RES NO CALLA
No hi ha res, res!, que calli a la tanca que s’obre a la mar que gemega però tot és silenci que afona la sentència del cel rogenc, de sorra.
No hi ha res, res!, que calli a la tanca que s’obre a la mar que gemega però tot és silenci que afona la sentència del cel rogenc, de sorra.
Quiet i callat sent el piano que vol dansar com si fos un cos d’aire, un vol desafiant de mots. Cauen els florets i les dianes per escarpir molt més el silenci, el paper assecant que neutralitza l’efecte del concert de mans fentes. El desig de pluja es fa real i el barret celebra la
Núvols aterrits pels solcs de la indiferència com les veus dels morts que mai no callen i que negligim per no ser objectes catalogables. El silenci es fa tendresa contra el corrent que arrasa els sementers i anega els crits de qui es revolta. El plaer malforjat obligat a entrar en guerra, la lascívia condemnada
com la llengua engolada que empara la gota de mel en cerca de la sortida de la boca per la comissura dels llavis com la dolçor lírica del llençol de cotó en esqueixar-se com l’estupor de qui rere el crit d’un infant hi veu l’exaltació de la sang com la plenitud del mot quan es
Trobà la nota quan feia mesos que l’havia donada definitivament per perduda. No recordava què hi deia, només que acabava l’escrit amb quatre versos que l’obligaren a deixar d’escriure i a parar esment al seu entorn. Per això recorda bé la fredor i l’olor del bar de just davant la llibreria que considerava seva, la
Deshabitar el cos i cercar llocs per amagar-te de l’oi i la incúria. Ser l’aire que mou l’abraçada prèvia a la fuga. Tenir set de terra com l’aigua i gana de buit com les ventades.
Fondre’s o fugir, pensa mentre mira tot el que no podrà abastar mai ni amanyagar. Fondre les aclucades d’ull que li serveixen de cuirassa, no rebostejar més per dins el mal i el dany que s’imagina. Sentir què li diu el piano o el teulader agosarat que el mira amb ulls de baioneta. Fugir i
Els carrers van plens de siluetes que reclamen l’oratge per fugir de l’estultícia i de la porqueria que entra a les cases a mata degolla. Crida el silenci de l’aridesa i la calma de la tinta que fuig de l’escriptura. Diuen els diaris oficials que l’amor ballarà incansablement per compensar la inflació i que a
Llegeix Apollinaire (De la floraison qui paraît / La nature est belle et touchante / Pan sifflote dans la forêt / Les grenouilles humides chantent) i no pot deturar el record de sa mare quan li deia que no havia de ser fargo, que és com al seu poble es coneix el brut o el
volia tornar a sentir la solitud dels estranys, seguir una conversa en llengua desconeguda, trobar l’estany on aprengué a nedar i a fugir de la banalitat i de les paraules vanes volia tornar a sentir l’estrèpit d’una agulla en caure en el terra tou dels ventres retuts, beure’s la vida amb la set de l’embriac
Darrere el somni de vels negres sobre cadires plegadisses, el desig mai no acomplert d’olorar una rosa acabat el son per calmar el dia. I la certesa que si descobreix, algun cop, el jardí, s’acoparan per sempre el ventre i les flors del plaer. I la lamentació que ningú no guiï la ceguesa pel bosc
Considerava que la novel·la que llegia era insuportable però, a la vegada i incomprensiblement, li recava deixar de llegir-la, abandonar-la sense haver arribat al final. Sabia que no hi trobaria res que li picàs l’ullet de la curiositat, ni tan sol sols res digne de ser subratllat, però quelcom molt potent l’empenyia a seguir llegint,
És quan mira el foc, que se sent fort, un cavall admirable, que la matèria accessible al seu tacte li ho fa tot entenedor i assumible, que es pot parlar a doll i sense talls, i troba les paraules que necessita per precisar allò que sent atropelladament i inquieta, com si el cervell estigués cobert
I de cop es troba que ha de cercar quelcom que no recorda i la casa li sembla un castell tot de racons i cambres secretes. I se sent aclaparadorament indefens, com qui no troba allò que no sap que cerca. I lluny de sentir-se ingràvid, se sent massís i amb dues encluses per peus
una gota d’aigua pot fer vessar el mar un microorganisme pot matar l’espècie una sola espira pot cremar la terra res no converteix un batec en pedra