A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam el temporal amb diverses arts i maneres, hi ha una gentada amb un peu a l’abisme. D’estimbats definitivament, un nombre indeterminat perquè els mecanismes d’invisibilització social són fulgurants i de resultats rotunds. A l’illa s’ha eradicat el barraquisme –la visualització més nítida de la necessitat i de la fretura humanes- però no s’acaba de construir la dignificació dels barracaires. Com per tot, és clar.
Tanmateix, s’ha habilitat una xarxa d’albergs i centres per a exclosos socials severs, altrament dits sensesostre, amb capacitat per a cinc-centes persones, per posar un nombre rodó. En aquests moments, aquests centres i albergs no donen a l’abast i han hagut d’obrir llista d’espera. Quin sarcasme, fer cua per dormir arrecerat o perquè atenguin la pelleringa en què t’has convertit! La saturació vol dir que un gruix considerable de persones deambula pels carrers de les ciutats i viles de Mallorca, i roman a llocs eufèmicament inadequats o senzillament en el carrer. I si aquest panorama vist des de la marginàlia és poc galdós, menys ho és que una entitat dedicada a l’atenció als marginaires de la mà més baixa –El Refugi, es diu- tanqui el seu centre amb una cinquantena de persones “per reformes”. Uns albergats que la resta de centres, per saturació, no pot atendre. Hom es demana quin tipus de reformes s’han d’engegar que no puguin esperar que amaini el temporal. Un cop més, els drets dels noninguns s’han vist concultats per una organització –per més ofendre- que es proclama procuradora del seu clam i capitanejada per gent d’alt llinatge i devoció cristiana. I ningú no reclamarà res: a Mallorca l’exclusió social severa és carnassa estadística. Com per tot, és clar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!