Els embornals no donen l’abast amb l’aiguat que cau sense cap bri de misericòrdia. L’alerta és taronja, no fotem, que hi pot haver mortaldat de salvatgina i clochards! I la xemeneia se les enginya per entretenir la calma somorta entre ruixat i ruixat. Els teus ulls a les mans emmirallades per la pluja em sol·liciten
No passava desapercebut al Zurich, a la taula que fa de sentinella al pas dels lavabos. El flegmó que pràcticament li cloïa l’ull esquerre escarrufava, cridava a la compassió, de tan enorme. Anava amb el vestit més bo que tenia i la cartera de pell, a la seva dreta, reclinada a la barana, distingia un
Cada punyida de dolor era com un terratrèmol amb l’epicentre en el primer premolar superior esquerre. Quan el mal el despertà cregué de tot d’una que sortida d’un malson: feia de soldat d’infanteria ianqui que entrava en combat en una selva asiàtica. Francis Ford Coppola es desgargamellava incitant-lo a matar un enemic que no veia.
Estic molt cansat, tenc els peus masegadíssims i així i tot miraré de trobar-te. M’ajudarà la xocolata negra elaborada amb faves de cacau (70%) de Grénade, que m’empantanen la síndrome d’abstinència. El mòdul de l’aeroport on esper el vol que em retornarà a casa acull poca gent, en aquesta hora avançada de la nit. Just
En veure el llibre en el seient pensà tot d’una lliurar-lo al conductor del bus -en un gest de bon ciutadà- per si el propietari el reclamava. I tanmateix en desistí tot seguit: estava molt cansat i, a més, a la primera ullada que va fer al volum comprovà que tenia poc interès. Venia de
Res no retorna. Tot es perd, tot s’esmuny o fuig,sobretot la claror, el batec de l’arc del cel que ve quan li rota i es fon quan se’l fita. L’odi potser sigui l’única força capaç de tibar la goma del tirador i sortir-ne disparat amb més potència que la llum per esperar-nos, dret com us
Quan passa el vent per la flauta és hora de fer anar els dits. Amb aquesta dita voltant-li per la mollera bevia el primer cafè, ben carregat, del dia. Tan fort l’havia pres el refrany que al migdia s’havia fet membrana i l’abstracció amb què l’atenia, la maça que hi percudia com si timbala fos.
Només en sentia els güells, de les rates, no en veia cap. A trenc d’alba, al caló on feia vint anys havien decidit amb Mercè que es casarien i on havia passat la nit, només hi eren un jovencell -que no el perdia de vista- amb les traces de retardat i ell. Mirava la quietud
Immediatament després de parlar amb sa mare –que portava el seu germà menut al braç, arribat fora de temps, considerava- Roser esperonà Writer, el seu cavall, i fugí enrabiada. Celebrava el seu dissetè aniversari, Roser, i son pare no hi havia comparegut. Hi comptava. Sa mare, Mercè, no; però ella sí: no feia encara vint-i-quatre
M’he aixecat a les set amb les cervicals sofronyes, que deia una tia meva -que morí passats els cent- quan algú o alguna cosa la molestava o la irritava impertinentment. I així i tot, just posar peu a terra, com si fos un ble del darrer somni, m’ha vingut al cap la cançoneta d’un joc
Si va acceptar passar un cap de setmana amb sa dona i tres parelles amigues més a un hotel còmode ran de mar, situat en una zona poc massificada i, per això, de poca tirada per als turistes de xoquí, camisa imperi i sangria química, va ser perquè tindria tot el temps que volgués per
Feia molts anys que no anava a cap piscina d’hotel. Ell és de poble sense mar i quan trobaren a l’illa la mina del turisme d’espardenya –que dividí els quatre pams de terra entre moderns i rústics; avançats i retrògrads- ell quedà a la banda dels descartats per la fortuna. Mentre uns feien calaix i
D’Alcanada estant, enrajolant el lleure amb lectures pendents, m’aclapara aquest paràgraf d’”Un home vulgar“, de Miquel de Palol: “I també hagués recuperat tranquil·litzadores desesperances. Un cert retorn al paisatge rural, de camp. Platges buides de gent i d’edificis. Sense conflictes, sense convivència, sense necessitats ni progrés, tot desert i lluminós, com en un perpetu estiu
La sala del club de jazz, a l’hora de començar la sessió, és plena a vessar. L’amo de tot plegat somriu amb satisfacció perquè avui farà calaix suficient per pagar –discretament- els músics i fer guardiola. El quartet – format feia poc i que no havia actuat mai allí- arranca fort amb una peça compromesa
El darrer dia del mes de maig de l’any 1967 li plantaren les tres palmeres que situà, en forma de triangle isòsceles que apuntava a tramuntana, al costat dret de la casa vista des del caminal que hi duia. Una palmera per cada fill. Aquest mateix dia, el petit feia tres mesos, el major anava