Decretada la passa de temps, tothom se’n preserva fent-se closques de caragol i convertint els dormitoris en cellers. I de la llum que s’ofereix a gratcient són pocs els que n’aprofiten una ambosta per netejar-se les ocurrències, car és prou sabut que el pensar no és cap deure. El migdia no quedarà, tanmateix, s’excusa qui
El ganivet tradicional, esmolat a l’antiga perquè talli sense gens d’esforç, que escapça la part del palpís del dit que esguarda l’ungla de qui prepara molt curosament el dinar refrescant. Un tall net, irreprotxable, exemplar. Les gotes de sang que immediatament marquen camins que s’entorcillen per no anar enlloc. El moix, que és el primer
Acluca els ulls i s’apaga el far. Combat els records i els dies amb àncora per no sentir la crida de la boira, per no topar-se amb els ulls de les hores que fetillen els incauts i ullprenen els aprensius. Sols vol sentir la boca golafre d’aire i les mans que no es volen cloure
Les ungles que tresquen l’esquena estesa, el reflex de tot el que no es mostra en el mirall envellit que regala somriures, el murmuri persistent de la calor en el carrer que no transpira, els deixants ardents del panteix de qui beu a galet tot el que deleja. L’instant que s’entreté a les mans dels
Sempre falten paraules. Muntanya, camí, nord, no basten per dir clares les passes que fugen. Somni, volença, pressa, no acaben d’abastar tot el seu territori fèrtil. Falten paraules, sempre. Passió, tristesa, poble, tot i l’esforç vacil·len, es confonen, es desnodreixen mentre diuen. Llibertat, aurora, sang, escanyades i escanyolides s’acuneten com els trets. I tanmateix no
Un banc juganer de boira enlletra l’estadi superior a la por on la llum no hi pot entrar, on de res no hi valen les mans disposades a meandrar per sentir els efectes dels mots en les pells banyades que reclamen boques assedegades. S’entretenen les hores que haurien de ser de pau i no de
Prendre fua i obrir solcs entre els mots que sempre esperen, que viuen a pler en els plecs del silenci que millor coneix els cellers i els racons de l’ànima. Envestir sense confiar en ningú, desafiant el tremir dels nadons i dels morents tot enyorant les ales i les brànquies per no descartar cap medi
Vagons en via morta que delegen esgarrinxades. Els rondinaments del vell que travessen la tensió de la migdia. L’olor de creosota que s’esvaeix, estremida, nua, d’esquena al temps que regalima com si fos bover. El rellotge de l’estació aturat a les nou clavades, un angle ben recte desafiant derrotes. Buscalls trencant camins, marges esventrats, ocells
Passen els ulls sense casa mirant el desconhort dels qui no saben què esperen. Són els ulls de la intempèrie, dels carrers de la paüra, dels recers sense flassada. Els ulls que es reten a l’ombra de la ira i la indigència, al deix aspre d’una llàgrima.
Els deixants d’una paraula fibló escalfen el calfred que s’imposa a la pell que es bada Els deserts floreixen en la boca de qui diu l’amor per sentir el gust de la florida Qui arrabassarà l’all de l’odi ara que la calç viva la mort festeja?
Tot diu i queda sense que tengui lloc enlloc i al compàs del rellotge vell de corda que a cada toc diu una paraula nova que s’aferra a la pell del temps i de les coses. Allò que diu el que el sentit abasta es fa vol d’insecte, frec de rèptil, i els solcs que
Desafiant la fosca protectora mira de trobar el camí de la lava, el rastre dels poderosos paràsits que irriten l’ànima de ferro vell. Sota l’elegància del silenci es renta les mans que no signen treves per pintar la pau amb saliva densa mentre espera que la guerra es dessagni Al so de campanes emparaulades s’aturen
Seguir la ruta d’allò que viu entre la brossa, allò que defuig el confort de les línies paral·leles, l’ombra de la mirada en vici, el rovell de la veu de qui tasta l’abandó. Resseguir les petges de l’acidesa dels versos escrits amb lletra de pobre per apropar-se a la pau dels deliris, als instants que
el somni en un pentagrama, els vicis entrats en vena al mar que vol ser cel, l’ombra del llavi que embasta el silenci els carrers tristos d’ulls morts, la mirada que grimpa tot esqueixant-se les ungles per poder contemplar l’ermàs del dia l’altíssim valor d’una gota d’aigua, la fulgència de la pell vençuda però a
Al punt tot esdevé carn batent en un escenari bromerós insegur sense far ni sirenes i l’amor un sense res amb ca gros, bord i clapat per companyia. El pidolaire no té la cama dreta i mostra el monyó que escarrufa: el cirurgià s’hi mirà molt perquè cridàs la pena i l’almoina. I el ca