Gàlim

Tinc entés que encara es fa això com quan jo hi anava. Un dels dies de la Universitat Catalana d’Estiu, s’organitzen excursions a alguns llocs de la Catalunya Nord perquè la gent trie la que més li apanye. Aquell any, el primer en què vaig pujar allà, em vaig apuntar a la de Perpinyà, ciutat que desconeixia per complet.

El programa era molt senzill: una ruta guiada per la capital del Rosselló durant el matí, i tornar-se’n a Prada després de dinar. I es veu que vaig pensar que això era massa senzill (al cap de tants anys, no puc recordar ben bé com devia anar el raonament), de manera que vaig decidir amb dos companys* més que calia introduir algun punt d’aventura. Quan l’autobús que ens dugué a la ciutat va arribar a la parada establerta, vam parlar amb el conductor i amb el guia de l’expedició: Nosaltres ens n’anem a córrer la bandola pel nostre compte. No ens espereu i ja ens veurem a Prada.

Carregats amb les berenes que ens havien donat per al dinar, vam anar amunt i avall sense massa solta ni volta, bambant per carrers sense gaire interés turístic. El Palau dels Reis de Mallorca? Recorde que el vam trobar: tancat. Diria que vam passar pel Castellet, però al cap de ni sé els anys que fa d’això no gosaria jugar-m’hi res.

El cas és que va arribar el moment de tornar-nos-en. Sense saber com. Vam buscar l’eixida de la ciutat, i com que feia calor ens vam posar sota un pont a la carretera que passa per Prada en direcció a Andorra a fer autostop. Inútilment. Cap dels cotxes que passava per allà va optar per recollir-nos, i a mesura que passava el temps ens acaçava de més a prop una idea: què t’hi jugues que passa l’autobús..?

S’ha de reconéixer que ens va fer un poc de vergonya que, després d’haver-los dit amb una certa altivesa que ja ens apanyaríem, ens hagueren de rescatar. És el que va passar. Ens van obrir la porta amb un somriure mig (o del tot) burleta, com qui et diu que ja es veia vindre que això no podia ser, que ja veus quina pensamentada…

El que no sabien era que, abans d’arribar a Prada, a l’alçada de Vinçà, els vam dir que pararen l’autobús. Que havíem pensat d’entrar al pobel eixe a veure’l i fer-nos-en una, i que ara sí que trobaríem com tornar. No sé si es van quedar amb les ganes de fer-nos baixar a puntellons, però efectivament ens en vam fer una a la plaça de Vinçà, i a l’hora de sopar érem a Prada, dins un cotxe d’un xicot de París que ens explicà alguna història que he oblidat.

*Dos companys. Un va acabar sent amic meu, encara que fa anys que ens veiem molt a la llarga. De l’altre, a qui també vaig conéixer aquell estiu, no n’ha sabut ja res més.