Gàlim

Ara he de mirar de trobar una lleixa, o un tros de lleixa, on posar l’escultura de Salvador Mollà que arreplegaré el dia 18. Serà el guardó que representa el premi Joan Baptista Basset que la gent del Casal Jaume I de la Vall d’Albaida ha decidit de donar-me, diuen que per la trajectòria en la promoció cultural i la informació comarcal. Dir que el trobe immerescut seria falsa modèstia –i no serà per falta de modèstia–, però potser sí que hi ha qui hauria hagut de passar davant meu per aquesta circumstància.

En tot cas puc afirmar que no és que no l’esperara, sinó que no m’havia arribat a passar pel cap. Que com a VilaWeb (i IEVA i col·lectiu l’Olla) haja recollit alguns premis és una cosa col·lectiva. A títol individual no es trobava en les meues neurones. I vaig estar a punt de dir que potser exageraven quan van vindre a gravar l’entrevista, fins que parlant parlant vaig veure que hi havia moltes coses a explicar i que encara n’hi ha que es van quedar fora del vídeo i de la conversa informal anterior i posterior a la gravació. Vint minuts d’entrevista i en eixir vaig començar a lamentar no haver nomenat açò, i allò i aquell nom i… Són ja molts anys pegant bacs.

Aquestes coses de parlar en públic, ni que siga en diferit, em posen nerviós, més encara si se suposa que s’ha de parlar de mi mateix. La sort és que tant Irene com Pau m’ho van posar fàcil. La llàstima és que durant la conversa oficial, l’enregistrada, no vaig pronunciar la frase que més gràcia els havia fet. Parlant dels blocs i de les xarxes socials, vaig advertir-los que facebook acabarà amb la civilització occidental. Era un bon titular, es va exclamar Pau mentre preparava les càmeres. El mal és que crec que això duu espill de fer-se realitat.

Nota 1: compartir premi amb els amics de Cardaors i la gran Almudena Francés és un honor que servirà per a fardar de premi.

Nota 2: efectivament, en l’escritet anterior que parlava de la Casa Santonja em referia a l’enregistrament del vídeo

Una peça informativa de l’observatori crític dels mitjans (Media.cat) tracta els anomenats ‘pallassos diabòlics’ que pràcticament no existeixen fora dels mitjans que no paren de parlar-ne. Ho fan com si n’hi haguera o n’hi haguera hagut a cabassades, quan en realitat no passen de ser una anècdota o un muntatge. Però molts mitjans en parlen i en parlen amb una publicitat allunyada de la realitat.

Un cas no tan innocent: justament trobava aquests dies indecent la manera com certs mitjans es rebolquen tractant una informació: diuen que a Galícia hi ha bregues organitzades en què xicots fan una mena de combats de boxa descontrolats, que es citen a través de les xarxes socials i que hi ha públic per animar-los. I les televisions ho expliquen amb imatges d’una d’eixes bregues, passant contínuament els pocs segons que en tenen mentre repeteixen les poques coses que saben. Sembla que n’estan escandalitzats, però no deixen de repetir ara i adés el vídeo violent que ja no aporta cap novetat informativa. No diré que les promocionen, però l’efecte en segons qui podria anar per ací. Ve a ser com quan fan crides compungides contra la violència de gènere i emeten programes on s’exalça el destrellat i la hombría.

I el mal és que sembla que cada volta s’hi apunten més mitjans…

Encara tenia damunt la taula ‘Trajecte final’, el llibre de Manuel de Pedrolo acabat de llegir, que encete ‘Escupiré sobre vuestra tumba’, la novel·la de Boris Vian comprada en la paradeta solidària montada per la biblioteca en la Fira de l’Olleria. Feia anys que no llegia una novel·la en castellà.
El cas és que en la primera línia del primer capítol ja hi llig ‘Clem’. És el nom d’un personatge sense acció que apareix nomenat un parell de vegades, i és alhora el d’un dels personatges, també sense acció, de la penúltima de les fantàstiques narracions del llibre de Pedrolo. L’un rere l’altre me’ls he trobats, o m’han amanegut.
Quin és el missatge, si segons certes veus femenines pròximes les coincidències no existeixen?

Hui hem estat a la Casa Santonja amb un propòsit que no dic. Ja n’eixirà el resultat quan les persones que han vingut troben convenient.
Jo havia pensat de fer alguna fotografia que mostrara què féiem des del punt de vista invers al que apareixerà, però com sol passar-me no ho he recordat fins molt després d’haver acabat. Tampoc no té més importància (la fotografia). En tot cas, vull deixar ja constància (potser després se m’oblidarà) del meu agraïment pel fet que m’hagen vingut a buscar, carregats d’una impressió sobre un servidor que trobe exagerada.
Com que tot açò acabarà en un sopar (com, si no?), ja tindrem temps de parlar-ho a taula. El sopar no sé encara on serà. El dia sí, però crec que no ho puc explicar encara.
Misteriós? Sí, però diria que això fa comboi.

En la conversa hem parlat d’aquest bloc, entre moltes altres coses. I m’he sentit una mica culpable de tindre’l un poc abandonat. Per això, també per això, comente la visita a la Casa Santonja. I per fer goleta de saber…

Dissabte vam fer la primera reunió de treball per a organitzar la Trobada de Blocaires dels dies 9 i 10 de desembre. La vam fer a taula parada ja al lloc dels fets, amb menges i licors diversos, que treballar no ha de significar necessàriament patir.

De moment ja hi ha un grup, confirmat, més que interessant, però encara en podem i en volem ser més. Així que ja sabeu què heu de fer: aviseu-nos que voleu vindre al sarau nacionalfestiudelletresblocaires per poder-ho coordinar bé.

Miquel Gil i Botifarra ja estan apreparant el repertori per a l’actuació de divendres a la nit, a Ca les Senyoretes miren de seleccionar els millors menús i tindre les habitacions ben a punt, i nosaltres… bé, nosaltres intentem lligar-ho tot perquè siga un cap de setmana de repica’m el colze.

Benimaclet, anit, era un formiguer. Un fum de gent anava i venia pels carrers i les places, però també pels bars i les cases, bambant pels mil punts grocs de les fronteres que indicaven que allà hi havia algun sarau. Un ambient de festa major descreguda recorria el barri-poble/poble-barri amb el festival Confusion, amb actuacions, exposicions, performances i tota mena d’expressions artístiques per tot arreu: places, terrasses particulars, patis socials, domicilis familiars…
Em va recordar, inevitablement, el Poble Nou Endins d’Ontinyent. I inevitablement ho vaig nomenar. I, inevitablement, ara pense que si les casualitats no existeixen -com no para de dir-me ella- no sé què significarà que només parlar-ne m’assabente que el festival ontinyentí ja s’està organitzant.
Hauria estat bé haver-ho vist encara anit, mentre conveníem que aquell últim local pel qual passàvem reunia una série de característiques que el feien atractiu per a un pròxim sopar. Ho comentàvem mentre un servidor assaboria el gintònic de rigor, després de passar miserablement la prova de triar-ne un. Quan la cambrera va passar de la tercera marca en l’enunciació de ginebres em vaig esquallar. Una llumeta de salvació vaig veure quan va nomenar-ne una que diu que era de no sé què de xufa: eixa vull, per tastar-la!, com si les altres ja les coneguera. La xica, alta i amable, va tornar apeserada. No era la primera volta, digué, que proposava eixa ginebra i a l’hora de la veritat se’ls havia acabat. A punt de veure’m ofegat en el mar de les marques va aparéixer el nom d’una altra ginebra valenciana que… no li peguem més voltes. Era un flotadoret i m’hi vaig agafar.
La conversa va fluir sobre açò i allò, i el gintònic servit en copa de mudar es va acabar sense que ara puga fer-ne cap recomanació especial, encara que la responsabilitat puga ser que el meu paladar no està suficientment educat en aquests menesters -vulgarment dit paladar d’espart-. A l’hora d’eixir, però, vam viure un moment d’allò que s’anomena inseguretat ciutadana, o d’indefensió de la societat; un atracament a caixa oberta: vuit euros!?

PS. 1 No cal que digueu que encara em va eixir barat, o que ací o allà en posen de més cars. Ja ho sé.
PS. 2 Tot això no lleva que el local continue sent un bon candidat per a un sopar. Sense gintònic, evidentment.

Els fets van passar a Ontinyent per Sant Josep de l’any passat. Un taxista que venia des de València va ser brutalment agredit pel client en arribar a la ciutat. El conductor va perdre un ull i un 90% de visió en l’altre. L’agressor va ser detingut aquella mateixa nit a la Pobla del Duc i ara, acabada la instrucció del cas, vindrà el judici.

La qüestió la comente ara no per la violència de l’agressió, i la gravetat de les conseqüències, sinó per una ‘notícia’ apareguda en un ‘mitjà’ digital sobre aquesta brutalitat. Aquesta mena de periòdic digital agafa el text d’un diari i el copia dient que l’han escrit ells. Això sí, per al titular tiren mà de la inventiva i en fan un de ben cridaner sense por de caure en el racisme: ‘Un gitano le arranca los ojos…’. No és ja que siga innecessari fer esment de l’origen de l’acusat, és que ni tan sols apareix en cap moment cap informació que l’indique.

Ho han fet sense por, però sembla que el pamflet en qüestió ho fa també sense vergonya. Una altra notícia diu ‘Negros violan a una chica…’. I així va la xarxa, plena de productes presentats com a diaris que no són sinó pamflets sensacionalistes sense rigor.

Està bé, això que he llegit. M’alegraria que el Ball dels Locos reviscolara, sobretot ara que s’ha escampat la recuperació i la reinvenció d’un solatge que havia estat massa temps colgat.

Era, seria, una llàstima que allò que es va poder refer en uns temps tan complicats i diferents als d’ara s’haguera quedat en una llavor sense continuïtat local. Un mecanoscrit del segon origen de la festa, abusant de manca de modèstia o d’excés d’insensatesa. Ja ens ho van dir, això. I sembla que s’equivocaren.

-Te’n vas?

No la coneixia de res. Això i el to amb què va fer la pregunta em dugué a endevinar que la cosa no s’acabaria amb la meua resposta. Efectivament, després em va preguntar pel meu nom, que no coincidí amb el que ella esperava: sembla que, fa anys, havia conegut algú a qui jo li recordava.

No sé com ho hauria de fer, però potser podria organitzar una trobada de gent que ens assemblem. Que no en devem ser pocs: encara no fa un mes em van parlar d’un metge a qui li semble, i al cap de pocs dies em van confondre amb un anitc veí d’una senyora… A banda d’aquell cambrer de fa un parell d’anys encabotat a assegurar que m’havia vist en una penya scalextrista d’Ontinyent, o aquell altre que em va saludar efusivament fins que es va adonar que parlava amb un estrany.

O potser millor que no. Millor deixem-ho com està. Només espere que no arribe el moment que em confonguen amb algú que s’haja fet de mal voler i tinguem un pleit sense trellat.

No sóc aficionat al ciclisme, ni seguidor de les grans competicions que oscil·len entre l’esport quasibé extrem i l’aparador rodant de marques comercials amb pressupostos generosos. Un circ, el de les grans proves com la Vuelta a España, d’esportistes al límit pedalant darrere de productes de consum.

Potser és inevitable que siga així per arribar al nivell d’espectacle colossal que sovint s’hi mostra. I això no lleva gens de mèrit als corredors, que han de deixar-se la salut en uns pedals tan competitius que en ocasions han d’esforçar-se, també, per fugir de la temptació de l’ajuda química per no quedar fora de joc.

Aquests dies hi ha hagut un cert comboi per ací per una etapa que ha travessat la comarca. N’he vist imatges quan ja s’havia acabat, i he de reconéixer que n’hi havia de ben vistoses, amb unes perspectivas que mostraven paisatges urbans i silvestres dignes d’admirar. Imagine que és això a què es referien ajuntaments i Diputació quan asseguraven que el pas de la prova es podia convertir en un reclam turístic per a la zona, i hi han dedicat alegrement esforços i proselitisme.

Si acaba funcionant, benvinguts siguen aquests estorços. Però uns i altra haurien de mirar d’incloure l’any vinent, si hi volen tornar, una condició per evitar un numeret. Perquè en un moment els tiren per terra polítiques d’igualtat de la dona que crec que fan de manera sincera: hi ha fotografies que no calen, que sobren. Ningú no sabia que passaria?

El vaig conéixer, amb la resta de la tropa dels Tres fan Ball, el dia que vam anar a parlar amb ells per contractar-los per a la Magdalena. Devia ser el segon any de la festa -el tercer com a molt. No sabria dir-ho exactament. Sí que recorde molt bé on va ser que vam estar xarrant, però no és el cas ara d’explicar-ho perquè aquella actuació va acabar amb un pleit amb els organitzadors en què em vaig veure mig involucrat de manera involuntària. Diria que això va servir de catalitzador perquè Vicent Pastor i jo férem bona lliga immediatament.

Al cap de poc de temps van vindre a tocar per a la festa, com vam quedar. I en tots aquests anys hem coincidit en llocs molt diversos. A Prada del Conflent, després d’una actuació oficial, en va arribar una segona ben regada amb el café licor d’una marraixa que algú havia dut i que em van confiar perquè la repartira de manera generosa entre el públic.

La nostra relació era molt esporàdica, però això no lleva que se’m fera present la seua força i il·lusió en tot allò on s’embarcava. Em va parlar del Folksona, per veure què hi podia aportar jo, sobretot quan es van instal·lar a Agullent, l’any 2009. Parlàvem per telèfon, algun correu electrònic… Les voltes que vaig poder, els vaig acompanyar en l’acte de clausura, com enguany. Feia poques setmanes, per telèfon, amb una veu mínima, em va recordar que m’hi esperava, i va aprofitar per dir-me que l’havien operat d’aquell cáncer que arrossegava de feia anys.

Potser és que jo no ho volia veure, o potser és que realment no es veia, però aquella vesprada de juliol a Agullent el vaig trobar fotut però sencer. Em va fer seure en la primera fila amb les autoritats i col·laboradors, vam fer bromes com era costum, i el vaig sentir dir des de l’entaulat que li tocava passar a una segona fila en l’organització com qui diu que se’n va de visita i ara torna.

I no. La visita es farà molt llarga i no tornarà, encara que el buit que deixa l’ocuparà sempre un eixam de notes de música i coratge. I al cel i a l’infern el reclamaran per fer ball cada nit.

No recorde com va ser que vaig descobrir Leo Ferré. Aquells altres, més o menys de ‘moda’, com Brel, Brassens o Moustaki els vaig conéixer en els anys d’institut, però aquest altre home no. Ara té igual això.

El cas és que des del primer moment em va causar una gran impressió, i tot i que em costava déu i ajuda d’entendre el seu llenguatge, el seu discurs, el conjunt sonor em proporcionava idees, sensacions, inquietuds.

Hui fa cent anys que va nàixer aquell autodidacta d’ulls petits i grans partitures i conviccions anarquistes. Es va morir el 1993, i no molts mesos abans havia actuat a València. Paco Muñoz em va dir d’anar a veure’l: ‘No crec que torne ja per ací’. No li vaig fer cas, malauradament.

(…)
Amb el temps,
amb el temps tot se’n va,
i et sents envellit com un cavall rebentat
i et sents ert en un llit d’atzar,
i et sents ben sol, però tranquil,
i et sents estafat pels anys perduts…
Llavors, realment
amb el temps,
deixem d’estimar

——

(…)

Han votat i votaran
Com qui es pren un barbitúric
Han ficat la República
Dins una proveta
Els experts han analitzat
Què hi quedava al fons
No hi havia res: només un poc de fang

(…)

Shakespeare també era un terrorista

Words.. words… words… deia

Videla ?
En italià : BUDELLA, budell
En francés : BUDELLE, budell

En argentí?
Aneu i ho sabreu!

Words… words… words… words…

Per a boçar…
Ben cert!

El cap de setmana passat va ser molt condidor, i això sense comptar el diumenge. Hi va haver temps per a uns quants episodis autònoms, quasibé independents, lligats només pel pas de les hores i l’espai com a fils conductors.

En un d’aquests episodis la trama improvisada fou una conversa que em vaig trobar ja començada, inevitablement de contingut polític pels participants, alguns dels quals tenen més pes en aquest àmbit que no em pensava. Bàsicament coincidíem en moltes de les qüestions que van anar apareixent, amb alguns matisos que potser d’ací un any o dos seran més importants. Abans d’arribar l’hora de dinar la tertúlia es fixà en un punt que jo també trobe indiscutible. Més encara: imprescindible. Si els valencians volem acabar d’alçar el cap hem de desllapissar-nos completament dels complexos que ens hem creat, i alhora descobrir i desfer-nos-en dels que ens han fet adquirir per diluir-nos com a poble. Des d’allò de ser ‘muelles’, fins açò de ser els més corruptes, no han parat de mirar de fer-nos creure que no som res. Potser sí que estem començant a replantejar-nos moltes coses d’aquestes. És necessari per a recondur l’orgull de poble. Hi ha molt a fer, i amb molta pressió en contra.

Es va fer l’hora del dinar –una miqueta més i tot– de manera que vam haver d’abandonar la tertúlia sense arribar a un dels punts que, posats a fer sociologia ficció, mire que té pes: el nom amb què ens van batejar és incompatible amb un autoconcepte digne de poble. Mentre això de Comunitat Valenciana continue circulant, mentre els nostres representants seguisquen fent-ne ús diari i conscient (fins i tot en la forma abreujada i encara més insultant de ‘la Comunitat’), fins que no torne a ser d’ús corrent el nom de País Valencià, malament podrem crear un relat (com es diu ara) de dignitat per al nostre país.

Havíem parla també en aquella conversa dels canvis impulsats des del govern, de les velocitats i les capacitas d’actuació que té, dels peus de plom i del perill de semblar immòbils. No sé si és moment de debatre la rectificació del nom, però fer visible, audible i natural el de País Valencià sí que hauria de ser ja una actuació preferent dels nostres governants. O millar encara: urgent.

A Alemanya, ‘Mr. L’ havia anat com a turista xinés. Dic ‘Mr. L’ perquè és el nom que li va posar la Creu Roja d’aquell país quan el va localitzar en un camp de refugiats. L’home hi va anar a parar per una série de circumstàncies kafkianes, i s’hi va estar quinze dies.

Sembla que a l’home li van furtar la cartera i tota la documentació i en compte d’anar a la policia se’n va anar a denunciar el cas a l’ajuntament. Com que només sap parlar xinés mandarí, el funcionari que el va atendre no li’n va pipar ni una (me l’imagine dient-li en alemany ‘hábleme en cristiano!’) i el va confondre per un refugiat, de manera que li va donar un imprés de petició d’asil. El turista el va signar, i es va convertir, ara sí, en refugiat.

La maquinària burocràtica va moure. El van carregar en un autobús i el van enviar a un centre d’acollida a 360 km d’on estava de vacances. Li van prendre el passaport, li van donar alguns pitxiqüens per a sobreviure, i el van tindre allà encara que els estranyava que anara ben vestit -en relació a la resta d’acollits- i que no es comportara com ells. Diu la notícia que també hi contribuí que l’home no fera escarafalls ni armara cap de cartapell. Potser es pensava que era una mena d’aventura sorpresa que li havien parat, o algun reality d’eixos que fan a la tele. Això ja són conjectures meues.

El cas és que al remat entre una aplicació de mòbil i un senyor d’un restaurant xinés van poder aclarir-se amb aquell turista encauat, qui en realitat, segons els va dir, on volia anar era a França i a Itàlia. Per acabar-ho de rematar, el diari explica que les autoritats li havien perdut el passaport. Els de la Creu Roja encara es van sorprendre més quan, a l’hora d’anar-se’n, educadament els va donar les gràcies per l’amabilitat que havien tingut amb ell.

Actualització: el diari digital diu ara que, segons les autoritats, el paper que va signar en l’ajuntament estava en alemany i en xinés, i que devia entendre què se li demanava perquè va omplir correctament espais de l’imprés. I que el funcionari va demanar un traductor que hi va ser present. Amb tot, la lliçó és evident: que el teu idioma el parle mig món no vol dir que l’altre mig t’entenga. Ho dic per aquells que es pensen que com que el castellà el parlen no sé quants milions de sers terrestres ja els hem de riure les gràcies tots els altres.