marginàlies

Acluca els ulls per mirar de cridar la son després de dinar espartanament d’amanida i sípia amb verdures ofegades, i tot d’una veu una carretera recta, infinita, amb sorra a banda i banda que miraculosament no toca l’asfalt per estrenar. Per la carretera, cap cotxe més que el seu, descapotable, amb seients de pell, un Ford Mustang del 1965, vermell intens, a moltes milles per hora per un paisatge desèrtic de Nou Mèxic, creu. I en plena carrera solitària i sense revolts, li ve la imatge del Facel Vega, el cotxe de l’editor Michel Gallimard en el que morí Albert Camus, encastat en un arbre; Camus, que odiava els cotxes i la velocitat. I just després, també retorna la foto en blanc i negre del Porsche 550 Spyder de James Dean fet un munt de ferralla després de topar amb un Ford Tutor. Al mític Dean sí que li encantava anar aviat i n’estava molt, del seu bòlid que batejà amb un nom estúpid, “Little bastard” i li posà el número 130. Al caramull de ferralla en què es convertí el cotxe del rebel amb totes les causes l’aprofitaren per fer campanya per tots els Estats Units a favor de la moderació de la velocitat i desaparegué misteriosament. També diuen que James Dean no morí en l’accident però quedà tan desfigurat que no volgué aparèixer mai més en públic. I ell segueix tot confiat per aquell desert amb carretera, fendint una calor sufocant a una velocitat altíssima, l’òptima per a l’enlairament d’una nau petita, sense gaires pretensions, escoltant música nova mai escoltada, un concert on hi sent Bach, Beethoven, Mozart, Txaikovski i mil compositors més que no feren altra cosa que descriure en música la vida plena i ara ja no els fotem gens de cas, ans al contrari, els oblidam com s’obliden les caigudes beneites o en tot cas els arraconam en emissores de ràdio residuals on poetes frustrats només s’escolten a ells i a les seves estupideses. Carretera, arena, música, velocitat excessiva, ulleres de sol d’aviador, barba de dues setmanes, ell convertit en conductor eixerit que sols pensa en el no categòric que li donà anit, després d’una festa esbojarrada, la noia més garrida del món, i el ridícul barret mexicà que porta i que resisteix la força impetuosa de l’aire. I quan és a punt de descabdellar la història de la jove decidida a no bescanviar res, absolutament res amb ell, un tro que fa tremir els vidres el treu de l’ensopiment. Plou amb generositat i se sent desanat. Pensava que sols havia becainat un instant i la llum estormeiada que l’acompanya fa que miri el rellotge: ha dormit més de quatre hores.