La paella mecànica

Va ser l’altre dia a la tradicional fira de Tots Sants a Concentaina.

El president Fabra, sabedor dels mil i un casos de corrupció que diàriament estan apareixent en totes les portades i capçaleres dels mitjans de comunicació, què afecten en la seua immensa majoria al seu partit, tant a nivell estatal com de País Valencià, va decidir que calia donar una imatge de normalitat davant els seus ciutadans i eixir del seu luxós cau del carrer de Cavallers del Cap i casal, per anar a passejar entre la gent un dia que es celebrara alguna important festa popular en algun poble de la “Komu-nitat”.

Al cap i a la fi les eleccions autonòmiques estan cada vegada més a prop, el que vol dir que ara ja li toca eixir al carrer i barrejar-se amb la gent, és a dir, passejar envoltat de potencials “vots amb potes”, que és com ell (i molts altres polítics com ell) deu de considerar al poble, als ciutadans valencians en el seu cas.

Acompanyat de guardaespatlles que li envoltarien com si portara una cuirassa, s’en va anar a la fira de la capital de la comarca de El Comptat, Concentaina, on alguns mitjans de comunicació li estaven esperant per preguntar-li, no com se les havia apanyat per aconseguir que els valencians seguirem essent el territori de l’estat pitjor finançat, o com havia fet ell i el seu partit per enfonsar el sistema financer valencià, o com havia aconseguit deixar-nos als valencians sense mitjans públics de comunicació en valencià, o perquè cada vegada van desapareixent més i més línies en valencià de les nostres escoles, que tot això ja ho sabem ben bé el perquè, sinó per un tema de tanta actualitat a hores d’ara com és el cas de l’alcaldessa d’Alacant Sonia Castedo, un altre cigró negre en el bullit Popular que tira d’esquenes de la pudor a corrupció que fa.

I va succeir que mentre Fabra responia a les preguntes d’algun periodista, repetint una volta més el mantra de què el seu partit és inflexible en la lluita contra la corrupció i bla, bla, bla, bla …, com si tots fórem imbècils i ens xuplarem el dit, algú de entre el públic va alçar sobtadament darrere d’ell una xicoteta pancarta en què es llegia només una paraula: Moniato. I una foto va immortalitzar aquest moment, que hi ha aparegut en nombrosos mitjans de comunicació escrits en el últims dies.

Alhora, desenes de persones li escridasaven “dimissió”, “lladre”,”corrupte”, “botifler”, etc, però ningú anteposava ja el nom de Fabra a aquests qualificatius. Tot el món li deia ja Moniato: Moniato dimissió, moniato lladre, moniato corrupte, …

Perquè Moniato ha esdevingut ja el seu nom de guerra popular, i està cada vegada més estès per tot arreu del País entre la població valenciana que ja ens hem fartat d’aguantar al cap d’aquesta colla d’analfabets, de garrulos indecents i de mafiosos que, més que administrar i governar, fan terra cremada per a on trepitgen, balafien i espolien a mans plenes les institucions polítiques i els recursos públics de tots els valencians.

Emulant Josep Guia en el títol d’un dels seus llibres més rellevants, “És molt senzill: digueu-li Moniato”.

Patraix, València, a 3 de novembre de 2014.