LA SANG QUE ENS HAN FET
18 de juny de 2024
0 comentaris
la sang que ens han fet les pues dels mots indòmits s’engleva voltada d’abelles damunt les peònies on hem de signar la rendició
la sang que ens han fet les pues dels mots indòmits s’engleva voltada d’abelles damunt les peònies on hem de signar la rendició
la suor s’enganxa a la llum i la penombra al llibre obert com si fos una espatlla amant la claror queda lluny del bes a la distància mateixa que els set colors de l’arc en cel on descansa el vent remoreja el plany de qui està fart de beure aigua i no assaciar la set
Escolta la seva pròpia veu agotzonat rere la paret seca que tot ho empara i desafia, el condemna i renega d’ell. S’asseu perquè la memòria reculi i proscrigui els colors i les paraules proparoxítones, i faci retornar el cavall de cartró esbudellat i la pepa de la germana lligada al capçal del llit. I l’essència
llegir-te entre cuir i carn entre bes i mur estremeix la solitud i l’ortografia com qui troba un crui i el fa brostar
a l’epicentre del col·lapse els colors s’aigualeixen els matisos s’asfalten i les llengües s’udolitzen s’imposa el baf ofegador dels cotxes folls i incontinents i el desconcert extenuat dels que van sense mirada el soroll és brut i emporca penetra i prem els sentits omple les boques de sutja i arranca les ungles dels alens
cadascú amb el seu rellotge de sang amb el seu ben particular big bang sense guardià de la consciència cercant el millor camí per tornar al ventre i percebre la ingravidesa del sentir, la densitat del silenci en crear amb llàgrimes per placenta desitjosos de saber per què ens crida més matar que viure per
així com declina en un instant incomptable la mirada en flames que penetra en una altra ansiosa amb qui prepararies el joc del plaer i dels dits que el rastregen i que mai més tornaràs a veure no coneix la cendra el foc de l’ànima
els versos escomesos amb ulls d’enclusa no apaivaguen el descoratjament ni la pruïja de la gola ni llegir qui més et fa sentir a plaer amb la vida dels altres decau la llum i s’apregona el tremolor de dents i mans en pensar que no són pocs els qui viuen per matar el temps qui
llegir el passat sense cap gràcia en els mots, sense passió per poder dir que com més amo, més esclau, impedeix trobar el refugi de les paraules introbables, les que bé saben que la solitud enforteix la llibertat, que el fang sedós espanta el domini del mal i que l’única veritat que ens val neix
vindran els llops a destruir la teranyina que ens atrapa i ens consola a estroncar el cant fred de les copes que ens consenten i ens disculpen les gateres a llepar-nos la sang que ens fan les mossegades de les flors i la set de l’aire vindran els llops a dar-nos de franc la pell
mai és l’adverbi dels anys la clau del pany del misteri mai és la petja del temps l’any llum on viu el plaer mai serem res més que mai
Les clívies esperen quelcom mal d’endevinar. Miren a l’aire i no sols s’ofereixen a l’admiració del distret o a la indiferència de qui exigeix més prodigalitat a l’atzar i a la llibertat de l’aire. Tampoc no reclamen cap conversa displicent ni la sinuositat dels pensaments que es rebutgen per excessivament elaborats. Sembla que es conformen
els ulls marrits, en prendre el camí fressat de la garriga que desconeix l’esgotament de la paraula, s’adonen que ja no tenen la necessitat de perdre res per poder trescar per la memòria esburbada de la llum, dels astres i dels eclipsis
esclata una flor i es trenca la paraula que hauria de prenyar l’udol del llop
han quedat els ulls de cendra que dispensaven els mots, la fúria de la llum que feia callar els estúpids, el pol·len de les certeses que sols afecta els incrèduls, el camí fressat del llibre que et solca pit i espinada