cada dia abans d’eixir al carrer. Es pot fer això? Com poder, es pot. Com sempre diu algú, a Suïssa es respecten per igual tots els idiomes. Però clar, Si el Regne d’Espanya fóra Suïssa, no seria el Regne d’Espanya!

Com diu l’insigne sociolingüista Bernat Joan, comptar quants estats han passat de monolingües a multilingües en els darrers segles, és molt fàcil: cap ni un. Si volem un estat que use els nostres diners per a treballar a favor dels nostres interessos (això inclou la llengua, sí, però també moltes altres coses com ara línies ferroviàries econòmicament rendibles, per posar un cas), haurà de ser un estat nostre. Canviar el dels altres no sembla una possibilitat viable. Mentrestant, amb el DNI ja poden fer el que els done la gana. Al remat, “Això, pa què?”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Muriel Casals

0

Hui fa precisament un any que ens va deixar, unes setmanes després que una bicicleta l’atropellara a un carrer de Barcelona, Muriel Casals. Sempre que pense en la Muriel (ara, però també abans, quan vivia), em ve al cap aquella idea que cal incorporar més dones a la política i als llocs de decisió. Pensant en ella, em pareix molt encertada.

No vull dir que les altres dones que ocupen càrrecs, les que utilitzen unes estratègies tan masculinitzades com les dels seus homòlegs masculins, no tinguen el mateix dret a ocupar-los. El tenen, i em mereixen el mateix respecte. Admiració, no, però sí respecte. Tenen tant de dret a conspirar, tramar, dominar i imposar-se als altres, com qualsevol altra persona, d’un sexe o de l’altre. L’admiració me la suscita la capacitat de guiar una organització, és a dir, un grup de persones, amb la mà de seda que feia servir ella.

La vaig conéixer com a presidenta d’Òmnium Cultural, on Muriel exercia les seues funcions amb una intel·ligència suau i mancada de qualsevol pretensiositat. No es feia respectar; senzillament acollia el respecte que, en estar al seu costat, tendia a brollar espontàniament de tu. Atenia, escoltava, mirava, preguntava, i d’alguna manera semblava capaç de traure el millor de cadascú.

No érem amics íntims. Només vaig compartir amb ella uns quants actes i reunions, algunes converses i un parell de dinars. L’últim va ser pocs mesos abans del seu traspàs. Ella anava amb una crossa i dinarem a un restaurant a prop d’on ens havíem reunit. Ens acompanyava una amiga seua i l’Isidor Marí. Com cada vegada, la conversa era fluida, sense esforç. No recorde de què parlarem aquell dia. Sí que recorde la seua mirada atenta, fixada sempre en l’interlocutor, com si volguera extraure’n el màxim.

I recorde, sobretot, els postefectes d’estar amb ella. Aquell dia me’n vaig haver d’anar el primer, per l’hora d’eixida del meu tren a València. Ella digué que em convidava al dinar i acordarem que seria a canvi d’un altre dinar a què convidaria jo. Al taxi em vaig trobar d’un bon humor especial, i vaig recordar que no era la primera vegada. Que això m’havia passat sempre que havia estat conversant amb Muriel. La ciutat, el cel, i fins i tot el taxista, em semblaven més amables que d’habitud. No sé si ho eren; sé, en canvi, que això era un regal de Muriel. Un regal que encara puc conservar i gaudir. Només cal que tanque els ulls i pense en ella.

Diria que tothom que l’ha coneguda podria explicar una història molt pareguda a la meua.

Publicat dins de General | Deixa un comentari