marginàlies

Fugint dels carrers que moren deixant que els dies passin sense sucar cap instant, lluny de l’amor topadís i de les veus suggerides, entra amb el darrer poemari d’un dels autors que més l’atabuixen en el bar nou bastit damunt d’un dels més vells i distintius de la ciutat. Pren possessió d’una taula per a dos decidit a posar-se en mans dels versos, d’entrar en el cor calent dels poemes. A la seva esquerra, una dona  capficada en la pantalla d’un ordinador portàtil. No aconsegueix distingir si fa xats, escriu correus o consulta fulls de càlcul. Per la concentració en què tracta la pantalla hom diria que fa feina, tanmateix. A la seva dreta, dos germans tracten amb una al·lota sud-americana el preu per cuidar sa mare, que encara és autònoma tot i que l’inici de l’Alzheimer la fa molt vulnerable.

Emperò no vol que res no el distregui de la lectura dels poemes. Sabrà aïllar-se de les veus que s’interfereixen impedint que es pugui seguir cap conversa; podrà entrar sense dificultats a la cleda poètica proposada. Per molt que volgués per ell el mirar absolut de la dona jove que té just davant i que cerca impossibles en els ulls desvagats del jove que l’acompanya, es farà vers endins i en traurà cabassos de bellesa per no rendir-se a l’avorriment.

La cambrera li demana què vol just en el moment que ha obert el poemari i té el llapis a punt. I en respondre-li que un cafè amb llet i un croissant, li sembla que l’al·lota desitja que un llangardaix li recorri lentament una cama fins a trobar recer. I aquesta visió sí que el distreu del propòsit de llegir i el retorna a la gravetat de la boira que li entela els ulls i que li fa dir que la fortuna no fa per ell perquè creu fermament que no hi ha res més valuós i bell que un cos estès a qualsevol vorera i que tothom l’ignori. Només se sentia afortunat d’haver sentit el calfred més intens i glaçador, el que mai no es resigna a ser animal de companyia, escriví un dia en el revers  d’un envàs de l’ansiolític que pren des que creu que la por és la vida i des que no espera les paraules noves assegut en el caire del diccionari.

Són les onze i mitja i no li importa a ningú més que a ell, perquè ja és hora de partir cap a la casa que no es recorda de res, que tampoc no diu el que pensa i que engreixa buits, buits sense cap esquerda ni pua.

No ha pogut llegir cap poema de l’autor que li posa botons a tots els traus, però a l’hora de pagar els tres euros i noranta-cinc cèntims del desdejuni, la sargantana tatuada a l’interior del braç de la cambrera que l’ha servit li pica l’ullet i li diu fluixet quin és el millor recer que troba en aquell cos que fa ballar l’amor.