Gàlim

Buscant una altra fotografia m’he trobat aquesta i me n’ha sorprés una cosa: la data. Està feta fa ben poc més de deu anys. En concret, deu anys i vint-i-set dies, si no m’enganya la màquina electrònica aquesta, encara que tinc els meus dubtes raonables i aixó no tinga cap importància.

Aquell dia hi va haver una minimarató de cassoles d’arròs al forn, una de les debilitats de Paco Muñoz que ens serveix d’esquer i excusa per a fer-lo passar per ací en cas que no en tinguem alguna altra de millor.

Dijous que ve el tindrem per l’Olleria per ajuntar dues de les seues grans aficions: la cassola, com ja he dit, i les cançons per a xiquets. Vindrà a visitar l’escoleta municipal, a veure els ‘cagons’ com es deien abans aquests menuts, i les ‘xiquetes’, les mestres que per a ell sempre seran xiquetes.

Ara que sembla que tantes coses són possibles (no puc esborrar-me dels ulls la imatge d’Eliseu Climent estomacat* al Palau de la Generalitat), no hauria de prendre algú la iniciativa per reclamar que el Consell reconeguera la tasca immensa i desinteressada que Paco ha estat fent durant les dècades de més foscor i de silenci patrocinat per la burrera i l’autoodi?

Res no seria igual en el món valencià de la música sense la seua tasca discreta i inacabable. I generosa. D’una generositat tan gran com ell mateix.

______

*Estomacat en el sentit que li donem ací, en el dialecte bo. El dialecte barceloní usa ‘arrepapat’. No sabran parlar mai!