CERTESES
4 de gener de 2022
0 comentaris
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra
la boira clou les boques fredes i els efectes de la mandràgora el fum trenca el ball de les ombres poc denses dels somnis que temen les albes rogenques de la ira cap camí no coneix la ruta de la pluja que vol ser mar
Cap finestra no s’obre a cap mare, sols als trens que mai no aixequen pols i a l’olor punyent de la desídia. El sol, ensems, no ens estalvia la nit ni el silenci dels ocells, emperò sap bé que la negror mai de mai no apagarà la llum que reclama ales i veus que veuen
Encetar els mots que esperen amb el silenci per escut. Prendre’n el bessó i posat a frec de llavis maleir la veu que calla i l’espatlla que defuig les ales. Prendre fang i amb l’alè tebi formar la boca que ha de dir el nom que hom espera des que el temps s’encarnà en la
no tenc res i tot us ho don generosament els mots que em defensen el llit ensangonat la fam insaciable de la volença us ho don tot perquè no tenc res ni res no vull si no és terra per sentir els peus del crit o mar per fer-hi ballar el desig de ser-ho tot
La catifa de núvols mai no serà el matalàs dels somnis ni la caixa forta de la misericòrdia. Els somnis mai no seran res més del que són: un desig ocult que s’amaga de la llum, que es preserva de la materialitat que esclavitza. Entren en els cossos com la paraula, desafiant la cruesa de
Ocupar la línia que marca el foc quan en converteix en fum o formar part de la memòria de l’aigua. Saber desballestar l’anhedonia i, ensems, ser el desbrossador diligent de l’apatia de qui pot enjogassar la rutina de l’avorriment. Sentir l’olor ardentment neta del cos en desig, de la carn que es vol exposar a
retorna el vent i l’angoixa la vida paràsita la desfeta del bé comú la dona ultratjada per l’home la sang dels abandonats l’oda del marrà al llop la mort de l’estel la vida exultant del diner el dolor de l’alè escanyat envesteix l’ofec del vent la tortura del destí l’anyell que reclama silenci
la nit sobre els llibres les lletres retudes la veu escanyada el crit que s’ofega l’assalt de les llàgrimes la sang dels impurs la claror vençuda el goig torturat l’exili dels llavis vinagre a les nafres tatxes en carn viva el triomf del buit
Per ventura tot depengui d’enraonar tal com ho dicta el seny de la insensatesa i de navegar a lloure pels intersticis de l’ànima convertida en paret seca. I de descobrir codines entre l’estesa de boques convertides en ferralla que desatenen les paraules més desitjoses i acerades com el viu de la tendresa. És hora d’acarar-nos
Canta, canta, que ja arriba, que ja ve, ja és aquí la lava. Guaita, mira com rota el pic descrestat, com bajoca, com s’esbutza l’ou de foc, com gita el magma que ens envien els déus gelosos. Rodola la terra rogent que s’ha de transformar en la nostra amorosa llar, en la cambra dels plaers,
La pols fa fils i els fils trenen la corda que, esguardant el punt de llum, defuig el pes o la càrrega. La troca que reté la mirada de qui cerca malfactors entre la gent. La que permet l’escriptura de qui se sent la boca com una ferida que supura sempre i mai no cicatritza.
Que calli tot i que només se senti el silenci, el murmuri de la pluja, el pit que alena i anhela, la compostura de Bach, l’estirament del magraner, el badall de la gana, l’ensumada de la luxúria. Que res no destorbi el desordre del plaer, l’estesa de l’esquena que reclama jocs, el tremolor del ventre
ho donaria tot per sentir sense cap interrupció el discurs hipnòtic i permanent de l’aigua en salt o allò que diu la terra en obrir-se en solc per posar els ulls ran de la mar emmirallada com si fossin l’arrel d’un dir sostingut i engalipador, mescla de cant pueril i xiuxiueig que es vol enfilar
No frisis mai ni et precipitis a l’hora de fer res perquè les idees i les descobertes no són rius, que porten aigua sempre, li recordava el padrí amb el cap gairebé en els genolls, fumant el tabac que ell mateix sembrava i cuidava, assegut en el pedrís que esguardava la vila i abans que