marginàlies

No passava desapercebut al Zurich, a la taula que fa de sentinella al pas dels lavabos. El flegmó que pràcticament li cloïa l’ull esquerre escarrufava, cridava a la compassió, de tan enorme. Anava amb el vestit més bo que tenia i la cartera de pell, a la seva dreta, reclinada a la barana, distingia un espai que ni convidava a la tertúlia ni a la creació de cap mena. En demanar el cafè amb llet, el cambrer el pogué mirar bé de front i el que digué li venia dictat per les entranyes:
-Hòstia, això deu fer un mal que et cagues!
Ell intentà respondre amb un somriure forçat i només es mogué lleument la part dreta de la cara. Cert, el mal no cessava tot i prendre Nolotil a dojo, sense respectar la dosificació recomanada pel farmacèutic i ratificada en el prospecte. Tenia un maler, però mansfentar-se, fer de mosca vironera
sobre la femta del dolor, ni en minvava la potència, ni acompassava la seva fugida. Per això, obrí el quadern dels disbarats i deixà que la seva mollera parlàs a través de les mans, que escrivien les impulsions que rebien com si fossin proverbis:

Si no cantes, m’atacarà la pantera.
Esbaldraga’m el marge perquè pugui cavalcar una pedra.
Enverrina’m els genolls amb la granereta de l’excusat,
que no em ve de gust fregar a l’antiga.
Ja canta la pantera: pas a l’atac.
Cap somni no ment: he estat mercenari a moltes guerres i
me mataren a la primera.
Pensa, pensa; ment sana en cos xacrós, espelleringat,
leprós.
Farem fer gimnàstica al bibliotecari, tanta vacuïtat
custodia.
Si vols triomfar, segueix la polseguera dels vençuts en
retirada, perquè és anant sempre a favor dels que el vent escampa que trobaràs
els senders de la glòria.
Només estic bo quan acab de denejar la malsofridura.
Encenguem les torxes de les catacumbes que mai no han
deixat d’emmorcar rebels i renegats.