SOBRE EL TAULER D’ESCACS
12 de novembre de 2023
0 comentaris
sobre el tauler d’escacs, sense peces per amotinar-se, els colors que s’escampen amb la llum somorta, el capvespre que no vol ser nit i la veu que espera el frec d’un mot
sobre el tauler d’escacs, sense peces per amotinar-se, els colors que s’escampen amb la llum somorta, el capvespre que no vol ser nit i la veu que espera el frec d’un mot
la boca, el fusell i la paraula la bala perduda que es ret als peus de qui ha armat i ordenat la matança
llavorem la terra roja la que acull els esperits i regruixa l’alenada que pretén fer-se tempesta
de la terrassa estant els carrers remoregen envaint temps i espais per evitar que res no romangui quiet no ve cap veu d’infant que acari el panorama davastadorament ancià i el color envellit de la llum
la pluja vol jugar i no troba companyia unes sabates amb tacó d’agulla per estrenar emparen el ruixat esquerp sota la marquesina la madona del cafè les mira i somriu trapellament
poder dir l’impossible allò que crida el buit el mot que no claudica que a res no renuncia poder dir la paraula pau sens cap impuresa o la que et distingeix del serf o del missatge
crema la torpor de qui alliçona entestat a dar-nos matadura perquè vivim tostemps en follia l’única forma de prevenir la vida de la inanició mai no entendrà que si adesiara fugim és perquè en cada fugida ens reconeixem i veiem clar que l’única arrel és l’abraçada tampoc serà capaç d’acceptar que el més rebel dels
res no s’atansa a la finestra que s’aboca a l’heura feta camp de solcs de mar ni boques temptadores ni cap mà mai no llegida ni aire desconcertant de seda només llavis obscurs de marbre que fan de refugi ansiós als estranyats que sempre fugen
qui més sap de mi és la solitud i el transitar silent de la llum damunt l’esquena lluent dels somnis que forneixen de mots mai no dits les mans i la vida de les ombres
els records no envelleixen ni tenyeixen de groc l’instant en què apareixen inundant la memòria i tanmateix els costa trobar estatge segur perquè l’oblit no els prengui com ho fan els miralls descomponent la llum que neix de les paraules
és l’hora: s’atansen els morts per renovar-me la memòria i recordar-me que fugir és com un viure elementalment obscur i deixar-me dit també que tot es desfà com ara la fosca llevat del teu parlar que desconeix els mots
el llit fet asèpticament per mans batxilleres sense la crida del conhort la pacient mira el terra acabat de fregar en no tenir esma ni forces per fer res més i sospira amb esforç i dany enyora els miralls i si en tingués els trencaria la infecció no remet
temem tant la vida perquè mena a la mort que ens aferrissam al primer clau ardent: nàufrags impenitents preferim refer la resta del naufragi abans d’enginyar una nova nau
les gotes d’aigua ignoren la ira de la pluja i el pànic de qui tem els deixants de l’aiguat i les que regalimen per la dermis dels vidres no demostren la vida plena que tresoregen els sons de la tempesta sotgen tots els temors parasiten la vista d’arena del diluvi
dones de paper i homes de plàstic sembrats a les vores dels carrers de la vila que un temps va ser bella fent ombra als fanals desidiosos pretenen donar vida al que amaga la benvolença del veïnat al que per principi no vol néixer i als morts que no esperen que cap flor n’ensumi la