es demanava com devia ser la llum d’un cec i s’acostava agosaradament calius als ulls o aquell altre que volia saber quin gust tenia la sang i en duia la boca tan plena que li vessava qui mama a cos què vols del pit de l’arma no plora mai respongué algú, sols reclama el botxí
Els meus preceptors tenien un convidat, avui, un company d’escola nascut fa una desena d’anys a Alemanya però ben arrelat a la terra de call vermell que l’acull des que era un esquit. Domina perfectament el nostre català i té ben interioritzat el caràcter dels espais migjornencs de l’illa que viu, ja, com si fossin
Avui fa cent anys que morí Joan Salvat-Papasseit i el passat 26 de maig en va fer 130 que va néixer. Per ventura per això s’han vist roses i formigues als llavis de molta gent que calla i no fa, i pescadors que escopien als ports exclusius que els neguen l’entrada i gavines poliglotes malparlant
incapaç de dir res que fibli la llengua aspra de qui menteix i la galta encesa del tedi deixa la ploma a l’escriptori i es dona tot a la bellesa enterca i entremaliada d’una aranya i el seu parany
com es ret la llum a la pua d’aigua perquè callin els ulls mentre la tinta es fa mar i es constitueix la claror freda que deixarem en herència a qui entén el silenci sense cap renou per companyia sal a l’alba tirarà la flor que fuig per desfer cadenes d’or i escriure amb la
la tinta hauria de ser terra i rella el bolígraf per descriure el món des de baix partint de l’arrel que defuig la llum per fer créixer l’ombra protectora del vol impossible de l’home
en el racó on hom creu que hi mor el temps que no troba mans ni llengua hi descansa el ganivet que desafià la veu que proclama que és en el llit de la mar on s’apaivaguen les tempestes de la memòria i en els sepulcres on millor es protegeix la vida
el pare, tota la setmana amb les paletes a escarada, en tocar la nit del dissabte de poble de pedra sotmesa, es posava el millor vestit que tenia, s’encorbatava i anava a la sessió golfa de cinema de vila pobra per desitjar, bellugadisses les ninetes, que per un cop, la vida es convertís en film
viure el temps de les feres ser el rellotge dels cargols la minutera de les tarantes comptar com els corbs fantasiejar com els rats penats manar des de baix com les boes ser bon vivant com la paparra pensar com els goril·les jugar com els cabirols emprenyar com les lladelles assumir la lleialtat dels cans
Sembla que encara hi som amb la boca fresca per un glop de vi blanc que sembla que cridi la menta per fer-la més convidadora. Hi som, com la recerca obstinada del temps que s’amaga, que ha trepanat la terra i fuig desesperat, que no es vol manifestar, que no vol fer de terrissaire de
la sang que ens han fet les pues dels mots indòmits s’engleva voltada d’abelles damunt les peònies on hem de signar la rendició
la suor s’enganxa a la llum i la penombra al llibre obert com si fos una espatlla amant la claror queda lluny del bes a la distància mateixa que els set colors de l’arc en cel on descansa el vent remoreja el plany de qui està fart de beure aigua i no assaciar la set
Escolta la seva pròpia veu agotzonat rere la paret seca que tot ho empara i desafia, el condemna i renega d’ell. S’asseu perquè la memòria reculi i proscrigui els colors i les paraules proparoxítones, i faci retornar el cavall de cartró esbudellat i la pepa de la germana lligada al capçal del llit. I l’essència
llegir-te entre cuir i carn entre bes i mur estremeix la solitud i l’ortografia com qui troba un crui i el fa brostar
a l’epicentre del col·lapse els colors s’aigualeixen els matisos s’asfalten i les llengües s’udolitzen s’imposa el baf ofegador dels cotxes folls i incontinents i el desconcert extenuat dels que van sense mirada el soroll és brut i emporca penetra i prem els sentits omple les boques de sutja i arranca les ungles dels alens