La llum s’abalcona sobre els camps ressecs de la solitud i el silenci poua fons en la fredor de la certesa. L’existència lluita per ser matèria, per imposar-se a la indiferència de la realitat que raja tedi.
Trenca la nit la pell melicotonada que ha estat foragitada de tots els paradisos. Llueix llavis d’aritja que besen amb tanta intensitat el primer crit del nadó com la ranera de qui es lliura a la fi. Llavis aritjosos de silenci que no callen davant la malcaradura de les ombres que obren esquerdes a la
Sempre veurem el que el sol determini. Fa entrar la llum on sigui per deixar en evidència els racons i els angles rectes, comportant-se com si fos mar quieta i calma que vol ser mirada. I no compta amb el vent per engendrar els roquissars ni fer volar els dies.
Quan l’adotzenament i els comunicats de guerra glaçada amenacen de fer callar la claror i l’ardència de la paraula que desfà totes les traves; quan per una futilesa s’engalaverna el mecanisme que propicia el flux dels raonaments que més trepanen a la recerca de l’ull de totes les fonts; quan els dispositius d’autodefensa es ressenten
No són hores de pensar que només al Carib trobarem la llum que ens cal per esporgar-nos la pensa pansida. No són hores de demanar al veí si pensa que és revolucionària la tendresa, que la misantropia teva fa el ple en tocar l’horabaixa. No són hores de llegir més encara, que has passat el
Clou els ulls amb la calma necessària per entendre que se’n va a la constitució del silenci que reforça la veu. I en ser allà espera pacient que algú li escrigui el conte per a vells que somnia les nits que les mans balbegen
La nit no troba la flama que la justifiqui i s’encanta amb l’escriptura boja de qui espera protocol·làriament l’arribada de la Dama
Vencerà el vent, com sempre: no hi ha res que el pugui fer callar ni ofendre perquè no es deixa trobar els ulls de còlera. Així també s’imposen els naufragis als nautes. Resistiran les soques més joves i l’aigua, que no té himne però que de la insipidesa i el silenci en fa domini. Quan
De l’anyell, el bel. De déu, l’adéu. Del reu, la ira. Del botxí, la clemència. No espereu sentència: cauran el vel i els jutges. Dels grillons, el foc del patíbul.
El pit que t’infongué la vida que ha permès que altres la visquessin no pot evitar l’aridesa de l’alè que no és perdurable i ja té a tocar l’estroncada dels colors de la llum, de l’aire.
les mans que enyoren el fred del revòlver la bala dansant al cap de la llengua les pupil·les dilatades teixint teranyines per atrapar memòries i el son reparador dels mediocres l’ull que apunta al viu del vocabulari i a la vulgaritat de qui s’excita amb la castedat del guant que abandona el braç per ser
Un llenç en blanc amb un grapat de taques de colors primaris distribuïdes a l’atzar fa creure que pot distreure la ullada àvida de mirera enterca proveïda de mans esplugadores que no defugen el tacte de cap cos glatent amb voluntat d’alba roja. Grallen quatre corbs que no es deixen veure. Qui sap si esperen
Sovint pensa que té els pensaments ridículs, incapaços de fer seure en terra res amb el pes imprescindible per no ser joguina en mans de l’aire. I dedueix que aquesta ingravidesa d’idees és culpa de la por. Por de no sentir el que cal a cada instant; que el sentir en vetlla no tengui la
La seva mirada en dubte ja no empara, ja no t’hi pots perdre per seguir els peixos. I sense aquesta mar, trescar és martiri. Estranya, cerca el mocador i confia que, en trobar-lo, l’envairà la llum, una fiblada de claror sense boira que retornarà a la pell la memòria necessària per refredar les llàgrimes i
Proclama que el seu tros de terra tacat de garrovers vells i alguns ullastres té tanta set i és tan escarransida que no pot acollir soterraments i encara menys de persones. I tanmateix mai no es cansa de tapar el rocam i les terrasses amb terra manllevada que pentina la primera ventada i esbandeix les