Puresa de credo
Sempre m’ha xocat que quan algú generalment considerat dins de l’espectre progressista (particularment alguna persona públicament coneguda) expressa una opinió que uns altres consideren inconvenient, ràpidament se li qüestiona el caràcter progressista.
Expressions com ara el “progre” (així, amb les cometes), o bé “l’ autoanomenat intel·lectual d’esquerres” són molt habituals en tals ocasions. Ara, per exemple, quan un ampli conjunt de persones, que el diari espanyol El País qualifica precisament d’intel·lectuals, han signat un manifest contra el dret d’autodeterminació dels catalans, han proliferat comentaris en aquest sentit.
És com si fóra incompatible ser progressista (d’esquerres) amb formular opinions poc democràtiques, o tenyides d’un fort fanatisme nacionalista espanyol. Qüestionar la seua adscripció real al progressisme (l’esquerra), es veu que permet d’entendre i acceptar que es manifesten en contra de drets humans fonamentals, i que es posicionen obertament contra l’exercici de la democràcia.
A mi em fa la impressió que els posicionaments i les conductes antidemocràtiques no són un patrimoni de la dreta. És tan difícil recordar que els comunistes soviètics no respectaven el dret d’autodeterminació? Algú pensa que Lenin, Stalin o Mao eren fervents partidaris de la democràcia participativa? És evident que Hitler, Mussolini o Franco no ho eren, però els primers, tampoc. De manera que no crec que siga tan incoherent ser d’esquerres i posicionar-se contra la democràcia.
Diria que l’eix real en què es mouen aquestes coses no és el d’esquerra-dreta sinó el de democràcia-totalitarisme. I que en la banda del totalitarisme trobem gent d’un i l’altre costat del clàssic espectre de les orientacions polítiques. I també que en els temes de caràcter nacional, les posicions fluctuen enormement segons que es tracte de la nostra nació o de la dels altres.
En la meua opinió, el manifest dels progres d’El País mostra clarament que el fervor espanyolista provoca, ben fàcilment, que l’objectiu nacionalista de mantenir una Espanya unida, passe per damunt de qualsevol altra consideració de caràcter democràtic, i escore tota aquesta gent cap a la banda del totalitarisme, sense que per això hagen de deixar de ser d’esquerres.
Ara mateix, em sembla que per estar contra Catalunya i contra el dret dels catalans a decidir sobre el seu futur, no passen a ubicar-se en l’extrema dreta; simplement se situen, això sí, de ple dret, en l’àmbit de l’extrema Espanya, on es troben amb col·legues d’altres orientacions polítiques amb qui comparteixen un fervor nacionalista i una obsessió per la unitat de la seua pàtria, que els mantenen units per damunt d’altres possibles divergències.
Em sembla que qüestionar la seua adscripció ‘real’ a l’esquerra és una manera de fer-se trampes al solitari: si fóra d’esquerres no podria ser impur/estar tan equivocat/defensar posicions totalitàries. Només atribuïnt-li una (secreta) militància de dretes podem assumir que estan dient això que diuen, que tant ens desagrada. No em pareix que siga una posició intel·lectualment honesta, la veritat.