marginàlies

Immediatament després de parlar amb sa mare –que portava el seu germà menut al braç, arribat fora de temps, considerava- Roser esperonà Writer, el seu cavall, i fugí enrabiada. Celebrava el seu dissetè aniversari, Roser, i son pare no hi havia comparegut. Hi comptava. Sa mare, Mercè, no; però ella sí: no feia encara vint-i-quatre hores que Roser sorprengué son pare amb na Bet, una de la colla, al seu despatx. Francesc, son pare, no feia vacances mai; la feina no en fa, deia amb to sever. Els estius, però, la família es traslladava al xalet de la Colònia de sant Jordi i ell, Francesc, “pujava i davallava”, això volia dir que cada dia, de bon matí, partia cap a Ciutat, al despatx d’advocat que compartia amb el seu germà Manuel, i allí dinava. Això sí, els horabaixes d’estiu plegava d’hora per poder fer un bany quan el sol declinava.

Les empreses que els tenien d’assessors no paraven la seva activitat, els mesos estiuencs, i ells havien de ser “al peu del canó”, deia Francesc amb el to militar que li havia ensenyat son pare. Ahir Roser pujà a Ciutat sense tenir-ho previst amb la tia Dolors, germana de sa mare, que també estiueja a la Colònia, a un apartament de primera línia. La tia Dolors és fadrina i sense cap més compromís que complaure el seu cos. Ningú no diria que està a punt d’entrar a la quarantena d’anys. Es llicencià en art però amb els doblers de l’herència dels seus pares –els padrins materns de Roser, morts massa de jorn-, posà en marxa una agència de publicitat que “va vent en popa”, segons l’advocat i cunyat Francesc. Ara li ha pegat per obrir una galeria d’art. I precisament per parlar amb l’arquitecte que ha d’adequar el local que acaba de llogar perquè faci les funcions d’espai d’art, ha de pujar a Ciutat. Na Roser és la nina de Dolors; és la seva filla d’ànima. I per cotorrejar i no fer el viatge a Ciutat sola –“menar sense companyia és un pal”, deia en posat de fadrina capritxosa i de bon veure-, la convida a anar amb ella. Mentre la tia tracta amb l’arquitecte –cosa d’una hora- la neboda pot mirar mostradors. “Mira, si véns, et compr el trikini”. Ja l’ha ginyada. Queden a les dues al restaurant de baix de  l’agència de publicitat per dinar plegades. I en haver dinar, tornaran a la Colònia. A Roser li sobra una
hora i en no saber què fer, decideix anar a veure son pare, que no en sap res que la filla és a Palma. Roser té clau del despatx perquè el fa servir habitualment de sala d’estudi. Sap, a més, que l’oncle Manuel és a Los Ángeles, amb la tia Moira, que li ha promès que just per ella aniran a Arizona, al Monument Valley, i es faran una fotografia davant la imatge imponent del Totem Pole que tant agrada a la neboda. Vol sorprendre son pare, com fa habitualment, just per veure la cara de criatura  espantadissa que fa Francesc quan el topes desprevingut. Roser obre amb delicadesa i tanca sense que cap soroll la delati.

Amb passetes mudes es dirigeix al despatx de son pare i com més s’hi atansa més nítidament li arriben panteixos sospitosos. S’atura per mirar d’entendre millor aquell silenci clavetejat de sospirs lúbrics i torna a avançar amb més prevenció fins a la porta del despatx no tancada del tot. Els alens espessos ja no dissimulen gens i en obrir d’un cop sec la porta troba na Bet eixancada damunt son pare, que seu a la cadira sense braços dels clients. Divuit anys esplendorosos en pèl empaitant-ne quaranta-cinc amb els calçons baixos. Dos pits emmagranats dins la boca del pare i una vulva  novíssima damunt un home fet, de fibra treballada per encantar fortors pàrvules. “No et posis així, Roser, no siguis criatura”, li diu sa mare amb el germà menut en braços. “Ton pare ahir hagué de córrer a Barcelona. No és la primera vegada, ja ho saps. Aquests del banc tenen això, que no els pots fer esperar. Però demà serà aquí, reina”. Esperona en Writer, na Roser, disposada a rebentar-lo i a rebentar amb ell. I si cedís les venes a gratcient de fer mal a l’altre cavall com ha fet alguna vegada? També la voldria, son pare, ben nua i amb les ganes que hi posa na Bet quan vol encabronar els mascles? Ho ha de saber, sa mare, que el seu Francesc és tan hàbil en el maneig de la jurisprudència com en les envescades per atrapar joves en zel? Si li diguessin que és mort, son pare, li llevarien un bon pes de damunt.