Tres-cents anys de sotmetiment atroç,
de fer front als fusells amb baioneta;
tres segles d’argolles i de cucales
sense més conhort que el larari propi,
divinitats supremes altre temps
que heu reconvertit en dees submises,
mers satèl·lits del vostre planetari
que només permet la rotació
captiva.
Tres-cents anys fets plens de seny
i poca rauxa per no despertar
la fera ferotge, el son de la bèstia
monocular que us vigila l’imperi
i que vol carn d’infant per no excitar-se.
En tres segles heu convertit ca nostra
en bigalot de capolar usatges.
Tres-cents anys han estat suficients
per arrabassar-nos la rebel·lia
necessària i justa per alçar
la deixa de tants màrtirs que moriren
dempeus per encomanar-nos coratge.
D’esquena al mur i mirant-vos els ulls
entelats per la ira i la matera,
ja no em fa res dir-vos que d’amagat
–com hem après a fer des que no som
res més que una colònia vulgar-
he fet apologia del que més odiau
perquè us posa el dit a l’ull, no a la llaga,
car tothom sap que teniu el cuir d’ase.
He anat escampant que les vostres mares
sodomitzen els vostres fills i els pares
vostres desvirguen ses filles;
que els més
sapastres de la metròpoli dicten
justícia, els més poca-soltes guarden
les armes i els illetrats rectoritzen
totes les universitats per tal
que no amaini el temporal d’idiòcia.
Per vosaltres no som més que manobres
de la gran i lliure i única pàtria
que ens pot fer resplendir arreu del món,
i per nosaltres aquest agombol
tan generós no és més que una presó,
un camp de treballs forçats, un penal
on no hi cap la redempció de penes.
¿I quin delicte hem comès per merèixer
l’extermini? ¿Pot ser és un crim voler
aparèixer en tots els mapes del món
amb un color dissemblant del d’aquesta
pàtria-presó model d’apartheid?