És probable que molts no els acceptin, aquests fiblons desactivats, però cal que els reti igualment, per molt que acabin lamentablement rebutjats. És segur que no tothom donarà per clos el trau obert accidentalment pel meu comentari “Congregant escorpins”, emperò m’és peremptori dir el que segueix. Les persones que adesiara s’atansen al meu blog saben
La traïda s’ha consumat: que es convoquin els escorpins! De res no ha servit rentar la roba a casa, diu consirós l’escrivà al cap suprem. Perquè un cop rentada i desada, no l’hem tapada amb cap drap brut per preservar-la de les cagades dels déus, respon amb severitat el lloctinent general. No ens planyem, que
Si tanquen els cinemes de poble que durant tant de temps ens aixoplugaven els somnis -que mai no deixaren de ser casolans-, com, on i quan podrem encendre les metxes de les faules i de les il·lusions, per vanes que siguin, fer-ne correfocs? Cranquejar o recular mai no és recomanable en naturaleses inquietes. Tampoc no
A les cinc de la matinada la ciutat descansa. Dir que dorm seria excessiu. L’autopista i tot permet comptar els cotxes que van i vénen. Els dos ocupants de l’auto gris que va a l’aeroport estan més pendents de la son insatisfeta que de parlar. De tota manera, les matinades són poc xerraires d’habitud. I
La llum d’aquest horabaixa de dissabte no fa lluir cap joia però entra al moll dels ossos per maragdar-los. Becainen fins tard, els taumaturgs, els dissabtes horabaixa, i aquest descans és aprofitat pels fàmuls de la peresa per embeneitir les hores. Més que embeneitir, per criaturitzar-les: les basta sentir l’alulea dels infants que s’esplaien i
Pràcticament no ha dormit en tota la nit vigilant la cussa que, des del vespre, vomita. Tretze anys, va fer el mes d’abril passat l’animalet, i fins aleshores cap mal no li havia desbaratat la juguera. Marranera de mena, la cussa el segueix on vagi. De tan afectuosa podia arribar a ser pesada. Ahir mateix
Amant retut de les històries o contarelles de sobretaula –on la saviesa hi fa estada- sempre que puc mir de descabdellar-ne en dinar amb persones velles. I ho dic així amb tota intenció perquè no conec cap altre adjectiu que designi millor i dignifiqui més les persones que han fet molts d’anys. Així, ahir dinava
Va ser la germana, qui el trobà penjat. Darrerament callava més del compte i, sense més ni pus la mirada se li extraviava. I escrivia tot lo dia. Des que s’aixecava fins que es colgava. I dormia poc, a penes unes hores i inquietament. En aixecar-se, tot d’una el bloc i el bolígraf, i a
I el vianant, enfrontat al rost que no deixa i que exigeix fatiga, es demana si per alliberar càrrega i fer més falagueres les passes convé rebaixar la intensitat dels desigs. Una pensada afeblida, aquesta, que ben aviat s’encén i s’esvaeix perquè com més costosament es fa amunt, més clarament s’adona que cal apujar la
Ajagut i desvetllat al llit quan encara havien de tocar les quatre del matí recordava el pedacer de la seva infantesa. Li deien així, al poble, tot i que cridàs pels quatre cantons: “Aram, giny, coure, ferro vell, tot es compra!”. El recordava fosc de pell i gras, amb ulleres fumades i bigotet. No ho
En el bar dels costums i de les confidències, en una taula mig escondida, ell parlava i ella gargotejava en un tovalló de paper amb la mirada dins la bitlletera, ben estàlvia, i el desig en l’esquena del fuster jove, que feia un cafè amb l’al·lota, una alemanya eixerida que s’expressava amb un català de
Deixaria perdre una mirada aquosa, a punt d’envidrar, per una boca ansiosa? Just aixecar-se del llit li envestí aquesta disquisició. Era diumenge, acabades de tocar les vuit del matí i la llum –neta- entrava al dormitori sense fer soroll. Cap pèrdua no comporta guanys i en canvi les victòries compensen totes les despeses. Borinant aquesta
Apoteosi del xiscle. Zenit de l’automatisme. Cervells enganxats al popís del dit gros de la mà menga que escriu sense aturall i amb coneixement, sobretot de causa: la dels derrotats, dels acervellats, dels acunetats. Per a ells no hi ha asil ni refugi. Ni antigens. Per a ells són fets els úters de la misèria,
Encara és ca na Raixona. Deu fer quaranta anys que morí, però la record com si fos ara: nas aguilenc, desdentada, amb una piga negra i lleugerament peluda en el pols dret. I mostatxuda, és clar. Els menuts que la voltàvem no sabíem quants anys tenia ni ens importava gens: per a nosaltres era com
En Colau té vuitanta-cinc anys i no se’n lamenta. Sap que en el club és envejat perquè només ha de prendre quatre píndoles diàries: la de la circulació, la de la bufeta, un antiinflamatori i un analgèsic perquè en aixecar-se del llit, de cintura en avall tot és un maler i per incorporar-se necessita les