Fal·làcia del 50%

Totes les distribucions distintes de 1/1 (50%/50%) entre hòmen i dones, en algun lloc NO són causades per una pòlítica activa de discriminació contr un o l’altre sexe.

A les presons, la ratio és 15/1 (15 hòmens per cada dona). Entre la gent sense sostre (homeless), el 84% són hòmens.

No és raonable afirmar que algú està discriminant activament les dones perquè no ingressen a la presó o perquè no es queden sense casa. Ningú demanarà una quota mínima de dones a les presons o dormint al carrer.

En uns altres àmbits s’ha d’aplicar la mateixa lògica; assumir que els fenómens socials no tenen una única causa, i que per a entendre’ls cal fer anàlisis multivariants, que prenguen en consideració, a més del sexes de les persones, les altre variables que puguen contribuir a una explicació correcta.

Només amb un bon diagnòstic de la realitat és possible dissenyar i aplicar mesures correctores effectives.

Maniqueisme

La simplificació maniquea segons la qual tot allò que feien les dones era d’inferior qualitat i/o indigne de respecte i atenció, era absurda i insostenible.

La simplificació contrària també ho és. ‘Masculí’ no és sinònim de rebutjable o indesitjable. Esta bé ser un home, com està bé ser una dona. ‘Testosterònic’ no pot ser un insult, com no ho és ‘estrogènic’*.

Les característiques típiques de la masculinitat no són anacronismes a extingir o pecats a extirpar de la humanitat.

 

* L’ús derogatori de la expressió ‘testosterònic’, d’altra banda, està basat en la ignorància de la fisiologia endocrina. L’hormona que exerceix els efectes masculinitzadors sonre el cervell és l’estradiol, una de les més conegudes hormones ‘femenines’. Estrictament, si voleu insultar algú perquè el seu comportament és molt masculí (i sou prou maniquístes com per a considerar que això és un insult), n’hauríeu de dir ‘estradiòlic’.

 

No funciona

El procediment consistent a:

1. Pensar com t’agradaria que foren i es comportaren els humans,

2. Decidir que és així com són «per naturalesa», i que, si ara no es comporten com cal és per alguna malèvola influència social, perfectament prescindible, i

3. Assumir que amb una educació diferent hom pot fer que tornen al comportament desitjable,

Senzillament, no funciona.

Qualsevol intent de canvi que no es base en un coneixement profund de la naturalesa de l’espècie animal que coneixem com Homo Sapiens, està condemnat al fracàs, i desemboca en règims totalitaris.

No cal deduir-ho o imaginar-ho. Ja s’ha experimentat.

NO funciona.

Tindre raó sempre

Ha passat hui mateix, durant un col·loqui entre profes de Psicologia, que acabàvem de vore l’entrevista que Cathy Newman va fer al psicòleg canadenc Jordan B. Peterson.

Algú ha comentat que l’estil de la periodista li semblava agressiu; que més que no una entrevista, havia conduït un debat encobert en què ella atacava els punts de vista de l’entrevistat. Llavors, una altra professora ha dit que a ella li semblava que qui era agressiu era Peterson.

Li he fet notar que ell (a) no l’interrompia en cap moment, (b) no alçava la veu, i (c) mantenia un to i una conducta no verbal excepcionalment calmats durant tota l’entrevista. La resta dels assistents han confirmat això mateix, i quan ja pensava que passaríem a un altre tema, ella ha tornat a prendre la paraula per a dir que sí, que tot això era cert, però que Peterson estava sent passiu-agressiu.

He esperat (de bades) una rialleta o algun altre signe d’estar fent broma. No en feia. De manera que la cosa va així:

”Jo dic que algú és agressiu. Si actua agressivament, és evident que tinc raó. Si, pel contrari, es comporta amb una calma excepcional, també tinc raó, perquè el que està fent és ser passiu-agressiu”.

Com a mètode per a guanyar discusions, no té rival; és com la tòmbola de les fires: sempre toca!.

Em pregunte si l’única manera de no ser considerat agressiu serà deixar que et guanyen els debats, fins i tot si has de fer un esforç per a perdre’ls.

Serà… o no serà?

Ho he sentit centenars de vegades: «El País Valencià serà d’esquerres, o no serà»; o bé «… serà ecologista/feminista/animalista…, o no serà». Dit i escrit així, sense un ‘ho’ («o no ho serà»), que en canviaria completament el significat, i atorgaria a la frase un toc d’higiènic escepticisme i un saludable sentit de l’humor que l’original no té. Recorde haver pensat sovint: «això vol dir que no serà», perquè, evidentment, tots els països, els normals, vull dir, són d’esquerres i de dretes, tenen gent ecologista i una altra que no ho és, i s’adscriuen a tots els credos amb una inevitable diversitat.

Així que, creure que només un costat de l’espectre polític pot construir un país, és sinònim de no creure que el país pot existir amb normalitat. En totes les societats humanes hi ha perfils conservadors i progressistes perquè, com ha dit Francis Fukuyama, entre molts altres, ”...hi ha fonaments evolucionistes per a les nostres actituds polítiques, i ser progressista o conservador pot reflectir tendències molt més profundes…. Tant és així que això queda reflectit en els trets de personalitat que tots els humans posseïm en distintes mesures i proporcions. I és això, les proporcions, el que ens fa diferents.

Els perfils es manifesten en totes les societats, més bé en un continu, que no com a variables dicotòmiques, precisament perquè es tracta, en ambdós casos, de perfils plenament adaptatius. Dit d’una altra manera, les societats humanes, des de les tribals fins als estats moderns, han sobreviscut gràcies a la combinació entre trets progressistes i conservadors. Una combinació que es dóna simultàniament (en qualsevol moment hi ha persones de les dos tendències, que modulen el ritme d’avanç de la societat), i també alternant-se en el temps (períodes dominats per una tendència, seguits d’uns altres dominats per l’altra).

Molt probablement és això, l’equilibri entre tendències, el que ha permés que els grups humans hagen sobreviscut i prosperat de la manera en què ho han fet, evitant el risc excessiu (d’extinció) que suposaria un monopoli de la tendència a la innovació i el canvi constant que caracteritza el progressisme, i també l’anquilosament que es derivaria d’un absolut predomini conservador, que hi hauria molts dels canvis socials que ens han permés, com a espècie, assolir les actuals condicions de vida. No veig per quin motiu, la societat valenciana hauria de ser-ne una excepció.

Com tot grup humà, els valencians necessitem opcions polítiques per a les dos bandes de l’espectre polític, que (per bé que a mi no m’acaben de convéncer els noms) s’han acabat identificant amb els termes dreta i esquerra. Molt resumidament, podem dir que la gent que s’identifica amb un perfil conservador mai no votarà opcions polítiques d’esquerra, mentre que els progressistes mai no votaran opcions de dreta. Si volem un país normal (amb el nom que siga, però normal), per tant, necessitem opcions valencianistes als dos costats.

Si només es pot optar pel valencianisme votant partits d’esquerres, hi ha un ampli sector de la societat valenciana que no ho farà mai. L’única manera de captar el seu vot és l’existència de partits polítics que no s’identifiquen amb l’esquerra, ni en les propostes ni en les formes. Això els pot situar al centre o al centredreta, a l’hora que, metodològicament, s’adscriuen a un estil pragmàtic que, si va acompanyat d’un perfil dialogant, els convertirà en una opció de caràcter moderat. Si, en canvi, opten per un to més autoritari, seran percebuts com a opcions més conservadores, que també tenen el seu públic.

Un altre tema és que, en la societat valenciana, l’eix valencianisme-espanyolisme és omnipresent, i les opcions de dretes s’han identificat, fins ara, amb una clara orientació que podríem anomenar ‘d’extrema Espanya’, mentre que a l’esquerra podem trobar més varietat, amb opcions que van des de l’espanyolisme més o menys camuflat fins al valencianisme declarat.

És precisament per això que ara calen opcions de centre o centredreta, que tinguen com a referent el poble valencià, i com a objectiu la millora de les nostres condicions de vida, que ara com ara, estan molt perjudicades per l’esmentada adscripció d’extrema Espanya dels governs que hem tingut des de la dècada dels 80 del segle passat. En la meua opinió, això és un dels reptes pendents que la societat valenciana haurà d’afrontar en el futur pròxim. Perquè podem dir, sense por d’enganyar-nos, que el poble valencià serà divers, i per tant normal, o no serà. (O si voleu, hi afegim el saludable ‘ho‘).

Hui com ahir

Durant l’operació de maquillatge que s’ha acabat coneixent com la ‘transició democràtica’, els partits nacionalistes espanyols que obtenien les majories al País Valencià, van estar molt d’acord amb la idea que calia desactivar el sentiment autonomista dels valencians. Ahir, com hui mateix, s’hi referien com a ‘contagi’ d’allò que estava passant, sobretot, a Catalunya.

Entre altres coses, van insistir a descafeïnar la via d’accés a l’autonomia, van instaurar l’antidemocràtica barrera electoral del 5%, es van inventar un nom indigne, que ens rebaixava a la mera categoria de ‘comunitat’, i van atiar el conflicte respecte als símbols (senyera, himne…) i l’onomàstica (nom de la llengua que parlem, toponímia…).

Ho van fer bé.

És cert que comptaven amb molts mitjans, econòmics i de propaganda, però igualment cal reconéixer que ho van fer bé. I que, a l’altra banda, els valencianistes no vam estar prou llestos per a desactivar les seues estratègies de divisió, i consolidar una unitat que ens hauria fet molt de favor, en anys a venir.

També feren, però, una altra cosa, sobre la qual poca incidència podríem haver exercit. Van tolerar i alimentar els grups d’extrema dreta que, sobretot, eren grups d’extrema Espanya, amb l’objectiu d’atemorir-nos i de deixar-los el camí lliure d’obstacles.

També ho van fer bé.

Aquella gent, entre la qual hi ha assassins confessos, ha progressat adequadament en la vida social. Sense abandonar el seu fanatisme, han guanyat respectabilitat, en una societat volgudament amnèsica, gràcies a un poder polític que, a canvi de no organitzar-se com a força electoral competitiva, els ha garantit immunitat total per als seus delictes. Això demana un grau de connivència entre poder polític, judicatura i forces policíaques, que només està a l’abast de les dictadures. En una democràcia, per imperfecte que siga, és molt difícil assolir un grau de coordinació com el requerit per assegurar la impunitat d’un grup nombrós de criminals.

De nou, ho han fet molt bé.

Ara els activaran de nou. Tornen a parlar d’evitar el contagi. Tornen a voler beneficiar-se de l’estratègia de la por. Faríem bé de no repetir errors passats, i treballar per la unitat dels demòcrates. No és una agressió contra l’esquerra o contra els ‘catalanistes’. És una agressió contra la societat valenciana, contra tots els demòcrates, contra tota la gent (molta) que no es beneficia directament de la corrupció. No és moment per a voler rendibilitzar partidàriament la resistència al feixisme.

Hui, com ho era ahir, és moment per a buscar la unitat democràtica de tots els valencians. Voldran passar-nos per damunt. I només els ho podrem impedir si estem units.

Puresa de credo

Sempre m’ha xocat que quan algú generalment considerat dins de l’espectre progressista (particularment alguna persona públicament coneguda) expressa una opinió que uns altres consideren inconvenient, ràpidament se li qüestiona el caràcter progressista.

Expressions com ara el “progre” (així, amb les cometes), o bé “l’ autoanomenat intel·lectual d’esquerres” són molt habituals en tals ocasions. Ara, per exemple, quan un ampli conjunt de persones, que el diari espanyol El País qualifica precisament d’intel·lectuals, han signat un manifest contra el dret d’autodeterminació dels catalans, han proliferat comentaris en aquest sentit.

És com si fóra incompatible ser progressista (d’esquerres) amb formular opinions poc democràtiques, o tenyides d’un fort fanatisme nacionalista espanyol. Qüestionar la seua adscripció real al progressisme (l’esquerra), es veu que permet d’entendre i acceptar que es manifesten en contra de drets humans fonamentals, i que es posicionen obertament contra l’exercici de la democràcia.

A mi em fa la impressió que els posicionaments i les conductes antidemocràtiques no són un patrimoni de la dreta. És tan difícil recordar que els comunistes soviètics no respectaven el dret d’autodeterminació? Algú pensa que Lenin, Stalin o Mao eren fervents partidaris de la democràcia participativa? És evident que Hitler, Mussolini o Franco no ho eren, però els primers, tampoc. De manera que no crec que siga tan incoherent ser d’esquerres i posicionar-se contra la democràcia.

Diria que l’eix real en què es mouen aquestes coses no és el d’esquerra-dreta sinó el de democràcia-totalitarisme. I que en la banda del totalitarisme trobem gent d’un i l’altre costat del clàssic espectre de les orientacions polítiques. I també que en els temes de caràcter nacional, les posicions fluctuen enormement segons que es tracte de la nostra nació o de la dels altres.

En la meua opinió, el manifest dels progres d’El País mostra clarament que el fervor espanyolista provoca, ben fàcilment, que l’objectiu nacionalista de mantenir una Espanya unida, passe per damunt de qualsevol altra consideració de caràcter democràtic, i escore tota aquesta gent cap a la banda del totalitarisme, sense que per això hagen de deixar de ser d’esquerres.

Ara mateix, em sembla que per estar contra Catalunya i contra el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur, no passen a ubicar-se en l’extrema dreta; simplement se situen, això sí, de ple dret, en l’àmbit de l’extrema Espanya, on es troben amb col·legues d’altres orientacions polítiques amb qui comparteixen un fervor nacionalista i una obsessió per la unitat de la seua pàtria, que els mantenen units per damunt d’altres possibles divergències.

Em sembla que qüestionar la seua adscripció ‘real’ a l’esquerra és una manera de fer-se trampes al solitari: si fóra d’esquerres no podria ser impur/estar tan equivocat/defensar posicions totalitàries. Només atribuïnt-li una (secreta) militància de dretes podem assumir que estan dient això que diuen, que tant ens desagrada. No em pareix que siga una posició intel·lectualment honesta, la veritat.

Quotes tertulianes

He llegit que en la futura TV valenciana, si és que algun dia ens arriba, les tertúlies es regiran per un sistema de quotes que farà que la meitat dels tertulians siguen cromosòmica ment XX, i l’altra meitat XY. Més encara, es veu que també hi hauria quotes en funció del pes corporal (“Se evitará el cànon de delgadez” és, concretament, el que he llegit al diari que ho publica. I no en cite la versió en valencià, perquè, d’acord amb la tradició del mateix diari, podria significar qualsevol desgavell proveït per un traductor automàtic generosament subvencionat).

Això només es pot sostenir, si assumim que els humans XX tenen visions de tots els temes, clarament diferenciades de les que sostenen els humans XY. Seguint el raonament, això voldria dir que la seua naturalesa genètica els fa vore les coses de manera ben diferent, i que trobaríem, per tant, més acord i cohesió entre XX i entre XY respectivament, siga quin siga el tema a discussió. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!

Això del pes també és una gran idea. Implica pensar que en funció de la desviació respecte al normopés (pes corporal considerat saludable per a l’estatura, sexe i complexió de la persona), també tenim uns o altres baixos cognitius. Així, deu ser difícil trobar un home prim i un home gros que estiguen d’acord en algun tema. No diguem ja si parlem d’una dona prima i d’un home gros. O bé (perdó si he usat termes políticament incorrectes o que pogueren fer que algú se sentirà ofés): una persona XX de pes corporal arrenglerat amb els estàndards de normalitat estadística, i una persona XY amb puntuacions més de dos desviacions típiques per damunt de la mitjana. És així? Si la resposta és sí, avant amb les quotes!

Encara més; per què limitar-nos a l’obesitat? I què en diem de l’estatura? Per què no un sistema de quotes que equilibre la quantitat de baixets i alts? I calbs i peluts? Per què no? Algú podria considerar que els calbs (o bé “persones amb alopècia”, per si algú se sent ofés per la vulgaritat del terme ‘calb’) són un col·lectiu, i que no tenen una representació suficient en els mitjans públics. O potser caldria diferenciar entre calbs i calbes, i prendre en consideració un altre element per a les quotes. I fins on podríem seguir amb això?

Modestament, i des de la perifèria de les complexes decisions que cal prendre per a fer pasturar un país pel recte camí, des del lideratge responsablement exercit pels mitjans públics de comunicació, proposaria una idea per a la selecció de tertulians. I si, per a cada tema, buscàrem persones competents en la matèria? Estic convençuts, que per a la immensa majoria dels temes que es puguen seleccionar, n’hi ha, d’especialistes ben capacitats per a contribuir a elevar el coneixement general de la matèria. No conec, així a la bestreta, quina serà la seua càrrega cromosòmica o el seu índex de massa corporal. I francament, m’importa ben poc. Com a espectador, m’agradaria assistir a debats interessants, enriquidors, en què unes persones que tenen uns determinats coneixements i capacitats, col·laboren a esclarir algun aspecte polèmic d’interés general. I això s’aconsegueix quan se selecciona l’agent en funció de les seues competències, i no de característiques morfològiques.

Si algun dia em convidaren a una tertúlia de la tan esperada TV valenciana, m’agradaria molt pensar que és perquè algú ha considerat que la meua visió sobre el tema en qüestió, és digna d’atenció, ni que siga per a ser degudament rebatuda per alguns altres tertulians. Detestaria, en canvi, pensar que la meua presència forma part de la quota d’homes de mitjana edat, calbs i dins de la normalitat ponderal.

Govern central

‘Govern central’ és una expressió que no parem de sentir, en boca d’autoritats valencianes, i també de partits polítics de voluntària adscripció valencianista, usada per a referir-se al govern espanyol, amb seu a Madrid.

‘Central’ és, en termes generals, una paraula que denota rellevància. Un argument és central, en lloc de simplement complementari o secundaria; una persona té un paper central en un equip, etc. També en política és així, i el diccionari de l’AVL, ho replega: “7.adj. POLÍT. Que s’exercix (un poder) sobre tot el territori d’un Estat. Govern central. Administració central”.

La meua no és, per tant, una objecció a la legitimidad d’usar l’expressió, sinó a la conveniència. Ja sabem que les autonomies estan concebudes, en el sistema que vam heretar del franquisme, com a poders secundaris, és a dir, de segona categoria, i per tant, no centrals, ni centrats en ells mateixos. La pregunta és si és això el que ens interessa, i si és el que ens interessa transmetre quan ens referim al govern que, de Madrid estant,  pren decisiopns i implementa polítiques, generalment perjudicials per als valencians.

En la meua opinió, un nivell saludable d’autocentrament demana que considerem el nostre país com una unitat de referència, que té un govern situat a València. Entenc que usar el terme ‘central’ referit al govern de la Generalitat podria resultar confús, i no és això el que propose. Només apunte la idea que, des d’una perspectiva mínimament autocentrada, el govern de Madrid és això mateix, ‘govern de Madrid’, o bé ‘govern espanyol’. Dos expressions perfectament descriptives, i suficientment respectuoses com per a ser usades en qualsevol context.

Em sorprén molt, francament, que un govern que considera que si no diu “els professors i les professores”, algú pot pensar que les dones no fan classes, i amb això, atribueix un paper tan central al llenguatge, no caiga en el compte que, en aplicar l’ adjectiu ‘central’ al govern que ens maltracta, poden estar contribuint a incrementar la percepció de rellevància que el personal li atorga.