Blocs de VilaWeb

Articles, llibres, treballs, anotacions, lectures, classes, cap ací, cap allà. El temps mana -i això que no paga. T’alces i t’has de posar a fer feina obligatòriament; en no res, has de dinar i, corrents, cap a classe. Allí, tres assignatures que ocupen sis hores, amb algun que altre descanset. Sobre les nou -els professors, que ens entenen i que no són tan estrictes com per a tindre’ns les dues hores justes i exactes, ja que alguns han d’agafar metros i tots portem molts minuts d’atenció al damunt-, ix de la facultat, compra el sopar si no el tens i si el tens, posa’t a fer-lo. Sopa i aprofita per mirar la televisió, perquè prompte has de tornar a articles, llibres, treballs, anotacions i lectures. Però, quan acabes un article i et disposes a decidir quina serà la pròxima tasca, tens un minut per desconnectar: i, aleshores, veus, en perspectiva, tot el temps passat viscut. No les classes, no. No els articles, llibres, treballs, anotacions i lectures del matí, no. No els exercicis que vas fer anit, no. Et ve al cap, en eixe precís minut, sensacions i vivències que tu no demanes, però que et vénen a fer companyia. Nits cara a la pantalla veient pel·lícules de guerra, d’aventures; nits d’estudis en la taula del comedor fins a les dos perquè la son arribava en punt; nits de condifències mentre feien aquella sèrie d’una comunitat de veïns; vesprades sense fer res, només imitant veus i planejant actes bandàlics domèstics. També, i inconscientment -i ja només queden quaranta segons de temps-, quan tornaves de l’institut, dinaves en companyia de tots a taula, i feies la migdiada, fins que tocava alçar-se i posar-se a fer activitats, o anar a la papereria més propera, o anar a córrer pel poble, o renegar per l’abundància de temes (potser dos o tres com a molt, ja veus!) que entraven per al pròxim examen. O -han passat quinze segons més-, els dissabtes o diumenges que jugaves al futbol, en el qual mai vas destacar del tot, però ara enyores les sensacions, fins i tot, d’estar a la banqueta, morint-te de fred, però amb l’esperança que hui l’entrenador et posaria uns quants minuts. I -falten vint segons-, els berenars en l’aparcament de Consum, entre napolitanes i croissants, entre pensar maldats i apurar-se perquè l’examen de Naturals del dimarts té vint pàgines, i les taules i els gràfics hi entren. I els segueix, i ja he consumit el minut, totes les escenes que has viscut amb ella, dels dos estius completíssims junts, dels viatges, de les nits entre les quatre parets perdudes als afores del poble, cada divendres clandestí, quan esperaves que ella acabara de treballar per poder-la besar. Però, necessites allargar eixe minut, i et transportes a quan eres menut, i el pare t’acompanyava als recreatius, i et comprava dolços, i podies asseure (ara seria impossible pel pes) damunt de la mare, i li podies fer la guitza a la iaia, mentre et reies amb el iaio dels personatges que eixien a la televisió. I tornes a necessitar eixos moments, necessàriament, obligatòriament. Necessites tornar-te a sentir un xiquet, sense més preocupacions que si el joguet te’l compraran demà o passat, que si l’examen serà de mig tema o d’un sencer, que si et posarà un negatiu perquè no hages entés bé la pregunta, que si jugaràs un partit de titular, que si… Passa ja més d’un minut i no tens més temps; t’has d’aguantar les llagrimetes del record, el nus de l’estòmac per voler tornar a viure alguns d’eixos episodis, el pesar de saber que hi ha éssers estimats a qui mai més podràs abraçar. Passen ja dos minuts i no t’ho pots permetre; t’alces, pixes, et rentes les mans i la cara i, de nou, als articles, llibres, treballs, anotacions i lectures, això sí, amb alegria, perquè et sents afortunat per estudiar el que t’agrada, afortunat per aprendre cada dia una mica més. I saps que tot açò no són queixes, sinó una manera de recordar-te qui eres i d’on véns.