marginàlies

El lector surt de la llibreria amb el llibre de versos que volia i no es pot estar de començar a llegir-ne el pròleg. Calçons llargs blancs d’estiu, avarques, camisa verda màniga curta, bossa en bandolera, no crida especialment l’atenció per res però sorprèn més d’un vianant, tan  concentrat en la lectura el veuen i mantenint un ritme gens calm de caminada.

Va en compte de no trepitjar res del que se’n pugui penedir i per molt que atengui amb atenció extrema el pròleg, sent una estranya olor d’humitat vella que l’acompanya des que ha sortit de la llibreria. Com si la majoria de comerços haguessin obert el mateix dia a la mateixa hora després d’anys d’estar tancats.

Acaba el pròleg just en el punt de trobar-se amb el primer semàfor en vermell que es troba. Renega perquè li trenca el ritme de lectura i caminada. Una senyora que ve del mercat el mira amb la cara tota suada com si veiés una aparició. Ell li somriu i ella sembla que ho interpreti com una agressió i remuga quelcom que ell no entén just en el moment en què en semàfor passa a verd. El lector arrenca de seguida començant a llegir el poemari.

No el decep, el poeta que segueix des de feia anys, des de la seva primera obra publicada, que coneix i amb qui ha parlat diverses vegades de les seves obres.

Acabat cada poema, aixeca la vista per acabar de fer-se’l seu i es troba amb la mirada encuriosida d’alguns dels vianants que se’l miren discretament de dalt a baix. I en haver agafat aire i panorama, torna a la lectura.

Arriba a casa, però no hi pujarà. Vol acabar de fer la primera lectura del llibre caminant per molt que la calor no signi cap treva i que vagi suat. Hi ha entrat a plaer amb tot a favor i no vol interrompre l’estat de gràcia.

Segueix avinguda amunt anant alerta a no trepitjar res inconvenient ni molestar els vianants que han de compartir perillosament l’espai amb el carril de bicicletes, patinets i altres mitjans de desplaçaments amb rodes sense motor o amb motor d’ínfima pretensió.

Arriba al darrer poema sense sentir l’olor d’humitat que se li ha enganxat just sortir de la llibreria i sentint-se l’únic habitant de la ciutat que mai no li ha fet el pes i que de cada dia troba més bruta i poc vividora. Sort en té, es diu, de les lectures que el rescaten de tots els marasmes provocats per les insensateses que no deixen d’assetjar-lo.

El darrer poema del poemari que acaba de llegir no fa més que reforçar-li aquesta percepció i voltant-hi com fa  amb manta freqüència, va per creuar el carrer que el deixarà pràcticament davant casa seva fent comptes del temps que ha estat caminant i llegint. No s’adona que té el semàfor en vermell ni del cotxe tot terreny que no té temps de frenar. El xiscle de la senyora que li anava darrera i que no ha tingut temps d’advertir-lo que no creuàs, ha fet callar de sobte els infants que eren al parc.