marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

DIAVERS

EL PUNY QUE MESTREJA ELS DESITJOS

20 d'agost de 2020

Des que només sent el crit de l’agombol percaça una terra fecunda per qui no és avar, unes mans aviciadores sense suor ni espores, una mirada esbandida escapada del camí de l’enyor, el sexe que empara l’espera i empaita l’espasme, la lletrada necessària per assaciar temor i recels i un joc de petjades de qui

Llegir més

ALLÒ QUE HAURIA DE DIR

18 d'agost de 2020

Diu: m’agraden els paraigües grossos, negres, i caminar sota la pluja d’illa, i hauria de dir: els camps ja fa molt de temps que són basses mortes d’indiferència. Diu: també m’agraden els misteris i posar paraules als somnis, i hauria de dir: la solitud no té ullals de llop ni la pell amb cerres de

Llegir més

MANLLEU DE VIDA

4 d'agost de 2020

Visqué la vida que va voler viure, deia sense ni immutar-se mentre visqué, i tanmateix de sempre va saber que vivia la vida que volia que visqués la vida.  Només en som manlleus, de vida, repetia com un mantra matí, migdia i vespre. Mai no va trepitjar cap curiositat, se n’ufanava, i aconseguí teixir una

Llegir més

L’ATZAR NO TÉ PASSAT

1 d'agost de 2020

El món és un bar antic a vessar de plàstics amb el fum del tabac i d’altres herbes tòxiques per aire i per sòl els sobrets buits de sucre del cafè, els gargalls putrefactes dels parroquians i el serradís centenari de la desgana. Els somnis fan un salt d’aigua i només ho celebren els llibres,

Llegir més

DESMUNTANT EL BLAU

28 de juliol de 2020

Ser un mirall a recer del vidre de la finestra que sap viure els horitzons del pensament. Fugir de la solitud que davalla en riu per retenir la pluja d’oxigen. Passar ran de les parets de les ciutats que espien la vida dels que la fan ballar i amaguen els llençols al cel que sempre

Llegir més

ELS CAMINS NO FRUITEN

26 de juliol de 2020

Una veu blanca violinada bressola el pa sense llescar. S’enlaira el prec afligit de la mare fendint el verd untat de foc dels penyals. No s’han traçat els camins perquè fruitin ni per fer fretura de la terra. La veritat mai no engendra vida, diuen els penyals de foc untats de verd. Ballen sense gràcia

Llegir més

ELS SENTITS I LES UNGLES

23 de juliol de 2020

Agusa tots els sentits i esmola les ungles, marrec, que la vida res no regala i els rapinyaires trinxen el repòs. Fes camí per conèixer, per encuriosir el saber, però mai no defugis els somnis per molt que no en marquin, de camí, car no es volen perdre cap detall del món i de tot

Llegir més

LA VEU INFECUNDA

21 de juliol de 2020

Avancen les ombres lliurades dels cossos. Les ungles rapinyen pells imaginades. La veu infecunda escup a les pedres. Les passes no dansen ni els gemecs declamen. Sens camins ni solcs exulta la terra, s’estronquen les fonts, la sang es constel·la. Res no fa possible el retorn als ulls primers que triaren la llum de la

Llegir més

ESQUENA D’AIRE

11 de juliol de 2020

Sentir-te l’alè sense distància el frec de vidres a la pell d’aigua i el bes d’uns llavis que volen ser obradors de set i teorema. Tastar la suor de les paraules que negligim, els tactes que fugen per no voler ser mans de titella, el silenci fosc de la mirera. Trencar el mirall que res

Llegir més

L’ARMADURA DE L’HIMNE

13 de juny de 2020

Escriu l’himne, no cal que sigui breu, que a l’abast hi tindrem còdols per seduir les mans i els mots. Ha de ser declamat, trencada la veu, humit murmuri càlid com les llambordes indomables. Un himne llarg que ho digui tot, que posi punys a la memòria que no es detingui ni reculi, que trenqui

Llegir més

EL TEMPLE DEL TEMPS

10 de juny de 2020

amb les mans en conca com si volgués menjar terra pren l’instant més observador i sobre ell hi constitueix el temple del temps amb call la seu permanent de la pell estremida que viu de mots i saliva de la sang besada que desconeix el tedi de la memòria del delit que escarneix l’odi

Llegir més

COM EL SOL EN LES VENES

7 de juny de 2020

Les capses de llauna ja no poden contenir l’ànsia dels records ni la força dels somnis que volen ser com les absències amb ales o papallones contra l’oblit. Els carrerons escupen la sang dels amants acovardits al temps que els ocells de la memòria entren com el sol en les venes dels qui no consenten

Llegir més