Els caps d’any no m’han provat mai i els tres darrers encara menys: s’ha estravengut que, per tercer pic consecutiu, en tocar els sants Innocents m’envesteix el refredat més iracund i fins als Reis menj morena. M’afecta primer la veu, escanyant-la; segueixen rosaris interminables d’atxems; se m’irriten els conductes respiratoris però no hi ha manera
Les lladrades del ca del veí –un rottweiler que enamora- em desvetllen massa d’hora. L’animalet només ho fa, això de lladrar tan prest, quan no hi ha els seus amos. Reclama el carrer i els veïns encara deuen celebrar l’entrada de l’any. Són joves i eixerits, molt donats a fer nits tugurials. Des que són
Denejar paraules, sí, molt millor que captar-ne. De vegades, el pànic no s’esdevé davant un full en blanc que espera, boca i cames oberts, una torrentada de lletres, sinó quan, acarat al caramull de mots que fa goig, el descart s’imposa, aquí los bons i su-allà los mals. Poques coses hi ha més enjogassades, estimulants
Hi pensava mentre passejava matinerament amb la cussa, que des de fa dotze anys em repassa les escriptures i els grafits al front de la rebequeria: la condició humana ho resisteix gairebé tot. Pot superar tant les cícliques sequeres de creativitat, que ens tornen més bèsties, com les pluges de sang del temps en guerra,
La distància més curta entre dos punts és la línia recta, la més sobiranament dictadora de les direccions. La línia recta és la substància addictiva de la supèrbia i la bíblia de l’esclavitud. Quan les paraules no fan més que nosa entre dos batecs que reneguen a les totes, l’estupidesa fa llepadits del coneixement. Les
Tanmateix el pes dels absents em fa estar a l’estaqueta. Mai no he tingut predilecció per les festes de Nadal, digueu-me avorrit si us ho sembla. Ni m’he acostumat a sopar amb la taula ben parada la vigília de la festa, digueu-me estantís. Form part dels classistes que celebren el dinar de Nadal i la
La parella sortí a les Rambles després d’haver esmorzat, cap a les onze d’un matí de diumenge radiant de llum però refredat. Ja hi havia gent per tot, és clar. Ella s’entreté a mirar com algunes estàtues humanes es preparen per una llarga sessió d’exhibició. Les primeres ja han fet calaix. Queda bocabadada davant la
El despert la gotera que apareix a la sala d’estar quan li rota, independentment de l’aigua que cau. Tant li és aparèixer en fer cameta d’aranya i callar si fa tempesta, com al revés. Més de tres especialistes en impermeabilització l’han tractada –el sostre de la sala és la terrassa de la finca- i no
Em faràs tornar xoroia!, era una de les exclamacions de mumare que, de menut i quan la feia enrabiar, més m’espantaven. Davant aquest plany, les clatellades testimonials que queien molt adesiara, eren carícies. Per l’èmfasi i els gests que imprimia en dir-ho, intuïa que em volia indicar que, amb el meu comportament insensat, la faria
A voltes hom té necessitat de gitar qui sap què i no troba cap meremec que li faciliti la feina. És propi dels ansiosos, dels que ben aviat es curtcircuiten, cercar debades una baula on fermar l’ase dels neguits quan esperoneja de valent. Amb aquestes cabòries –i ja em perdonarà el president polònic– he travelat
S’entorcilla el mirar com el fum dels senyals que no presagien bonances. I mira que s’hi afanyen, els xamans i altres endevinadors, a obrir pas a taumaturgs ovençans en l’art miracler. S’entorcilla la pensa quan venç la calabruixada i el vent que ve de baix fa estralls en els sementers. O quan veu l’esbaldrec del
Fa un mes que morí el seu home i de llavors ençà no ha fet dia bo. Això ho diu tot, proclama ella; això vol dir que encara no era hora d’anar-se’n. I se n’anà sense dir res, ni cap besada em deixà. No li vaig poder prendre el darrer glop de consciència per fer
I ho ha fet enmig de la plaça, quan la pluja queia amb més decisió. Les bufades de vent convertien les gotes d’aigua en perdigons que et pigaven la cara. Només un home en tota la plaça, que s’atansa cap a mi, a una trentena de passes mal comptades d’on intent recompondre l’estri humiliat. Ell
Deia que necessitava olorar regularment i durant hores la creosota de les travesses del tren curosament apilades a l’estació, en forma de cub, just devora el transformador. S’asseia a la vagoneta descoberta amb restes de balast i perdia la vista en el puig del Bellveure, el del Garrover del Lladre a l’ombra del qual per
És probable que molts no els acceptin, aquests fiblons desactivats, però cal que els reti igualment, per molt que acabin lamentablement rebutjats. És segur que no tothom donarà per clos el trau obert accidentalment pel meu comentari “Congregant escorpins”, emperò m’és peremptori dir el que segueix. Les persones que adesiara s’atansen al meu blog saben