Blocs de VilaWeb

Estimat lector, les paraules que tot seguit em dedicaré a escriure no són cap apologia a l’escatofília -faltaria més!, i demane disculpes si ho sembla-, sinó una manera higiènica d’abocar-hi tots els residus tòxics que no paren de pul·lular pel cervell. Crec, indefectiblement, que hi ha gent que no fa de ventre i tendeix a acumular bilis, bilis i bilis i no sap com ni contra qui traure-la. La cosa és, si més no, curiosa, però no deixa de sorprendre. O és que, a cas, vosté no n’ha sigut objecte alguna volta? El problema, si hom no té prou amb la merda que li cau al damunt, és la proximitat de l’individu (o individus): el grau de relació que té amb vosté. Per exemple, aquest matí, un home major, assentat en un banc al costat del banc s’ha dedicat a insultar amb mots prototípicament masclistes dos joves que anaven davant de mi. Evidentment, la distància entre les dos joves i l’home era nul·la, només física, sense vincles emocionals. Pels comentaris que han fet aquestes, els la “soplaba” prou “el viejo de la mierda ese”. Ara bé, quan l’individu/a necessitat d’un servici i una mica de paper és a prop teu, per molt que ho pretengues, no te la podrà “soplar”. I, és clar, els excrements ficticis que et llance, o els pots retornar, o els pots traspassar a algú altre, o els pots canalitzar en paraules i en anècdotes. Normalment, s’optaria -com tantes altres voltes- per les dues primeres opcions, però hom ha de ser fort i ha de pensar en gelat: després de contar fins a deu, tot es veu millor. I per això, ací estic, amollant una reflexió sobre assumptes metafòricament escatològics, sense pretendre retornar-los o traspassar-los a cap lector. En desconec les causes, d’eixe mal de ventre que la gent sol tenir i que necessita amollar violentament contra l’altra gent. Però, si no dic tot açò, rebente.