marginàlies

Acabava de somniar que havia d’anar al notari, però hores abans de la cita li havien comunicat que s’ajornava indefinidament. Així i tot, i seguint una mena de crida que li venia de molt endins, a l’hora prèviament convinguda i ajornada, era a cal notari, al centre històric de la ciutat. Trobava la porta empesa i entrava sigil·losament. No hi veia ningú ni sentia res però notava a l’aire una pesantor desconeguda i intrigant.

Notava que coneixia molt bé aquell amplíssim primer pis, com si hi hagués viscut temps enrere, i que sabia com estava distribuït, on podia trobar cada espai i cosa. Caminava molt lentament, com si volgués prevenir els espants. La porta del que estava segur que era el despatx de les audiències notarials estava tancada. S’hi atansà cercant l’indici d’alguna veu que li espantàs el pressentiment que sentia des que decidí atansar-se a la notaria.

Obrí molt a poc a poc la porta de la sala d’audiències i hi trobà el notari assegut al cap de la taula que pràcticament ocupava tota la sala amb un tret al front. S’hi apropava seguint una ordre interior que no podia desoir. No pensava ni sentia res més que la determinació d’anar cap al notari mort i, com si fos ell, per aixecar l’acta del que hi veuria.

No hi havia l’arma, al voltant del notari. La vidriera que hi havia a la seva esquena no presentava cap esquerda. A la sala se sentia notablement el perfum dolç d’una colònia d’home. I vora el peu esquerre del notari, un vas amb la sang notarial i un pot de galetes destapat. En veure la composició, ell somriu com si hagués trobat un tresor, s’ajup d’un cop i comença a menjar frenèticament galetes sucades amb la sang del notari. I travat amb el peu dret una nota manuscrita que deia:

Res no hi ha per fer ni dir:
la taula neta, el notari mort.
La galleda amb sang,
els peus dins oli bullent.
La fosca neix,
callen els clams.