La paella mecànica

Ahir es complien 39 anys de la mort de Francisco Franco, cabdill i cap dels exèrcits d’Espanya.

Coincidint gairebé amb aquest aniversari, el passat dimecres el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, el general Jaime Domínguez Buj, va fer unes declaracions sobre la situació que es viu a Catalunya mentre participava a Madrid en un esmorzar informatiu. El militar va venir a dir que “quan la metròpoli es fa feble” és quan “es produeix la caiguda”, i que “processos” com el que s’està produint a Catalunya es produeixen “quan el poder central és feble”, com va passar quan Espanya va perdre les seues últimes colònies el 1898.

Ahir mateix un altre alt comandament de l’exèrcit espanyol, el tinent general en cap de la caserna general terrestre d’alta disponibilitat de l’OTAN a Bétera, Rafael Comas, feia altres declaracions en què demanava que es recuperara el servei militar obligatori, per tal de formar la joventut en valors que s’estaven perdent, i també perquè els joves convisqueren amb uns altres d’altres parts d’Espanya.

Trenta-nou anys poden semblar molts, però no semblen ser-ho per a un exèrcit, els alts comandaments del qual segueixen fent gala d’una escala de valors sustentada en idees com la metròpoli i les colònies, el poder central i els valors castrenses com a necessaris per a la formació moral la joventut.

L’España-una-grande-i-libre segueix present en la política espanyola i en el corpus ideològic-mental del seu exèrcit. Una cosa que tots bé sabem, però que determinats alts càrrecs de l’exèrcit espanyol s’entesten a recordar-nos de manera poc casual en les proximitats d’una data tan significativa com és el 20-N, i davant el envit que representa per a la preservació del seu estatus-quo la revolució pacífica i democràtica que està esdevenint a Catalunya. Una cosa, repetisc, gens casual al meu parer.

Patraix, València, a 21 de novembre de 2014.

Dimarts passat Unicef presentava al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València un informe sobre la situació de la infància al País Valencià.

Les dades aportades en ell només poden ser qualificades de esgarrifoses: la taxa de risc de pobresa i exclusió entre la població infantil valenciana arriba al 36,6%, la taxa de fracàs escolar és del 30,4% (9 punts per sobre de la mitjana espanyola) i la d’abandonament escolar de un 26,9% (2 punts per sobre de la mitjana estatal i 14 sobre la mitjana europea).

Feia només tres setmanes que la Fundació FOESA i Càritas havien presentat a València un altre informe sobre exclusió i desenvolupament social al País Valencià, en el qual les dades no eren socialment menys demolidores que els aportades per Unicef: la taxa de pobresa i exclusió entre la població valenciana era del 31,7%, mentre que la desigualtat en el nostre territori havia crescut només en 4 anys un 10,1%, concretament entre 2008 i 2012.

Però aquest informe aportava altres dades no menys reveladores: el 49,5% de la població valenciana pateix l’exclusió de l’ocupació, una de cada tres persones està afectada per factors d’exclusió residencial (accessibilitat, adequació, habitabilitat i estabilitat de l’habitatge) i un 19% dels valencians es troba afectat per l’exclusió de la salut, reflectint-se fonamentalment en situacions de privació i de dependència. El 16% de les llars valencianes té problemes seriosos per seguir els tractaments mèdics, i un 13% els té per assegurar-se una alimentació suficient i equilibrada en termes nutricionals.

El passat mes de maig l’Institut Nacional d’Estadística ens complementava aquest panorama en publicar els resultats de la seua Enquesta de Condicions de Vida corresponents a l’any 2013. Segons el document elaborat per l’INE, el 50,8% de les llars valencianes no podia permetre’s anar de vacances fora de casa ni una setmana a l’any, el 41,6% no tenia capacitat per afrontar despeses imprevistes, el 11,6% patia retards en els pagaments relacionats amb el seu habitatge, mentre que un 19,9% tenia molta dificultat per arribar a final de mes (3 punts per sobre de la mitjana espanyola).

Què mostren aquestes dades?

Mostren un país en situació de fallida social. Un país amb una realitat que el Partit Popular instaurat al poder ha volgut en tot moment ignorar i amagar amb un discurs mentider, triomfalista i fal·laç (“la Comunitat Valenciana està liderant la eixida de la crisi a Espanya”, apuntava el president Fabra).

El País Valencià es troba cronificat en la marginació, l’exclusió social, la desigualtat i la pobresa infantil, tot després de haver sigut arrasat per unes polítiques socials i econòmiques dutes a terme en les últimes dues dècades per uns governants necis i sense escrúpols, corruptes i insensibles a la realitat que els envolta.

Un país afonat financierament, en fallida social i econòmica degut a l’espoli estructural, al saqueig de les arques públiques i al balafiament produït per una banda organitzada de polítics mafiosos i corruptes que s’han passat dues dècades ofrenant noves glòries a Espanya mentre feien taula rasa del territori valencià.

Patraix, València, a 20 de novembre de 2014.

La comunicació no verbal és un procés de comunicació que es realitza mitjançant l’enviament i recepció de missatges sense paraules. Aquests missatges poden ser comunicats utilitzant el llenguatge corporal, per exemple a través de gestos, postures, expressió facial o mirades.

Igual que en el camp de les relacions socials, en l’alta política la comunicació no verbal sempre ha estat un element clau del qual s’han valgut els polítics per expressar i fer veure i entendre al seu entorn tot allò que, per diferents raons, no diuen o no es vol dir davant dels auditoris o dels mitjans de comunicació, en les declaracions o en els discursos oficials que donen habitualment.

Dissabte passat, durant la celebració de la primera sessió de la cimera de caps d’Estat i de govern del G-20 que és va fer a Brisbane, a Austràlia, Rajoy va voler traure una foto d’una encaixada de mans amb el president dels EUA, Obama, mentre aquest es trobava assegut a la taula i d’esquenes. Obama, una mica sorprès i amb gest un poc forçat i displicent, es va alçar per saludar-lo, i de manera una mica freda va respondre a la salutació de Rajoy de “Com esteu?” amb un “Ens veurem demà”.

No és la primera vegada que Obama utilitza aquest tipus de comunicació per expressar-se amb el president espanyol. Durant l’última visita que Rajoy va fer a la Casablanca el passat mes de gener, aquests gestos es van repetir durant les reunions que van mantindre ambdós mandataris i van ser àmpliament difosos per diferents mitjans de comunicació.

Obama sempre ha manifestat que la qüestió de Catalunya “és un assumpte intern d’Espanya”.

Així s’ho va fer saber a Rajoy durant la trobada dels dos presidents a Washington, tot i les gestions que la Moncloa va realitzar per obtindre unes valuoses paraules d’Obama en contra del procés independentista a Catalunya. El Consell de Seguretat nacional dels EUA, que s’encarrega dels assumptes de política exterior, va ser molt clar en aquesta ocasió: “L’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Haureu de resoldre vosaltres”.

Com ho havia estat anteriorment el novembre de 2012 davant una sol·licitud impulsada per un ciutadà nord-americà, recolzada per més de 33.000 signatures, per què el govern EUA donara suport al referèndum per la independència impulsat pel govern català: “Els Estats Units reconeixen la singular cultura i tradicions de la regió catalana, però consideren que l’estatus de Catalunya és un assumpte intern espanyol “.

Barack Obama, més enllà de les declaracions formals, ambigües però calculades i tendents a no alinear-se amb els postulats en contra del dret a decidir de Catalunya, sembla poder haver volgut expressar amb la seua comunicació gestual cap a Rajoy un cert allunyament de les tesis del govern espanyol i de disconformitat amb la manera que està portant aquest assumpte.

L’entorn de la presidència dels EUA així sembla indicar-ho. Després de la roda de premsa que Rajoy va celebrar a la Casablanca, després de mantindre les seues reunions amb Obama, de manera no oficial des de la presidència del govern dels EUA es va fer saber la sorpresa que havia suposat la censura que el president del govern espanyol havia imposat a certs mitjans de comunicació espanyols, com ara la SER, la Sexta, TV3, Rac1 o El Periódico de Catalunya. Els mitjans més afins a les polítiques de Rajoy, com ara l’ABC, Onda Cero, COPE, RNE, o Efe havien pogut estar presents durant la mateixa. Era evident que el president espanyol pretenia amb això evitar “preguntes incòmodes” de respondre sobre el procés català davant dels mitjans de comunicació nord-americans.

I precisament els grans mitjans de comunicació nord-americans, constituïts en un lobby de poder amb nombroses ramificacions dins de les cambres legislatives nord-americanes i del govern d’Obama, s’han decantat de manera ostensible en contra de la política aplicada per Rajoy sobre Catalunya. Així ho expressen diaris tan influents com el New York Times, Los Angeles Times o The Washington Post, així com altres mitjans tan influents com el Harvard Political Review o el gegant de la informació econòmica nord-americana, Bloomberg, que va alertar Rajoy del greu error d’impedir el vot als catalans en un editorial del passat 2 d’octubre que portava per títol “Primer Escòcia, ara Espanya”. O fa un parell de setmanes quan va titular un article “La corrupció a Espanya pot alliberar Catalunya”, on deia coses com que “El governant Partit Popular s’ha revelat tant malaltissament corrupte que no té dret a dir a ningú què ha de fer”.

Però si l’entorn mediàtic nord-americà sembla clarament decantat a favor de permetre que es deixe votar legalment al poble català, determinades pistes fan pensar que també l’entorn polític i personal més pròxim al president Obama sembla decantar-se per aquesta opció.

El passat mes de juliol, l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, James Costos, va desdramatitzar la possibilitat que Catalunya siga independent, des d’un punt de vista econòmic, quan va asegurar que si això passara, les empreses nord-americanes s’adaptarien a la nova situació, i va afegir que tant els empresaris com el govern estan “mirant amb interès” el procés sobiranista que està esdevenint a Catalunya.

Un escenari absolutament demonitzat pel govern de Rajoy, però que l’ambaixador nord-americà va contemplar amb normalitat i reflexionar amb previsió. Una cosa que al govern espanyol no va agradar gens, i que va obligar a l’ambaixador nord-americà a matisar les seues declaracions a les poques hores d’haver fet, però deixant en tot moment clar que aquest “és un assumpte intern espanyol”, tal i com ja s’havia manifestat l’entorn d’Obama en ocasions anteriors.

Però en l’entorn personal d’Obama hi ha una persona, molt poderosa per la seua posició i la seua ascendència, que pot estar influint decisivament en el president nord-americà a l’hora de posicionar-se en relació al tema de Catalunya. Aquesta persona té un cognom català, parla català i sembla tindre un pensament favorable, no només cap al dret a decidir del poble català, sinó també cap a la pròpia independència de Catalunya. El seu nom és Arturo Sarukhán Casamitjana, i és un diplomàtic mexicà nascut el 1964, amic personal de Barack Obama i responsable d’un dels think-tanks més influents a la Casa Blanca, el Grup Podesta.

Arturo S. Casamitjana va ser ambaixador de Mèxic a EUA. Per a la Casa Blanca, les ambaixades dels seus dos països veïns a nord i a sud, Canadà i Mèxic, són extraordinàriament importants per la intensitat de les relacions de tot tipus que manté amb ells, tal i com per exemple el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (TLCAN), subscrit entre els tres governs per crear una zona de lliure comerç en la seua regió.

El perquè d’aquest cognom i del seu posicionament respecte al tema de la indepèndencia de Catalunya, ens els donen el seus antecedents familiars. Els seus avis van ser exiliats de la Guerra Civil espanyola, i eren militants d’Esquerra Republicana de Catalunya. Van formar part dels 4.000 refugiats que el govern mexicà de Lázaro Cárdenas va acollir a través del Servei d’evacuació de Refugiats Espanyols.

“Sóc mexicà, però estic orgullós de les meves arrels“, va dir Arturo Sarukhán Casamitjana en una entrevista que li va fer l’AVUI fa un temps. Ací va dir també que encara recordava el gust de les ensaïmades i de les coques que va tastar a Barcelona quan tot just tenia quatre anys, que va ser la primera volta que va trepitjar terra catalana, la llar dels seus iaios materns.

Arturo parla català amb tota naturalitat. “L’avi va ser sempre molt hermètic. Tenia clar que Mèxic era el seu nou país, però va mantenir les arrels i és el responsable que jo, avui, parli i escrigui en català. De la guerra, però, no en volia parlar“, explicava l’Arturo a l’AVUI. Es diu fan del Barça i te una filla a la que ha posat un nom tan català com Laia.

El cosi d’Arturo es Josep Andreu, de Montblanc i diputat d’ERC a Madrid, membre d’una nissaga de polítics tarragonins que s’ha estès a l’altra banda de l’Atlàntic gràcies a l’Arturo.

Un besoncle seu, ja mort, va fundar ERC el 1931 i, amb la democràcia, es va passar al PSOE i va ser-ne diputat i senador al Parlament espanyol.

El pare de Josep Andreu, Carles Andreu, va ocupar un escó al Senat per CiU.

Josep i Arturo van fer una excursió junts pel Priorat fa uns anys, en el 2005, on estan les seues arrels. “No podia ser que no conegués el Priorat“, va dir l’Arturo a l’AVUI.

Josep Andreu va dir a l’AVUI que “a casa dels Casamitjana, a Mèxic, la llengua vehicular és el català“, i remarcava que l’Artur -es resistia a dir-li Arturo- el parlava molt bé.

L’extraordinària influència que Arturo Sarukhán Casamitjana té en les esferes econòmiques i diplomàtiques nord-americanes a través del Grup Podesta, i la seua relació personal amb el mateix president d’EUA, son elements de gran importància a l’hora d’analitzar el posicionament personal de Obama en el assumpte català.

La comunicació no verbal de la qual fa gala Obama en les seues trobades personals amb Mariano Rajoy, poden tindre la seua explicació en la suma dels diferents factors esmentats anteriorment. I, per què no, podrien fer entreveure un hipotètic reconeixement d’hora per part d’EUA com a nou estat a Catalunya, en el cas que aquesta es declarara independent.

Els futurs, i potser no llunyans esdeveniments que estan per vindre, em donaran o em trauran la raó.

Però la possibilitat que això succeïsca està sobre la taula i compta amb raons bastant evidents i contrastades. Temps al temps.

Patraix, València, a 18 de novembre de 2014.

Fa cinc segles València es va destacar per tindre un dels tribunals del Sant Ofici més actius de la Península Ibèrica.

La casualitat, o més bé la “causalitat”, ha fet que la seua seu se situara al carrer Navellos de la ciutat de València, just al costat d’on actualment se situa el Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes. Unes Corts dominades per un partit polític que, a imatge i semblança d’aquell Tribunal, va aprovar aquest passat divendres, amb els únics vots a favor dels seus diputats, la creació d’un “Observatori” des del que vetllaran per la puresa de les senyes d’identitat valencianes, i especialment la de la seua llengua.

La Inquisició medieval valenciana es va fixar com a objectiu acabar principalment amb heretges, jueus conversos, sodomites i moriscs. Milers d’ells van ser empresonats, torturats i cremats en fogueres purificadores.

La moderna inquisició valenciana, eufemísticament batejada amb el nom de “Observatori”, tindrà com a jutges destacats a dues històriques institucions com són Lo Rat Penat i la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ambdues caracteritzades pels seus postulats radicalment catalanòfobs.

Els jueus, heretges i sodomites dels segles XV i XVI, han deixat el relleu als catalanistes del segle XXI.

El Tribunal-Observatori de defensa dels senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana naix amb l’objectiu declarat de vetllar pel reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià.

La futura llei de Senyals d’Identitat declararà la llengua valenciana com “la llengua pròpia i l’idioma oficial de la Comunitat Valenciana”, què esdevindrà “el principal senyal d’identitat” dels valencians.

L’esmentada llei senyalarà explícitament que el respecte a la nostra llengua implicarà “defensar la seua individualitat respecte a les altres llengües de l’Estat“, a més de mostrar “el seu valor com a patrimoni propi i exclusiu del poble valencià“. Es a dir, declararà la “llengua valenciana” com un endemisme exclusiu del territori comprés entre el Sénia i el Segura. La romanística internacional deixarà de ser aplicable a territori valencià en el mateix moment en què entre en vigor la llei.

El nou Observatori inquisitorial valencià tindrà com a principal funció, primer analitzar la ideologia de tota aquella institució que sol·licite subvencions públiques per a desenvolupar la seua activitat, per a desprès dictaminar si compleix o no amb el contingut de la llei.

La foguera purificadora esdevindrà aleshores el centre d’un auto de fe en què es cremarà tot comportament sospitós de sodomia catalanista, i servirà per salvaguardar la puresa i la individualitat exclusiva de la llengua del valencians enfront dels heretges pancatalanistes.

Gaietà Ripoll, el mestre Ripoll de Russafa, va se l’últim ajusticiat per la Inquisició per defensar un ensenyament laic, precisament a València en l’any 1826. Qui anava a dir que València seria també on de nou s’anava a instaurar una nova inquisició creada per ajusticiar ideològicament tot aquell que defense la raó, la ciència i el què diu la filologia romànica universal, es a dir, la unitat de la llengua catalana.

Els nous torquemades valencians ja estan fent acopi de llenya per fer les fogueres que lliuraran al poble valencià dels dimonis catalanistes.

Patraix, València, a 15 de novembre de 2014.

“L’independentisme ha mostrat el seu fracàs (…) On pretenien una exhibició de força, ens han mostrat la seua debilitat”. Aquestes han estat algunes de les paraules que han eixit de la boca del President del govern espanyol durant la seua compareixença de premsa d’ahir per parlar del 9 -N.

Doncs bé. Si fem una ullada als resultats de les passades eleccions al Congrés espanyol al novembre de 2011, el PP de Rajoy va traure 10.800.000 de vots. El cens total de votants a l’Estat espanyol en aquell moment era de 34.300.000 de ciutadans. És a dir, Rajoy va ser President amb un 31.5% dels vots sobre el total del cens electoral.

El passat 9-N, el vot independentista va ser passar de 1,8 milions, sobre un total de 6.3 milions de potencials votants, el que es tradueix en un 29.5% dels vots. Tot just 2 punts per sota respecte al percentatge amb el que Rajoy va ser President del govern espanyol, una diferència realment exigua.

Però si comparem els vots que va obtenir Mariano Rajoy (10.800.000) respecte al total de la població espanyola (47 milions), el percentatge resulta ser del 23.1%

I fent la mateixa comparativa del vot independentista el passat 9-N (1,8 milions), enfront dels 7.500.000 d’habitants de Catalunya, el percentatge passa a estar 1.7 punts per sobre del que va obtenir al PP, un 24.8%.

Malgrat aquestes xifres, la crua realitat es que Mariano Rajoy governa a hores d’ara amb una majoria absoluta, i se sent plenament legitimat per a això. Però alhora per al president espanyol l’independentisme va fracassar i va fer el ridícul el passat 9-N.

Aquesta és la vara de mesurar de Rajoy, que s’allarga o s’escurça a la seua conveniència. Però les estadístiques, com el cotó, no enganyen. I deixen en evidència la fal·làcies dels mentiders i dels manipuladors de l’opinió pública.

Patraix, València, a 13 de novembre de 2014.

Ni el joc brut, ni les denúncies, ni els insults, ni les mentides, ni les prohibicions, ni les amenaces ni les campanyes difamatòries orquestrades. Res de tot això ha pogut contra la voluntat de decidir i les ànsies de llibertat d’un poble unit, alegre i combatiu, com deia el nostre Vicent Andrés Estellés.

Avui el poble de Catalunya ha donat una lliçó magistral a tot el món.

Una lliçó magistral de civisme i de democràcia, però també de compromís i de resistència enfront d’un feixisme subtil disfressat de democràcia que representa el govern espanyol. Perquè amb una corda ben ordida amb milions de paperetes de votar, ha tombat una pesada estaca que, com deia Lluís Llach en la seua cançó, és molt forta però ja estava ben podrida.

El 9-N de 1989 el poble berlinès va fer caure el mur de la vergonya. Avui, 25 anys després, el poble català ha fet caure una estaca que simbolitza l’autoritarisme, el supremacisme, la intransigència, la desraó, la intolerància i el desig del règim polític espanyol d’ofegar les llibertats del poble de Catalunya.

El 9-N ja és història. I el 10-N comença inevitablement el futur en Catalunya. Un FUTUR escrit amb majúscules.

El 9-N el poble català ha tombat una estaca. Però el 10-N, com diu Vicent Partal en el seu editorial d’avui, “No passarà res, però haurà canviat tot per sempre”. Perquè demà toca començar a construir alguna cosa nova però radicalment diferent a la que tenim ara, un règim polític no democràtic i corrupte, dominat per l’afany de rapinya i d’espoli d’una bona part de la seua classe política i de les seues velles oligarquies dominants, les que manaven durant el franquisme i que segueixen manant a hores d’ara.

El 9-N ha esdevingut un punt d’inflexió, un punt de no retorn cap a un nou país, esperem i desitgem que bastit sobre un nou i il.lusionant proces constituent plenament democràtic, transparent i participatiu. De no ser així, el poble català hauria esfondrat una estaca per tornar a lligar-se’n a una altra. I això no és el que, amb tota seguretat, ha volgut expressar avui el poble unit, alegre i combatiu que ha omplit d’il·lusió i d’esperança en el futur les urnes de tots el pobles i ciutats del Principat.

Patraix, València, a 9 de novembre de 2014.

La nit del 9-N es compliran 25 anys de la caiguda del mur de Berlín.

La casualitat ha fet que aquest aniversari coincidisca amb una altra data que serà també recordada com històrica per a Catalunya, la del 9 de noviembre de 2014.

El mur de Berlín va ser físic i va simbolitzar la restricció dels drets i de les llibertats dels ciutadans alemanys en un estat parapolicial.

El mur espanyol és virtual i simbolitza la restricció de la democràcia i de la llibertat d’expressió dels ciutadans catalans en un estat pseudo-democràtic. Unes restriccions democrátiques que no només afecten als catalans, sinó a tots els ciutadans que vivim dins d’aquesta gàbia que és el règim polític-mediàtic-judicial espanyol.

Però tal i com va caure aquell mur en Berlin fa 25 anys, el 9-N de 2014 també caurà aqueix mur d’intolerància i de negació dels drets més elementals que el govern espanyol ha volgut construir per impedir el legitim dret democràtic de votar als ciutadans de Catalunya, al·legant cínicament que aquest dret democràtic és precisament antidemocràtic. Que la democracia és dictadura, i que la seua dictadura és democràcia.

Però tant o més important que el 9-N será el 10-N.

Aqueix dia, sobre les ruïnes d’aquest mur espanyol enderrocat amb les paperetes de votar a les mans de molts centenars de milers de ciutadans catalans que aniran a les urnes per decidir lliurement el seu futur, s’haurà d’encetar el tram final i definitiu del camí cap a la llibertat, cap a l’emancipació nacional d’un estat que ens nega a tots, no només al poble català, les llibertats cíviques més elementals. El camí cap a la indepèndencia de Catalunya, tant de bo que al remat cap a la independència del Països Catalans.

Patraix, València, a 8 de novembre de 2014.

Va ser l’altre dia a la tradicional fira de Tots Sants a Concentaina.

El president Fabra, sabedor dels mil i un casos de corrupció que diàriament estan apareixent en totes les portades i capçaleres dels mitjans de comunicació, què afecten en la seua immensa majoria al seu partit, tant a nivell estatal com de País Valencià, va decidir que calia donar una imatge de normalitat davant els seus ciutadans i eixir del seu luxós cau del carrer de Cavallers del Cap i casal, per anar a passejar entre la gent un dia que es celebrara alguna important festa popular en algun poble de la “Komu-nitat”.

Al cap i a la fi les eleccions autonòmiques estan cada vegada més a prop, el que vol dir que ara ja li toca eixir al carrer i barrejar-se amb la gent, és a dir, passejar envoltat de potencials “vots amb potes”, que és com ell (i molts altres polítics com ell) deu de considerar al poble, als ciutadans valencians en el seu cas.

Acompanyat de guardaespatlles que li envoltarien com si portara una cuirassa, s’en va anar a la fira de la capital de la comarca de El Comptat, Concentaina, on alguns mitjans de comunicació li estaven esperant per preguntar-li, no com se les havia apanyat per aconseguir que els valencians seguirem essent el territori de l’estat pitjor finançat, o com havia fet ell i el seu partit per enfonsar el sistema financer valencià, o com havia aconseguit deixar-nos als valencians sense mitjans públics de comunicació en valencià, o perquè cada vegada van desapareixent més i més línies en valencià de les nostres escoles, que tot això ja ho sabem ben bé el perquè, sinó per un tema de tanta actualitat a hores d’ara com és el cas de l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, un altre cigró negre en el bullit Popular que tira d’esquenes de la pudor a corrupció que fa.

I va succeir que mentre Fabra responia a les preguntes d’algun periodista, repetint una volta més el mantra de què el seu partit és inflexible en la lluita contra la corrupció i bla, bla, bla, bla …, com si tots fórem imbècils i ens xuplarem el dit, algú de entre el públic va alçar sobtadament darrere d’ell una xicoteta pancarta en què es llegia només una paraula: Moniato. I una foto va immortalitzar aquest moment, que hi ha aparegut en nombrosos mitjans de comunicació escrits en el últims dies.

Alhora, desenes de persones li escridasaven “dimissió”, “lladre”,”corrupte”, “botifler”, etc, però ningú anteposava ja el nom de Fabra a aquests qualificatius. Tot el món li deia ja Moniato: Moniato dimissió, moniato lladre, moniato corrupte, …

Perquè Moniato ha esdevingut ja el seu nom de guerra popular, i està cada vegada més estès per tot arreu del País entre la població valenciana que ja ens hem fartat d’aguantar al cap d’aquesta colla d’analfabets, de garrulos indecents i de mafiosos que, més que administrar i governar, fan terra cremada per a on trepitgen, balafien i espolien a mans plenes les institucions polítiques i els recursos públics de tots els valencians.

Emulant Josep Guia en el títol d’un dels seus llibres més rellevants, “És molt senzill: digueu-li Moniato”.

Patraix, València, a 3 de novembre de 2014.

Davant de la situació d’emergència en què es troba la Sanitat pública espanyola, degut a les polítiques privatitzadores de l’actual govern del PP, la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha fet públic aquest revelador escrit de denuncia i propostes que considere molt interessant conèixer i donar la màxima difusió entre la ciutadania.

Ho he traduït al català:

“La Política sanitària del Govern està orientada a privatitzar el sistema sanitari públic. 

La política sanitària del govern de Mariano Rajoy es podria resumir en l’intent de desmantellament i privatització del sistema sanitari públic per posar-lo en mans d’entitats bancàries, multinacionals sanitàries i fons d’inversió internacional ubicats en els paradisos fiscals. Uns aliats necessaris en el sector.

Aquesta estratègia aquesta recolzada, encoratjada i sostinguda per una aliança privatitzadora (Club Gertech) que integra alts càrrecs de l’administració, universitats públiques i privades, organismes públics penetrats pel sector privat com l’Institut Carlos III, associacions professionals com el Fòrum de la professió, la Federació d’Associacions Científiques mèdiques FACME o la de gerents sanitaris (SEDISA), i compta amb el patrocini de grans empreses tecnològiques i farmacèutiques (Philips, Medtronic, Roche, Nec Corporation o CITEC-B).

Aquesta poderosa Aliança d’interessos financers, econòmics i empresarials, té com a finalitat apoderar de la major part dels recursos que l’Estat destina a sanitat. Entre els seus principals assoliments aquesta l’haver aconseguit incrementar de manera exponencial els concerts amb la sanitat privada, l’externalització i privatització de gran part dels serveis, aconseguir importants subvencions públiques, participar en el finançament i gestió de nous centres sanitaris, i controlar els fons i activitats de recerca, desenvolupament tecnològic i docència del personal.

El sector privat s’ha apropiat dels nous hospitals de Madrid, València, Galícia, Aragó, Balears; controla els sistemes d’informació, centrals de trucades i Història clínica electrònica; va aconseguir l’adjudicació dels serveis de laboratori i radiologia dels hospitals públics; controla els sistemes d’adquisició i avaluació d’equipament tecnològic; participa en els sistemes d’acreditació, docència pre i postgraduada i de formació continuada; ha aconseguit el control dels recursos econòmics destinats a recerca i desenvolupament (R + D + I); etc.

Com a conseqüència gran part dels serveis del sistema públic han passat a mans de bancs, empreses multinacionals i fons d’inversió com Bankia, CAPIO, Centene, EFQM, INDRA, IBM, Microsoft, Telefónica, MEC Ibèrica, REDSA, CVC, PWC, etc .

Per rematar la feina el Ministeri de Sanitat va acordar amb el Fòrum de la Professió Mèdica la privatització de la gestió assistencial mitjançant les noves unitats de gestió clínica que transformaran els serveis assistencials en empreses (dotades presumptament d’autonomia plena) però que en realitat estaran dirigides per directors designats a dit per l’administració per gestionar al seu dictat el personal i el pressupost, amb capacitat per competir entre si venent els seus productes en un mercat sanitari intern, en el que estarà present també personal i capital privat.

L’austeritat posa en risc la continuïtat del Govern. La crisi i l’aplicació de les polítiques d’austeritat imposades per la Unió Europea, per garantir el pagament del deute bancari, estan obligant als governs central i autonòmics a accelerar el desmantellament de la sanitat pública que representa més del 6% del producte interior brut de l’Estat i entre el 30-40% dels pressupostos de les comunitats autònomes.

El Partit Popular és conscient (després de les últimes eleccions europees en què va perdre 2,6 milions d’electors respecte a les europees del 2009 i 6,6 milions respecte a les generals del 2011) que és més que probable que perdi el poder per la seua política de retallades socials com el dret a una sanitat pública universal, accessible i equitativa; l’accés a l’educació pública; l’estabilitat laboral i la garantia d’unes condicions de treball dignes; un sistema de pensions suficient; l’atenció a la dependència; etc .; que afecten la majoria de la població a gran part dels seus propis votants. No obstant això no sembla interessat a rectificar gens ni mica aquesta estratègia de cara a les pròximes eleccions.

El Govern està posant en pràctica una política de terra cremada accelerant desmantellament i privatització dels serveis sanitaris més rendibles que estan sent traspassats, com anteriorment explicàvem, a grans empreses multinacionals i fons d’inversió privades a canvi d’uns pagaments que multipliquen els seus costos reals i que suposen un elevat endeutament per al sistema sanitari. Aquesta privatització va acompanyada de l’acomiadament de milers de treballadors sanitaris (més de 53.000), de la reducció de l’oferta de serveis (Carteres de Serveis) i de la generalització de copagaments i repagaments dels ciutadans de l’atenció que reben.

Fins ara semblava que la por al desgast electoral i a les mobilitzacions socials i sanitàries, modulava la posada en pràctica d’aquestes mesures, però davant la certesa del desastre electoral el Govern sembla haver canviat d’estratègia accelerant i estenent la privatització a totes les àrees del sistema perquè abans de les pròximes eleccions el desmantellament del sistema sanitari es consolidi i el procés estigui avançat. En aquest escenari qualsevol intent de negociació o acord amb el Govern sembla condemnat al fracàs.

Aquesta estratègia, aparentment suïcida, té com a explicació que l’actual Govern espera que si perd el poder a mans d’un grup polític o una aliança electoral progressista tindria moltes dificultats per recuperar el privatitzat. El rescat de les concessions i externalitzacions sanitàries podria suposar milers de milions d’euros a les arques públiques al mateix temps que la concentració de recursos en mans privades, com hospitals, laboratoris, serveis de radiologia, sistemes d’informació, etc, faria molt complicada la rescissió dels contractes tant per motius econòmics com per la dificultat de disposar de recursos alternatius per substituir al curt termini (per exemple construir un nou hospital suposa una mitjana de sis anys). Per això el rescat de les concessions al sector privat és una decisió complexa que exigeix ​​suport popular i professional i una gran voluntat política.

El Tractat de Lliure Comerç USA-Unió Europea com blindatge de les privatitzacions

La Comissió Europea està negociant, embolicada en el secretisme, un Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units, com a continuació dels acords de l’Organització Mundial del Comerç i la Unió Europea de liberalitzar el sector serveis que han suposat la privatització del sector públic en els països de la UE.

Aquest nou tractat atorgarà (cas de provar-se) a les grans empreses unes àmplies facultats per impugnar els acords dels governs amb les multinacionals i limitarà la capacitat legislativa dels mateixos per recuperar els serveis privatitzats. L’anomenat Mecanisme de Solució de Diferències entre Inversor i Estat (destinat a garantir la seguretat jurídica dels inversors) conté disposicions per paralitzar l’expropiació dels serveis externalitzats (encara que siguin per interès públic) per protegir les inversions de les empreses privades en els sistemes sanitaris. El Tractat inclou la creació de les empreses arbitrals, de composició desconeguda, que seran les responsables de solucionar els conflictes entre govern i inversors privats en aquestes matèries passant per sobre dels tribunals dels països de la UE.

El Tractat servirà així de parapet a perquè futurs governs, oposats a la ideologia neoliberal, recuperin els serveis externalitzats.En definitiva el Partit Popular pot perdre el poder però:

1. Deixarà un sistema sanitari descapitalitzat i en gran mesura desmantellat en què els seus recursos i àrees estratègiques hauran estat en gran part cedides a multinacionals i fons d’inversió, a les que haurà d’abonar enormes sumes de diners. El Sistema perdrà així les seves principals senyes d’identitat: La Universalitat, l’accessibilitat, l’equitat i la sostenibilitat.

2. Els elevats costos de les rescissions dels contractes rescat i les clàusules del Tractat de Lliure Comerç USA-UE que atorguen seguretat jurídica als inversors privats, dificultaran el rescat dels recursos externalitzats amb mesures legals i econòmiques.

L’experiència dels països d’Amèrica Llatina que s’han enfrontat a les polítiques del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç, mostren que han patit grans pressions polítiques i financeres per recuperar els seus serveis públics privatitzats. Aquestes han anat des de la paralització del crèdit i la inversió, les sancions econòmiques o els intents de desestabilització política.

CONCLUSIONS

1. És necessari i urgent paralitzar el procés d’externalització i privatització dels serveis de l’actual govern abans que siguin traspassat al capital i empreses multinacionals. El sistema sanitari públic està en risc real.

2. Aquesta paralització només serà possible mitjançant l’acumulació de poder social amb una gran aliança que inclogui la gran majoria d’organitzacions socials, veïnals, de malalts, d’usuaris i consumidors, sindicats de classe i corporatius, partits polítics, organitzacions, col · lectius i moviments socials. La unitat hauria de tenir articular entorn de dos grans objectius: Fer front al desmantellament i la privatització del sistema sanitari, rescatar els recursos externalitzats i recuperar els drets socials i professionals (en la política del PP la majoria perd molt mentre que guanyen uns pocs lligats al poder).

3. L’alternativa a la privatització sanitària ha d’articular al voltant d’objectius concrets i consensuats públicament, per una gran majoria social, professional i política, per canviar les estratègies de l’actual govern, dels seus aliats interns i del sector privat multinacional. Cal incorporar a aquest acord a gran majoria social superant les diferències ideològiques o d’actuació que fins ara els separen per aixecar una gran xarxa en defensa de la sanitat pública.

DES DE LA FADSP PROPOSEM COM PUNTS BÀSICS PER AL ACORD:

• La paralització de les privatitzacions i supressió dels copagaments del govern de Rajoy i altres limitacions d’accés a l’assistència.

• La revocació de les Lleis d’Ordenació Sanitàries i la Llei 15/1997 de Noves Formes de Gestió, que afavoreixen la privatització, del RD 16/1012 de Mesures per a la Sostenibilitat del Sistema Sanitari, i de les unitats de gestió clínica.

• El compromís innegociable de recuperar totes les concessions i externalitzacions de serveis sanitaris i oposició a l’aprovació del Tractat de Lliure Comerç entre Estats Units i la Unió Europea.

• Potenciar a l’Atenció Primària com a alternativa a les retallades per sortir de la crisi. S’hauran d’incrementar els seus recursos fins a arribar al 25% del presupost sanitari en 5 anys, una manera de millorar la seva capacitat diagnòstica i terapèutica.

• Una política sanitària basada en la Promoció de Salut que orienti i racionalitzi les actuacions del sistema, enfront de l’actual estratègia de medicalització de les relacions sanitàries i d’utilització intensiva dels recursos tecnològics.

• Una política de personal que acabi amb les retallades i la no reposició de les jubilacions, basada en l’estabilitat laboral, els incentius professionals, recuperar els drets laborals suprimits per l’actual Govern.

La informació, la transparència i el consens haurien de ser les claus per guanyar aquesta batalla, compaginant la utilitzant dels mitjans de comunicació tradicional amb documentació seriosa i rigorosa (buscant la complicitat dels professionals), els canals alternatius i les xarxes socials.

En imprescindible articular la mobilització social, dels professionals i treballadors sanitaris, amb debats i suports dels grups parlamentaris de les Corts de l’Estat, els Parlaments Autonòmics, Ajuntaments, etc, buscant la major unitat per sobre de diferències legítimes, en una gran aliança que promoga la major mobilització sindical, social i professional possible de tots els que vulguin adherir-se a la mateixa sense condicions prèvies ni exclusions.

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.Setembre de 2014

Patraix, València, a 29 d’octubre de 2014.

Un any més, i en van 55, a una muntanyeta d’El Puig on l’història diu que en Jaume I va establir el seu campament abans de conquerir la joia del Regne musulmà de València, la ciutat de València, ens hem aplegat uns centenars de persones per gaudir un any més, en un dia magnífic més propi de l’estiu que de la tardor, d’aquesta cita reivindicativa ineludible per la llibertat i el ple autogovern dels valencians, i de la nació sencera, de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer.

Com va dir Aida Àngel en el seu discurs d’avui, “sense València, no hi ha independència”. I aquest ha de ser veritablement l’objectiu final d’un país que anirà fent-se lliure tros a tros, territori a territori, al compàs del ritme marcat per unes societats que han d’anar despertant i adonant-se de que com a part d’Espanya no hi ha res a fer, excepte esperar la mort i preparar el soterrament del nostre poble, de la nostra cultura i la nostra llengua, com a col·lectivitat pròpia i diferenciada.

Avui ha estat convidat també Josep Lluís Albinyana, President del Consell pre-autonòmic del País Valencià, qui ens ha fet un discurs ple de seny i sentiment, i carregat de raons per continuar la lluita per tal d’assolir la llibertat i la independència del nostre País, del xicotet del Sénia al Segura, i del gran de Salses a Guardamar, i de Fraga a l’Alguer.

Acabaré aquest post amb una cançó que sempre m’agradat molt, “Darrer diumenge d’Octubre”, dels nostres Al Tall, amb una lletra que reglota reivindicació per la nostra llibertat col.lectiva en una data tan significativa per al País Valencià com ha estat la d’avui:

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

La Marina i la Ribera,
l’Horta, els Ports i la Safor,
Vall d’Albaida, la Costera,
la Plana de Castelló.

Albocàsser, Elx i Alzira,
Carcaixent, Sagunt i Alcoi,
Ontinyent, Carlet, Gandia,

Almassora i Vinaròs.

El Garbí i el Puig Campana,
el Montgó i el Montcabrer,
Calderona, Bèrnia, Aitana,
Montot i Benicadell.

Darrer diumenge d’octubre,
el camí ja és ben sabut,
eixiu a la carretera
que cal aplegar-se al Puig.

Patraix, València, a 28 d’octubre de 2014.

“És l’economia, estúpid!”. Alguns periodistes i experts en màrqueting polític nord-americans van dir que aquesta frase pronunciada per Bill Clinton en un debat electoral televisat amb G.Bush pare, li va valdré per guanyar unes eleccions presidencials.

L’economia, la seua gestió i el seu control són i han estat sempre qüestions clau, tant per polítics com per als ciutadans.

L’abril de l’any passat Matthew Francis Parris, periodista anglès i antic polític del partit conservador del Parlament britànic, escrivia sobre Catalunya en la seua columna setmanal del prestigiós diari The Times.

En el seu article “Catalonia is a bigger Timebomb than Cyprus” afirmava que el referèndum per la independència podria ser per al projecte europeu una bomba de rellotgeria més gran que Xipre.

En ell afirmava que la relació entre Madrid i Barcelona havia entrat en fase de “destrucció mútua assegurada“, un fenomen que durant la Guerra Freda es va anomenar ‘muttually assured destruction‘ (MAD). “El mal que el separatisme català pot fer al que quedaria d’Espanya és alhora un argument contra el separatisme i una potencial arma letal en mans dels separatistes“, assegurava el periodista en aquell article.

Parris instava Rajoy a concedir la celebració d’un referèndum a Catalunya i “respectar-ne les conclusions“. Considerava que per tal de eixir del “punt mort” en què es trobaven les relacions entre Catalunya i Espanya, Mas també hauria de fer un esforç i formular una pregunta en el referèndum amb tres possibles respostes. La primera opció seria votar perquè tot continuara com fins ara; la segona implicaria aconseguir més autonomia i la tercera seria la independència.

El columnista creia que guanyaria l’opció de més autonomia i, d’aquesta manera, s’evitaria una secessió que segons ell “devastaria” l’economia de tota la Península. Aleshores, “Catalunya podria aconseguir de manera ordenada la condició de nació que desitja i mereix” dins l’estat espanyol.

Catalunya representa actualment un 19% del PIB espanyol, uns ingressos per a l’estat per balança fiscal positiva d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.

Sense entrar a considerar el que representaria per a Catalunya des del punt de vista econòmic i financer la seua separació d’Espanya, a l’inrevés el que és una realitat incontestable es que Catalunya te literalment agafat pels pebrots a l’Estat espanyol.

El periodista de The Times estén el problema molt més enllà de l’economia espanyola, que patiria un impacte de tal magnitud que la portaria a la seua completa desestabilització durant molt de temps. També afectaria països com Portugal, país endeutat amb la banca madrilenya, així com els països del nord d’Europa, sobretot Alemanya i França, amb els que els bancs espanyols es troben fortament endeutats. Això obriria a la Comunitat europea un nou front d’incertesa financera, molt més devastador del que va succeir amb Xipre, segons Parris.

La setmana passada una anàlisi dels economistes Ben Silis i Esteban Duarte a Bloomberg, una de les companyies d’assessorament financer més influents del món, recollia les opinions de dos experts financers de Frankfurt i de la City de Londres, on es deia literalment que “La ruptura d’Espanya perjudicaria greument la sostenibilitat del seu deute. Si els separatistes tenen èxit, el risc de default augmentaria considerablement“. Els seus pronòstics disparaven la prima de risc espanyola fins a 500 punts bàsics, a nivells similars als que va tindre Espanya quan estigué a la vora del rescat financer.

La falsidemocracia espanyola s’enfrontaria a una prova molt més senzilla i sobretot molt menys compromesa si en comptes de Catalunya haguera de enfrontar-se amb una hipotètica i irrealistica independència d’altres territoris de l’estat, com ara Extremadura, o Cantàbria, o la Rioja, o fins i tot Castella-la Manxa o Aragó, territoris amb aportacions de PIB molt més baixos respecte al total estatal, que tenen economies poc dinàmiques i / o exportadores comparades amb la catalana, i què són receptores netes en les balances fiscals, precisament de diners en part aportats per Catalunya.

Potser, i dic només potser, el règim espanyol podria arribar a traure pit i presumir de democràtic davant la comunitat internacional en acordar amistosament un referendum a l’estil de com ho va fer la Gran Bretanya amb Escòcia, conscient que una hipotètica separació d’algú dels esmentats territoris tindria un impacte relativament menor en el seu sistema econòmic i financer, que no es veuria desestabilitzat per molt de temps.

Però clar amb Catalunya tot és completament diferent. Ni democràcia, ni dret a decidir. És l’economia, estúpids!

València, a 21 d’octubre de 2014.

La cimera dels partits proconsulta catalans celebrada ahir va parir a última hora un escenari prou diferent i decebedor del què es venia anunciant des de fa mesos, es a dir, el d’una consulta popular el 9-N amb l’aval de la llei de consultes catalana.

Espanya ha anat tancant inexorablement, una a una, totes les escletxes de la legalitat per intentar deixar sense oxigen a tot un poble que respira llibertat per tots els porus de la seua nació, i que vol votar per decidir lliurement el seu futur.

Si fem cas, i cal fer-ne i molt, de les enquestes publicades en els últims mesos i de la quantitat de catalans que han eixit als carrers i a les carreteres les darreres tres Diades, el poble català vol majoritàriament la independència. Per a ell votar és només un instrument, però no ha estat mai l’objectiu. Perquè l’objectiu és, precisament, la independència, si aquesta és majoritària.

I aquest objectiu solament es podrà aconseguir trencant amb la legalitat espanyola. Tard o d’hora caldrà trencar-la!. O bé amb una DUI, o bé desprès d’unes plebiscitàries o bé desprès d’una consulta o un referendum on l’opció de la independència supere el 50% dels vots Tant se val quin camí es trie per arribar-hi.

Avui el president Mas farà una nova proposta a la resta dels partits sobiranistes i al poble de Catalunya, per tal de no trencar la legalitat espanyola. Potser serà un bon moment per recordar-li al president que no es pot fer una truita sense trencar l’ou.

València, a 14 d’octubre de 2014.

El títol del meu post d’avui pot semblar una ecuació difícil d’entendre o un algoritme de complicada resolució. Però ni una cosa ni l’altra.

Ahir les forces unionistes, des de partits polítics a organitzacions civils, havien apostat molt fort per dur al carrer a tota aqueixa majoria silenciosa que, segons Rajoy, Sáenz de Santamaria o Sánchez Camacho, sempre es queda a casa quan el poble ix al carrer per reivindicar el seu Dret a decidir.

Malgrat tos els esforços econòmics i mediàtics emprats (què no han estat pocs) per fer que l’assistència fora molt nombrosa, la punxada de la convocatòria d’avui a la plaça de Catalunya de Barcelona ha estat espectacular. El Col·lectiu Contrastant, avesat des de fa bastans anys a quantificar els assistents a manifestacions, ha fet una estimació d’entre 13.000 i 16.000 persones.

Fa ara tot just un mes i un dia, la Diada del 11-S omplia Barcelona de manifestants en una V d’onze kilòmetres de llargària  i una estimació d’assistents d’entre 1.5 i 1.8 milions, que eixien al carrer pel Dret a decidir i per l’independència de Catalunya.

Les imatges d’ambdues convocatòries són aclaparadorament reveladores. Tal i com apunta Vicent Partal en el seu editorial d’avui, “El moviment per la independència genera avui un consens social tan gran que ara mateix som imbatibles. Ni les amenaces més salvatges, ni les mentides, ni la força que indubtablement té l’aparell de l’estat poden alterar la realitat social del país (…) Que quede clar, doncs: en l’horitzó ara mateix no hi ha ni una sola ombra capaç de desdibuixar això que les places i els carrers, i les urnes, expliquen d’una manera tan incontestable. Aquest país va cara a la independència i trobarà la manera, siga quina siga, d’arribar-hi…”

Així doncs, l’equació del títol d’aquest post té una fàcil resolució. Es diu 1:100, una majoria aclaparadora pel Dret a decidir i per la independència.

València, a 13 d’octubre de 2014.

El 12 d’octubre de 1492, dia que Cristobal Colon va arribar a una xicoteta illa del continent americà i va prendre possessió il.legal de la mateixa en nom de Déu, dels Reis de Castella i de la religió catòlica, no va ocórrer cap descobriment com des d’Espanya s’ha pretès afirmar per ocultar el que ha estat possiblement el genocidi més gran en la història de la humanitat.

Definit primer com “Descobriment d’Amèrica“​​, després com “Dia de la Raça” i més tard com a “Trobada de Cultures”, l’arribada dels espanyols va ser, per als pobles originaris i per a la història universal, una conquesta, una invasió i una massacre.

Els conqueridors espanyols van implementar a la seua arribada a Amèrica una sèrie de pràctiques que tingueren com a conseqüència el quasi complet extermini de la població que en aquells dies habitava el continent, tant per les condicions infrahumanes en què aquesta va ser tractada, com pel suïcidi en massa que va existir en moltes comunitats natives quan albiraven que la misèria i l’esclavitud més brutals eren el seu destí.

Entre aquestes pràctiques poden esmentar la submissió cultural i física dels nadius de la regió, l’esclavització d’aborígens per fer-los extreure les riqueses del continent per a benefici forà, així com l’expropiació de les terres que es trobaven en poder dels habitants de la regió, què prenien al territori en el qual vivien com un “llegat” de la divinitat que només podia transferir per herència i no com una mercaderia per ser comprada i venuda.

Segles després es van obrir els processos d’independència amb lluites que van recórrer el continent i que van ser liderades pels criolls, què van expulsar als espanyols.

Més tard, aquests criolls van edificar els estats nacionals però van deixar fora als pobles originaris, van envair les seues terres i els van perseguir. S’imposava així una concepció racista a l’interior dels poders locals.

Havent transcorregut més de cinc-cents anys des de l’inici d’aquesta massacre indígena, malauradament poca cosa sembla haver canviat la situació del poble indígena des d’aquell moment fins als nostres dies, almenys en bona part del territori americà.

Avui com aleshores, els descendents dels aborígens de la regió són freqüentment forçats a traslladar-se a les zones més pobres, àrides i desèrtiques del continent, o per contra, reben per part dels Estats “permisos d’ocupació” perquè puguen viure a les terres que, havent pertangut als seus avantpassats, van ser il.legítimament usurpades pels “homes blancs”.

Genocidi i esclavitud primer, marginació i menyspreu després, aquesta és l’empremta indeleble que la conquesta espanyola a espasa i crucifix ha deixat en la rica cultura indígena americana.

València, a 12 d’octubre de 2014.

Hi deu haver pocs, molts pocs llocs al món, almenys al món que es diu democràtic, on es permeta desfilar en actes oficials, al costat o darrere de les autoritats civils i polítiques, a membres de grups feixistes que, sense cap tipus d’impediment, fan ostentació dels seus símbols feixistes i nazis.

Doncs a la València del PP,  això, hui en dia, passa… però no passa res.

En les solemnes celebracions institucionals de la Diada del poble valencià es pot omplir la Plaça de l’Ajuntament del Cap i casal d’actituds totalitàries, de crits d’odi, d’amenaçes de mort al President Artur Mas i de simbologia assassina. I no només cap d’aqueixes autoritats polítiques que governen la ciutat i la “komunidad” criden a l’ordre als violents, ni als serveis de seguretat per a que intervinguen contra aqueixos grups, sinó que fins i tot els permeteixen desfilar amb Senyeres i banderes feixistes totes plegades, i els fan el passadís.

Perquè despús-ahir, en la Processó Cívica de la Senyera coronada, diferents grups portaven, com aquell que no porta res, no ja banderes espanyoles amb l’àliga franquista, sinó també banderes amb la creu celta, el símbol utilitzat pel Partit Popular francés d’ideologia obertament nazi i pel Ku Klux Klan. I no només això. Perquè mentre aquells desfilaven, companys seus els aplaudien des del públic fent onejar una bandera amb la creu gammada…. però no passa res.

A València, portar una bandera del País sense la franja blava que recull l’Estatut, et converteix, a ulls dels nostres governants del PP, en un mal valencià, en un radical pancatalanista, al remat en un enemic declarat “de la pàtria”, de la “seua” patria, és clar. L’alcaldessa Rita Barberá, només fa tres dies, mentre besava una gran banderola espanyola que ens va costar a tots els valencians 15.000 euros de les nostres butxaques, criticava als partits d’esquerra per “voler imposar-nos la bandera catalana”. En canvi, no se sap que despús-ahir Barberá ni Fabra es queixaren gens ni mica d’anar seguida per banderes feixistes i nazis portades per grups de violents que cridaven per la mort d’un President d’una comunitat autònoma.

I no es queixava la Sra. Barberá, bàsicament, per dues raons.

La primera, de tipus pràctic, perquè pensa que bona part dels feixistes i neonazis que la seguien en la processó, quan arriba el dia de les eleccions, voten al seu partit.

I la segona raó té molt a veure amb el currículum de molts dels nostres actuals governants, Rita Barberá inclosa, i és que són fills del franquisme, descendents d’aquells que formaven la “casta” governant de la dictadura, gent que eren franquistes amb Franco i ara són “demòcrates” per exigències del guió.

Per això, quan partits i grups progressistes i de l’esquerra nacionalista se sumen a la Processó Cívica i es converteixen en la diana dels insults i les amenaces dels feixistes, la policia manada pel PP no reté mai als que insulten i tracten d’agredïr-los, sinó als insultats i als agredits. No engabien a les bèsties, sinó a les víctimes.

És el món al revés del PP al País Valencià. Un món esperpèntic, miserable i fosc.

València, a 11 d’octubre de 2014.