PPSOE
Passades ja les eleccions europees, encara tenim a la retina els cartells electorals en què un partit –el PSOE—mirava d’espantar-nos amb l’amenaça d’uns rostres que representaven la dreta més cavernícola i temible: el PP. Aquesta genial idea central de campanya, consistent en transmetre el profund missatge: “Vota’ns a nosaltres, els altres són el dimoni” no és gens sorprenent, si parem atenció al desert intel•lectual que constitueix l’ideari de l’esmentat partit. Encara sorprèn menys si recordem que és el mateix eslògan que havien fet servir en les anteriors eleccions espanyoles, per tal de combatre l’abstenció (“Si tu no hi vas, ells tornen”), i no gaire diferent del que han fet servir en les darreres conteses electorals, a falta de propostes més interessants per oferir a l’electorat. Un prodigi d’imaginació i inventiva, sens dubte, que podem atribuir a les ments privilegiades dels més alts dirigents socialistes. Res a dir, però. Forma part de les prerrogatives legítimes d’un partit la selecció dels missatges que consideren més adequats, d’acord amb la percepció que tenen dels seus electors potencials, i d’acord amb el respecte que aquests els mereixen. El que resulta profundament immoral i repulsiu és que aquest mateix partit que reclamava per a ell els vots que haurien de mantenir l’adversari (el PP) fora del poder, ocupe ara mateix el Govern Basc pactant, precisament, amb els representants locals d’aquella dreta cavernícola i absolutament rebutjable. Potser és que els estrategs del PSOE consideren que el PP basc no és ni tan de dretes ni tan nefast com ho són el PP europeu i el PP espanyol. Jo m’inclinaria, més aviat, per deduir dues conclusions d’aquesta curiosa conducta post electoral: a) Tant el PP com el PSOE tenen molt clar que el País Basc no forma part d’Espanya, ja que les diferències –suposadament manifestes i irreconciliables – que mantenen a nivell estatal, es difuminen per art de màgia i es transformen en cordialitat i entesa, a l’hora de pactar l’ocupació d’Ajuria-Enea. Els mateixos dos partits que són com gat i gos quan es tracta de pressupostos generals, accions per a combatre la crisi econòmica o qualsevol altre aspecte d’àmbit espanyol, es transformen en carn i ungla (per no usar una altra expressió, ben genuïna i força més descriptiva dels actors principals, per bé que una mica més malsonant) quan es tracta d’establir les línies polítiques de la governació de la Comunitat Autònoma Basca. b) El PSOE i el PP són una sola empresa, amb dues marques comercials que es fan mútuament la competència per tal d’evitar que algú altre els prenga una part de la quota de mercat. Així, quan convé marquen les diferències per tal d’atraure cadascun la seua clientela potencial, i quan no, tanquen les files i caminen agafats de la mà, a la conquesta de tot allò que se’ls hi pose al davant. La primera de les conclusions xoca frontalment contra l’ ideari explícit dels dos partits, que són, per damunt de tot, espanyols, i que representen les dues cares d’una mateixa voluntat profundament i radicalment nacionalista, que posa per davant de qualsevol altra consideració la necessitat d’espanyolitzar el País Basc. La segona conclusió, senzillament viola les lleis de la competència lleial, base de l’economia de mercat en què es veu que cal considerar que vivim. És per això que, modestament, recomanaria als actuals dirigents d’aquestes formacions polítiques que, ara que les fusions bancàries estan tan de moda, consideren la possibilitat de fusionar-se en una sola marca comercial. Si no els agrada la solució més senzilla, que és l’acrònim PPSOE, jo em permetria de suggerir-los-en un altre: Frente Nacional Español, que recull perfectament l’esperit central del seu ideari comú, que podríem resumir en tres paraules, sense oblidar els imprescindibles signes d’admiració: España!, España!, España!