Blocs de VilaWeb

Com cada finals d’any, hom tendeix a reflexionar sobre què i què no ha fet durant els dotze mesos. Cosa normal, fet que constata que tenim la ment adaptada al calendari: no passa res si no hem fet quelcom que havíem d’haver fet, el gener també és un bon mes per fer-ho, no cal amoïnar-se. Tanmateix, no és això el que vull intentar explicar. Allò que ocorre és que, com més temps passa -i el temps passa fugaçment-, més fets es van acumulant i més actes esdevenen pretèrits i tornen al teu cap. Per exemple, hi vaig tornar dijous i d’ací a unes hores (dilluns de matí) ja me’n torne a anar. Han sigut quatre dies que han semblat quatre hores. I, conscientment o no, quan els ratllem al calendari, ja comencem a trobar-los a faltar. Ahir vam anar al cinema, i aquest matí ja tenia una mena de nostàlgia. Potser siga l’oratge, o l’estació de l’any, o la proximitat a unes dates com Nadal i etcètera. Però són sensacions agredolces: per un costat es gaudeix, per un altre, entristeix perquè no tornarà a ser. Sí, sé que la pregunta és, i què?, perquè, de seguida, vindran altres moments i seran millors. Però és per allò de com d’inservibles som els humans per al món, com d’infinitament menuts som al seu costat. Automàticament, quan diuen una data concreta, el cap pega voltes, roda, gira, i sap què va passar fa ics anys: el dimarts farà un any que Cris va tornar a casa de Sardenya, i aquell retrobament va suposar l’alegria més anhelada del 2011, amb festa sorpresa inclosa; el divendres en farà dos d’aquell còlic de renyó (i de la compra de la Gramàtica de l’AVL) que, mirat en la distància, va tenir una part positiva que ara no toca revelar; el mateix divendres també farà tres anys del meu primer examen a la facultat, concretament, de llatí i els diferents casos d’aquella llengua; el diumenge farà dos anys també que un amic i jo vam obrir els regals abans de Nadal i ens en vam tornar comentant què faríem quan acabàrem (ell ja ha acabat i li va prou bé; a mi em queda un poc encara). Però, i és clar, també fa dos i tres anys, els avis hi eren, i era una companyia que escalfava només amb la seua presència. I els sentia maleir i explicar històries, i somriure, i ocupaven la part d’un silenci que hui està present. És curiós i força agradable tirar la vista enrere cada cert temps; no parle de viure ancorat al passat -no seria saludable-, però sí de veure com era l’arbre fa uns anys i com comença a ramificar-se a poc a poc, amb la finalitat que un dia done els fruits esperats.