marginàlies

Can Gazà és una finca de Palma que, en règim d’autogestió, acull i atén homes malalts de distint grau a causa de la seva addicció perllongada a l’alcohol o a altres substàncies tòxiques. A més de malalts, els atesos i acollits han de ser abstinents en el moment de l’ingrés i no han de comptar amb cap mena de suport. El denominador comú és que són persones que, per malaltia, no poden retornar al mercat de treball ordinari, pedra de toc de tot procés de reintegració social. Sovintegen els veïhacs, els hepatítics crònics, els epocs severs i els afectats per insuficiències renals i coronàries. Són vint-i-vuit els residents i perquè no n’hi caben més. Can Gazà té dues quarterades, a més del casal, la qual cosa permet de fer hort i granja, els productes del i de la qual alleugereixen les despeses alimentàries, a més de suposar el tall de feina diari dels residents. Can Gazà viu d’una extensa xarxa d’amics i compromissaris que contribueixen al seu manteniment bé en espècies, bé en efectiu fent-se càrrec d’alguna de les  nombroses factures.

Només disposa d’un sol assalariat, que se’n cuida del control de visites mèdiques dels residents (una mitjana de set diàries) i de coordinar el treball de cadascun. Tres cooperants més formen l’equip gestor. Per a totes les necessitats comunitàries, s’usa la xarxa pública de serveis personals. Amb el temps, a banda d’atendre els propis residents, Can Gazà ha esdevingut una mena de casa gran de l’exclusió social de Mallorca, en concret de Palma. Funciona de cap a cap d’any un servei de rober i l’economat, que proveeix una mitjana diària de deu persones. Cada dia es cuina per a trenta-cinc persones, les vint-i-vuit residents i les quatre/set que es mantenen precàriament i almenys tenen garantida una menjada diària. De fa una setmana, però, el flux de les persones de fora que vénen a dinar ha anat augmentant gradualment: a dia d’avui ja superam les onze diàries. Poques, podran pensar alguns, però alerta: per arribar a peu a Can Gazà des del nucli urbà de Palma n’hi ha per una hora i aquesta dotzena de persones hi arriben així, a peu. I en ple més de juliol. I a migdia. I no són exclosos socials, no: majoritàriament immigrants que, acabat el contracte de treball, no l’han renovat i viuen del subsidi d’atur –magre, si és que n’hi ha- i del que surt.

Com a observatori privilegiat de la marginàlia mallorquina, Can Gazà veu com la fam comença a empènyer. I, en caure el primer, l’arrossegall pot no tenir fi.