marginàlies

Les clívies esperen quelcom mal d’endevinar. Miren a l’aire i no sols s’ofereixen a l’admiració del distret o a la indiferència de qui exigeix més prodigalitat a l’atzar i a la llibertat de l’aire. Tampoc no reclamen cap conversa displicent ni la sinuositat dels pensaments que es rebutgen per excessivament elaborats. Sembla que es conformen retenint momentàniament un mirar sense més pretensions que l’observació distreta i fatigada, com si també creguessin que aquest món no és el que esperaven o desitjaven. S’hi troben, al món, desafortunades, sense messies ni eines per a defensar-se del dictat de l’harmonia natural que les obliga a viure efímerament i silenciosa, sense deixar petja. I constantment esperen quelcom que per ventura mai no els arriba i amb aquesta espera tensa han d’acarar com sigui allò que no volen.