Blocs de VilaWeb

Joan Fuster ho diu: “M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.”. I té raó: tendim a menysprear-nos per a, inconscientment, sobrevalorar els altres. No, no ens enganyem: si nosaltres fem llàstima, res no implica que els altres no en facen. I, aleshores, tires d’indiferència; la necessites per a no caure’t per les constants accions del teu voltant, altrament la impotència i la ràbia et menjarien per complet. I és que hom tendeix a cansar-se una mica, només una mica, simplement una mica, però sap que ja n’hi ha prou de claudicar. Ja n’hi ha prou d’esperar, ja n’hi ha prou de fer coses sense obtindre’n respostes. Interés? Si ells en tenen, per què no fer igual? Sí, ja sé que seria rebaixar-s’hi, seria rebaixar-se al seu nivell, moltíssim, però, redéu, que fer com fan no és pecat. Sé, tanmateix, que la culpa és meua, perquè no es pot esperar res de ningú, que afirmava l’escriptor britànic. Però és que jo no demane un tracte de favor ni una recompensa: ni tan sols un gràcies! Només ser tractat per igual, amb el mateix respecte que jo propose. Tan difícil és? El problema, crec, ve d’antic, de temps immemorables, i no és la primera volta que passa. Però ja cansa -una mica només, eh?- i cal pegar un colp ben fort damunt la taula. Ja està bé! Si no saben sostindre’s les seues incoherències, que n’estan plens, amb les seues falses aparences, ja s’ho faran, però que deixen de projectar-les. O, almenys, que deixe (jo) de permetre agafar-les. Canvis, calen canvis. I hi haurà canvis.