marginàlies

Quart dia de vacances. S’aixeca a les vuit perquè a les nou ha de fer una gestió que li ocuparà poc temps, però que no pot ajornar. En trepitjar carrer s’adona que no passa un alè d’aire; serà pesat, aquest dilluns, pensa, ja ho anunciaren els homes –i les dones- del temps. No ha fet cent passes i ja sent com se li formen gotes de suor a l’esquena. En ser al primer semàfor que li barra el pas es troba devora una embarassada amb la panxa fins al coll. S’atreveix a llambregar-li la cara furtivament i hi veu un cansament poca-solta. Davant aquella estampa es diu que no té dret a queixar-se, per molt que la suor ja li hagi pres la canal de l’esquena. Barrina a veure què farà, avui. D’entrada, ha de preparar un poc de dinar per la dona i les filles. Res: un trempó i un bistec a la planxa, que totes fan règim.
L’horabaixa seguirà llegint a la fresca de l’aire condicionat de l’estudi i el vespre cercaran amb la dona algun punt fresc de la contrada per fer-la petar amb algun amic. En ser al segon semàfor en vermell compra el diari acostumat al romanès conegut. Res de nou, els esportistes nostrats, que tenen la guixa per amunt. Segueix suant a les totes. Passa per davant l’escoleta i hi sent xivarri. Pobres menuts! Quint punt escolar més oiós, que els han posat!
Mentre llegeix despreocupadament el diari gairebé xoca amb una dona enorme, que alena espès i es mou amb una lentitud hom diria que amenaçadora. No pot evitar l’espant i demana perdó a la senyora, que ni s’immuta; només obre lleugerament la boca per agrair la disculpa i mostrar les quatre o cinc dents que li queden a dalt i a baix ennegrides pel tabac i els corcs. Havent passat la dona obsessa és a la pàgina 8 del diari encarant-se al titular “La presó de Palma és crua, dura i inhumana” (http://dbalears.cat/actualitat/Balears/la-preso-de-palma-es-crua-dura-i-inhumana.html).
És Bernat Vicens, el president de Drets Humans de Mallorca, qui ho diu. Acabada de llegir l’entrevista, fa memòria que aquesta setmana ha d’anar a veure en Pasqual, que hi ingressà fa un mes i porta vint dies a la infermeria, reu dels seus atacs epilèptics. Importa molt poc, es diu, què passa al penal.
Tanmateix, al dir i al pensar de la gent, qui roba a un lladre té molts anys de perdó i qui maltracta i denigra un condemnat, segles d’indulgències plenàries, que els presoners són carn de forca. Acaba la gestió més aviat del que pensava i retorna a casa amb la camisa blanca enganxada a la pell. És dur, el mes d’agost, es diu a l’empait d’aire fresc. També els diaris recerquen notícies fresques, no per noves, sinó per mandroses i per anar en calçons curts i no desdir d’un real -i reial, a la nostra illa- estiu. No ho ha pensat bé, el director del diari que segueix publicant aquesta nova, pensa mossegant-se amorosament el llavi de baix, senyal inequívoc que en pensa qualcuna. No hi fa estar de res, a la presó, els mesos d’estiu, es diu com si no ho sabés. No importa a ningú, emperò els presos suen la grosseria i per això malhumoregen a les totes i qui va emprenyat ho pot donar als punys. Per molts, s’ho tenen merescut i compadir-se d’ells per la calor és d’una tovor irresponsable. Ell no ha dit mai que no ho fos, tou. Ni que aquesta mollor d’esperit no sigui irresponsable.