Carta breu i ràpida a Cronos
no pretenc estendre’m gaire amb aquestes paraules, però és que hi ha unes qüestions que crec necessari comentar-li. Bé, jo li parle de vosté, perquè sent vosté una divinitat com és, obligatòriament mereix el meu màxim respecte. Dit açò, prosseguisc les meues súpliques.
En primer lloc, m’agradaria que fera que el temps correguera més espai. És més, el que podria fer, i així l’alliberem de feina, és que nosaltres poguérem avançar-lo i retrocedir-lo al nostre parer. Per exemple, quan realitzem quelcom que no ens apeteix, tenir el poder de fer passar les hores com a minuts. I, al contrari, quan ens trobem al paradís, frenar-lo (perquè, aturar-lo del tot, ja serà un impossible, no?). Sí, sé que seran unes demandes que moltíssima gent li haurà fet al llarg de la vida -de la seua, que ja té uns quants anyets. Sí, també sé que si depenguera de nosaltres, els humans, viuríem en un món on només existiria el plaer, l’alegria i altres etcèteres, i això, vostés, les divinitats, moltes voltes no ho poden acceptar. No estic dient-li que siguen mals déus, eh? No, i ara! És lògic que tinguem alegries i tristeses, i així tot se saboreja millor. Però és que… Bé, volia intentar ser breu, però necessite confessar-li una cosa.
Farà uns anys, els seus companys Afrodita i Eros van vindre cara a mi i m’ho van explicar ben explicat: van provocar que m’enamorarà de la humana -per a mi és una deesa suprema- més bella del món. I jo, dèbil davant de la seua mirada, humil davant dels seus gestos, vaig caure empresonat per les seues paraules. L’estime, sap vosté? L’estime moltíssim. I és que tots els caps de setmana em passa igual: arribe al poble (perquè jo, senyor Cronos, entre setmana sóc a València) i, en un tres i no res, ja me n’he de separar. Ho veu correcte, això? Oi que no? Per això li demanava si no em podria deixar controlar el temps que passe amb ella; no pretenc ja que em deixe aturar-lo, però, i si fera que cada minut passara com una hora i no a la inversa? Per favor li ho suplique, de genolls si cal. La necessite, com necessite el seu aroma, el seu oxigen, els seus besos.
Hui, per exemple, hem sopat en un bar on no hi havíem anat mai. I cada xicotet gest, per infinitament menut que siga, en el moment d’haver-nos de separar, ja el trobe a faltar. Sé que la culpa no és de ningú, però vosté té eixe poder en les seues mans i només li demanaria que el compartira amb mi els moments en què estic amb ella. Per favor, parle-ho amb qui ho haja de parlar, si és que hi ha algú amb qui ho haja de parlar (potser, allà a l’Olimp ho ha de consultar amb el pare Zeus, no conec jo les seues jerarquies, mea culpa). Res més, no tinga pressa per esbrinar-ho, tot i que estaria molt bé per al pròxim cap de setmana… Però jo no vull angoixar-lo, eh? Faltaria menys!
En qualsevol cas, moltíssimes gràcies per atendre’m tan i tan bé, i disculpe les molèsties que li haja pogut ocasionar. Però és que, no em canse de mirar-la… Moltes gràcies de nou, i sap que té un humà per ací baix per al que necessite. Atentament,
À.C.
P.S.: Dóne-li records a la senyora Afrodita i el senyoret Eros, i les gràcies, una volta més, de la meua part. Un abraç!