miozz mirades

Fer de mestre, ser mestre… No puc evitar recordar, cada 27 de novembre, que aquesta data abans es dedicava a la professió-vocacació pedagògica. I ho recordo no tant per la celebració en sí, sinó per una anècdota personal. 

(continua)
Jo vaig començar a fer-ne (de mestra) als setze anys. Setze. Sense títol. Amb molta intuïció, això sí. I una gran capacitat de connexió amb la canalla. Després de cinc anys en aquella escola “normal”(algún dia dedicaré un apunt al NOLVA!), fent de senyu a un nombrosíssim grup de nenes i nens de 3 fins a 6 anys (el que seria p3,p4,p5 i 1r, junts), l’any 1981 vaig entrar a treballar a un centre “especial” d’atenció a nenes i nens greument discapacitats, a qui s’anomenava “subnormals profunds” o, en llenguatge més actualitat, deficients profunds. En aquell temps no sel’s considerava educables (en parlo a l‘apunt “La vida dels Quiets) i una colla de treballadors del centre (ara ja no existeix, es deia NOU VENT), motivats per la pedagogia, ens vam dedicar a reivindicar el dret d’aquests infants a rebre atenció no només assistencial. I defensàvem que qualsevol acció lligada a l’assitència podia – havia de! – ser una acció educativa (alimentació, higiene…) Van ser anys d’un intens treball de formació, d’investigació i de lluita, i el  nostre posicionament era vist amb recel per alguns mestres de l’escola especial, que no es podien imaginar aquells infants tan discapacitats com a alumnes. En aquest context, jo em vaig casar un diumenge 27 de novembre, – crec  que no havia sentit a parlar mai de que fos sant José de Calasanz, Patrono del Magisterio Español, i conegut popularment com a dia del mestre -, però hi va haver qui es va adonar de la coincidència i la va fer notar tot aventurant, per remarcar la meva persistència,  que ho havia fet expressament per reivindicar-me encara més com a mestra (?!). Ara l’anècdota no té cap sentit, només és una petjada d’aquell moment de tensió antic, totalment superat. Una petjada que acompanya cada any l’aniversari de casament, i em fa recordar aquella antiga celebració en honor d’una professió clau permanentment qüestionada. Em bullen mil idees al cap. Fa dies, de fet. Bé, mesos. Treballar a Educació no deixa espai per a la indiferència davant la contínua presència pública d’indicadors  de fracàs educatiu. Alhora permet conèixer milers d’accions i fets educatius que desmenteixen conclusions simplistes. I permet fer reflexions sobre política educativa amb coneixement de causa, reflexions que van molt més enllà de l’acció-reacció actual que ens porten a viatjar en un Dragon kann imparable. I tot plegat és trist, complex, cansat. I alhora tot plegat és molt potent, motivador, molt important; perquè amb l’educació no només ens hi juguem el nivell acadèmic del futur del país. Ens hi juguem la cohesió. La igualtat d’oportunitats. Els valors democràtics… Mil idees, sí, desenes de futurs apunts. Ara, avui, tinc massa son per escriure res. Però no he volgut que acabés el dia sense deixar dins del bloc la petjada d’aquesta data.

Hi anirem perquè hi actua la meva germana, perquè s’han espavilat a resoldre l’accessibilitat del local – encara que sigui amb una mesura provisional – i perquè aquestes mogudes d’interacció col·lectiva de gran grup amb resultat acuradament brodat em sedueixen i em tonifiquen l’esperit (us ho explicava  fa uns mesos, en parlar-vos de l’altra obra que van presentar, a l’apunt “Els miserables a Sant Vicenç dels Horts” ,podeu veure’l aquí). Però és que, a més, GATS (CATS de A.Lloyd Webber, 1981) parla de la transformació de la intolerància en l’acceptació d’allò que és diferent.

(continua)
CATS està basat en el llibret de poemes de Old Possum’s Book of Practical Cats, de T.S. Elliot,editat l’any 1939. Segons diuen, – ja ho comprovaré demà!- Webber va saber aprofitar magistralment la musicalitat d’aquests poemes i encara hi va afegir fragments d’altres poemes del mateix autor.
Els gats de T.S. Elliot tenen una gran dimensió humana i ens parlen de comportaments  perfectament identificables. “Els gats són molt semblants a tu” és la sentència que tanca el musical, cantada pel Vell Deuteronomi.
El rebuig inicial cap a un membre del grup com a candidat per anar “més enllà dels estels”, en el marc d’una trobada nocturna extraordinària de tota la colla gatuna,  i la transformació d’aquest rebuig en acceptació de la diversitat, és el fil argumental – senzill però contundent – d’aquest gran musical.

La Coral Jove de Sant Vicenç dels Horts ha esmerçat dos anys en la preparació d’aquest espectacle: traducció dels textos al català, adaptació instrumental per a un grup de 13 músics en directe, assaig de les cançons i les coreografies on participen…42 cantaires! Tot un esdeveniment, un gran esforç col·lectiu que va fer la seva posada en escena en una exitosa preestrena diumenge passat, i que ahir va començar la seva programació de cara al públic. Feinada nodrida de paciència, constància, col·laboració, il·lusió, esforç i que ha comptat amb el lideratge de Anna Arboix com a directora de ball i Ramon Estévez com a director escènic.
Encara podeu gaudir de l’espectacle (us ho perdreu?!) un d’aquests dies:
– avui crec que ja no queden entrades (22h)
– demà diumenge 25, a les 19h (queden poques entrades, però en queden)
– divendres 30 a les 22h
– dissabte 31 a les 22h
– diumenge 1 a les 19h

Les entrades no es venen per sistemes electrònics, cal anar al teatre directament, però si voleu més informació us podeu posar en contacte amb l’organització, trobareu totes les seves dades aquí, el correu de contacte és coraljove@cencatsvh.org

Teresa és un nom que em toca el cor (continua)

La meva filla de 18 anys al·lucina amb els textos i les lletres d’algunes cançons que hi ha trobat. Els passa als seus amics i xalen! Són monitors d’esplai i han trobat en les paraules d’en Xesco un reforç de les idees que volen promoure. M’ho ha fet arribar en Felix de Blues, el propi autor, que va llegir la meva entrada de juliol, xesco, amic meu, i  ha pensat que m’interessaria.

(continua)

No és pas que no l’hàgim fet conèixer als fills, nebots, i fills dels amics. Però cal reconèixer que passada la seva infantesa l’hem aparcat una mica. O potser ens l’hem reservat com una cosa molt nostra, de la nostra joventut. I per ells ha passat a ser un referent històric, sí, però musicalment tan antiquat com en Serrat, en Llach o en Raimon. Potser té una mica a veure amb el que deia l’Albert Casals, Doctor en didàctica de la música, en presentar la seva tesi; inexplicablement tant als centres educatius com arreu, es deixa de promoure el cant entre els adolescents i joves,  com si cantar fos només cosa d’infants. O potser té a veure amb la manca de relleu en la transmissió del patrimoni inmaterial. Sigui com sigui hi ha hagut aquest parèntesi en la promoció de les lletres de’n Xesco en les nostres cantades col·lectives familiars, cada cop menys freqüents, tot s’ha de dir; i crec que aquesta manca de relleu hi ha sigut, també, a força escoles i esplais…

El cançoner d’en Felix de Blues ha despertat curiositat i ha estat tota una descoberta: d’ella – la meva filla – cap al contingut, meva en veure que el missatge d’en Xesco Boix encara diu alguna cosa interessant per als qui ja no són infants. La lletra que més èxit ha tingut, per provocadora, és la de “Mama, caca” (de fet és lletra i música de La Trinca)  i la de “El televisor” (lletra i música del Xesco).
Però el que realment ha fet furor entre els adolescents i joves que corren per casa ha estat la Carta d’en Xesco a la mainada.Jo sincerament, havia oblidat que existia. Gràcies Felix per fer-nos-en memòria!

“Carta d’en Xesco a la mainada:

Ves a saber, potser actualment aquest missatge es considera políticament incorrecte… Què se n’ha fet de la tan reivindicada participació infantil i juvenil? De la necessitat de donar veu als petits, d’educar joves crítics i transformadors?
Aquesta redescoberta del missatge del Xesco m’ha fet pensar en com, sovint, desatenem els llegats de les persones que aporten valors i actius culturals més enllà dels stàndars. 
Potser aquesta moguda dels 25 anys de la seva mort i els actes que estem preparant (també a Badalona) ajudin a recuperar part d’aquest patrimoni i ajudin a perdre d’una banda els prejudicis contra la cançó cantada per xalar, també entre nois i noies, no només entre la canalla, de l’altra a perdre  la por a promoure els personatges i els missatges provocadors. Per transformar cal trencar esquemes. Cal que el món adult deixi de controlar-ho tot!

El perfum de canyella que es respira a casa per Sant Francesc no és el mateix que quan cou un rostit o fem llet merengada.

(continua)

Ja se sap que la canyella és versàtil i serveix tant per plats dolços com per plats salats, tant per l’hivern com per l’estiu, (llegir més sobre les propietats de la canyella) , però l’olor de primers d’octubre a casa nostra, està reservada a les galetes saboroses, les galetes de canyella amb formes de cor, lluna, gat, peixos o altres animals.
El costum de fer aquestes galetes ens ve d’anys, del primer sant que el meu fill Francesc va passar quan ja anava a escola. Com que l’aniversari li queia en temps de vacances i calia complir el ritual de convidar els companys, vam fer-ho sempre pel sant. I per ser fidels als nostres plantejaments en relació als aliments i al consum, vam haver de pensar en alguna cosa creativa i sana. Uns bons amics que ens portaven una mica d’avantatge en nombre i edat dels fills, ens van regalar “El meu primer llibre de cuina” d’Ed.Molino, i una capseta de llauna plena de petits motlles, amb formes d’animals. I aquí va començar la nostra aventura galetera. Ara el meu fill ja té vint-i-un anys, i ja no necessita emportar-se’n galetes per convidar els companys de classe. Però fer-les és un tribut a tantes coses, que encara avui ens hi hem posat i hem tornat a tastar aquell gust enyorat de les coses que només es fan com a màxim un cop a l’any. De fet en feia més de tres o de quatre que no ens hi posàvem. I venia molt de gust.

Aquesta olor de canyella de primers d’octubre, a casa, em parla sobretot de tres coses: (i em fa pensar molt en altres apunts relacionats, com el de “Viure com penses, pensar com vius”, o el de “Sopes de llet” )

– De la capacitat de gestionar el temps que tenim les dones en època de criança: Sempre que hi ha converses sobre què podem fer i què ens veiem obligats a no fer o fer diferent de com voldríem, pel temps, la pressió, l’estrès,… penso en aquelles tardes i vespres de dies feiners, després de la jornada laboral, omplint la casa de farina, comptabilitzant la fornada amb els àpats i els banys i els horaris raonables, gaudint de cada forma tallada amb el motlle, ara un peix, ara una lluna, vigilant la gruixudària, el temps de cocció, i empaquetant-les ben apilades, unes més crues, unes més torrades, algunes perfectes, d’altres boterudes…i aquelles capses on escívíem “Galetes de canyella fetes a mà, a casa, per en Francesc, la Mariona i la seva mama” I llavors hi posàvem els ingredients: farina integral, sucre integral, mantega, canyella…
En féiem moltes! En guardàvem per la família i per menjar-ne tota la setmana…

– Del poder de les coses petites per transmetre missatges de valors: Jo pensava que comparades amb les gominoles o amb altres dolços industrials més llaminers, aquelles galetes aviat serien desestimades pel meu fill com a obsequi per als companys. Però mai va ser així, al contrari. Agradaven i van passar a formar part dels rituals del grup, un any rere l’altre. Sense interrupció. I això em fa pensar en la importància de valorar les coses en què creiem, perquè aquest valor que els hi donem pot competir amb valors més comercials però menys creïbles.

– De la importància del clima que es crea a casa, amb els fills, de com la participació nodreix el vincle i al compromís: I és que la feinada de fer les galetes, de deixar que la canalla, per petits que siguin, remenin per la cuina, pastin i facin la feina, al seu gust, aprenguin a respectar els processos i s’animin a ser creatius en les formes, a prendre petites decisions, a valorar… tot aquest clima que es crea de confiança, de participació, de responsabilitat, són ingredients que, com la canyella, l’ou, el sucre o el llevat, són part intrínseca del producte final, indissoluble, indestriable, són el que fan que la galeta tingui bon gust, bona textura… són part del que fa que la persona sigui com és…

Avui fa un dissabte lluminós, d’aquella llum tranquil·la que ho impregna tot. M’ho miro des de darrera les ulleres de sol, la fotofòbia és intensa.

(continua)
(No hi comptava, però hi ha hagut rèplica. Els presagis optimistes d’ahir (veure lliçons de la treva) no s’han complert. Aquesta vegada la migranya s’encadena, si bé en un format una mica més lleu.)

Intueixo l’esclat de llum des del llit i puc imaginar, gairebé sentir, l’ambient a la Biblioteca Tirant Lo Blanc, a Montgat, on Òmnium hi celebra una trobada de socis i simpatitzants, amb conferència de Jordi Porta. Aquesta biblioteca té, entre altres encants, uns racons de lectura des d’on el finestral et porta directe a l’hotitzó, gronxat pel mar. Un mar que deu ser ben blau avui, ben brillant. L’imagino solcat de veles. El mateix mar que fa companyia, una mica més al sud, a la Fira de la Solidaritat de Badalona. Em passejo mentalment per les paradetes i imagino la gent que m’hi trobaria, les converses que hi tindria, al voltant del Badalona som tots, segur, i potser d’altres temes. De la importància que un país de Sudamèrica organitzi per primer cop les Olimpíades, de les conseqüències de la crisi en una ciutat com la nostra, amb tant Quart món, o de les reaccions a les darrers catàstrofes mundials.

Afluixo una mica l’estrenyacaps i sento com la sang irriga el front i l’occipital, i sembla que m’alivia una mica el dolor. Em conformo amb el passeig i l’estada virtual, tant a l’acte d’Òmnium com a la fira de la Rambla. No hi ha més remei que fer canvi de plans, i més val agafar-s’ho amb calma. No sempre m’ha estat fàcil, és de les coses que he hagut d’aprendre. El que em dol més, avui,  és privar-me de la sortida setmanal amb el meu germà Daniel, però em conformo recordant com vam gaudir la de dissabte passat, al camp de l’USAB, a Perpinyà. Adaptar-se als imprevistos i re programar-se, amb un canvi de plans que no sigui viscut com a frustrant, no sempre és fàcil. Fa un temps m’hauria llevat i m’hauria esforçat estoicament, per fer cap a tot, sense arribar-hi igualment. Fins que l’evolució del procés m’hauria fet caure, qui sap si fins 48h més. No, més val ser prudent. Qui tot ho vol, tot ho perd,diu la dita. Ja he enviat missatges als amics que ens esperaven a la Vall del LLèmena, a Sant Gregori, al balldelllemana, també ens ho perdrem!
I el taller de glosa i actuació a Celrà…segurament  haurem d’esperar a un altre any. Amb una mica de sort,  passaré bona tarda, i demà em llevaré nova.

Em quedo una estona penjada d’aquest pensament, de saber quan has de fer canvi de plans o quan els has de mantenir i lluitar contra les adversitats que et conviden a deixar-ho córrer “Que es bó romandre quan tot convida a desistir” diu el poeta. Jo he estat sempre més aviat d’aquesta idea. Però ara també estic orgullosa d’haver après aquesta altra: “Que és bo, de vegades, saber re convertir”

Apunt exclusiu per a persones que pateixen atacs de migranya o altres cefealees,  (als que no en patiu s’us pot fer pesat i potser un xic morbós llegir-ho). Aquest apunt està relacionat amb l’anterior, migranya, el segrest imprevist) 
(continua)
Una treva de gairebé 15 dies, durant la que he après alguna cosa nova:

– SOBRE L’HOMEOPATIA VERSUS ALOPATIA.
 
Si sóc constant i estricte amb la medicació homeopàtica unicista (això vol dir trucar al Dr. cada cop que calgui per ajustar les dissolucions i anar amb les ampolletes al damunt sempre – sempre vol dir literalment sempre! -), el resultat és que entre atac i atac gaudeixo d’uns dies “nets”i eficaços. Cosa que no aconsegueixo amb l’altra medicina, que m’encadena els estats migranyosos i els perpetua. Conclusió: amb la homeopatia ben feta actualment l’atac és pitjor – més agut, més fulminant –  però els tinc menys seguits,  el període entre atacs és de millor qualitat i la recuperació és més ràpida. La típica “ressaca” posterior a l’atac és molt més lleu, de manera que passo en 24 – 48h, d’estar morint-me a estar gairebé normal (fet que encara desconcerta més als del meu voltant…)

– SOBRE ELS MASSATGES I L’OSTEOPATIA

He confirmat que els massatges sobre les zones de l’esquena i clatell endurides per tensió i contractura en comptes de millorar el maldecap com fins fa un temps, ara me l’empitjoren i molt. Raó: el dolor afegit al propi de la migranya ara és articular, la contractura el què fa és atenuar el dolor del pinçament. Al relaxar la musculatura amb el massatge, per agradable que sigui, es deixa l’articulació al descobert, el pinçament és molt més agut i dolorós que no pas la contractura muscular… És una mica difícil decidir què prioritzar, si alliberar el nervi i la circulació sanguínea compromesos per la contractura o bé protegir l’articulació… Sembla que el camí correcte és seguir les sessions d’osteopatia i treballar la musculatura per enfortir-la, amb exercicis adequats i estiraments. També és important recordar que el cos humà no està preparat per suportat tantes hores seguides en una mateixa postura forçada, com és estar-se assegut tota una jornada laboral davant un ordinador.
Conclusió1: abans de posar-vos en mans de massatgistes que remenin directament el clatell, les espatlles i el cap, informeu-vos bé de la causa de la vostra contractura. Conclusió2: per prevenir cal un pla d’entrenament postural i de gimnàtica ben dirigida. L’osteòpata em recomana l’Aquagym, ja que el TaiXi de moment no m’ha anat gaire bé (forço massa els estiraments i em contracturo encara més…)

– SOBRE EL CONTROL DELS FACTORS DESENCADENANTS

Aquesta vegada he de reconèixer que m’he refiat massa: els gairebé quinze dies de trobar-me bé i notar el bon control del remei homeopàtic han sigut un paradís, i m’han fet baixar la guàrdia, els darrers dies, en altres aspectes. He relaxat una mica el control de les hores entre menjades (mai he de deixar més de 3 hores sense ingerir aliment, i aquests darrers dies no ho he respectat). Un altre aspecte que he decuidat, la VISTA. Encara hi ha moments que no em poso les ulleres d’aprop per llegir o mirar la pantalla… I el que ha estat pitjor: no portar suficient dissolució de remei per prendre, justament el dia que més hores he passat fora de casa i que s’ha iniciat “l’atac”: no he pogut aturar-lo!!!!!

Conclusió: això és com ser diabètic, no pots oblidar-te’n en cap moment. En aquest cas fer-ho bé no garanteix res, però almenys no te’n sents tan responsable.

En prenc nota. En conjunt he après coses noves. Cada atac, en el fons, és una derrota moral, és una cura d’humilitat. I també una font de coneixement. Cal seguir endavant, esperant una nova i fructífera treva!

L’alegre melodia de la cobla s’escampa camí enllà, barrejada amb el fum de la carn a la brasa, i ens ve a trobar tot just baixar del cotxe. A la llum natural d’un vespre tancat de setembre, caminem, gairebé a les palpentes, pel camp d’userda que els de Can Serinyà han cedit per a l’aparcament. (segueix)

El perfum de la nit al bosc es barreja amb el cruixir dels rostolls, amb l’olor de la carn que es cou, amb l’emoció de les retrobades  i amb el brogit de la gent que, acabada la sardana, alça la veu per xerrar distretament, saludar-se o fer-se indicacions d’organització de l’àpat.
Ara feia molts anys que no venia a la Festa Major de Vilanna, i en inspirar la frescor de l’aire, enfilant ja el camí asfaltat fins a l’església, les olors, els sons i els records que m’hi empasso em retornen aquella discreta i efímera sensació de felicitat dels plaents moments viscuts amb clau interna. Encara que hagi canviat l’escenari, l’escena és la mateixa de sempre. La Plaça dels Suros hi conferia un toc més màgic, més ancestral. No conec cap altra celebració  que es fes en  una plaça natural, envoltada d’alzines sureres, al bell mig del bosc. La pèrdua d’aquest paratge i del seu ús social se suma a tots el dèbits que ha ocasionat la irrupció de la MAT i de la seva estació transformadora més la central  tèrmica…
Però el nou empleçament, al camp d’herba del costat de l’església, – la Parròquia de Vilanna -, també és un entorn oportú, còmode i acollidor. Fins i tot quan en algunes edicions, abans de comptar amb la carpa, la pluja l’havia fet traslladar al Poliesportiu de Bescanó, la festa seguia essent la mateixa.

Darrera el taulell, sucant el pa amb tomàquet o amanint les seques, el mateix ambient, la mateixa sintonia. Potser algunes cares canviants, relleus generacionals, col·laboradors ocasionals i els de tota la vida; però sempre la mateixa complicitat, el mateix bon ambient, la mateixa cordialitat, la mateixa murrieria… I a l’altra banda del taulell, entre les taules, famílies senceres, veïns, vells coneguts…Vilanna és un poble petit, molt petit. De fet no té ni tan sols municipi propi, pertany al terme de Bescanó. Les seves masies són disperses, no té carrers clàssics – tret d’un petit tram a peu de carretera –  no té nucli urbà. I les trobades com la de la festa major són un regal imprescindible per a la convivència i la identitat del poble.

La iniciativa d’aquesta festa major, que es va començar a celebrar fa poc més de trenta anys, va sortir de la gent jove del poble, i encara ara ha aconseguit captivar els més joves per anar nodrint el relleu, ja sigui a la barra del bar, ja sigui al capdavant de la Comissió de Festes. Una singularitat d’aquesta celebració, que sense marcar un segell d’exclusivitat juvenil, aconsegueix fer-hi sentir còmode tota la gamma intergeneracional.

En aquesta edició, la novetat ha estat el monòleg de Nando Massaneda, amb el sermó de Mossèn Sopes, que va saber incloure els actuals problemes de la comarca – la MAT, la prostitució a la carretera –  i la divertida personalització dels acudits, al seu reepertori habitual. La seva apologia contra la destrucció del paisatge i els seus requeriments sobre la dubtosa justificació d’una línia de Molt Alta Tensió en una zona com aquesta, van aportar a l’acte un toc reivindicatiu compatible amb l’esperit de festa. Una caricatura, en el fons, de l’esperit d’un poble vençut  per les circumstàncies però no conformat ni passiu.

Tal com portaven vistosament escrit a les samarretes els joves de la barra del bar, Vilanna som pocs, però hi som!

Que avui tingués compromisos de responsabilitat, a la feina, (com sempre, de fet) no ha servit de res. (continua)

Tampoc ha servit que faci dies que em prenc rigorosament la medicació homeopàtica (amb l’altra ja fa temps que no me’n surto i encara és molt pitjor), que segueixi la dieta estricta (ni farines-gluten, ni làctics, ni sal, ni alcohol, ni sucre refinat, ni…), ni tampoc ha estat un bon preventiu l’hàbit de fer migdiada diària -les dues hores senceres que els experts recomanen per completar el cicle reparador de la son -; no ha servit de res fer sortir al balcó els fumadors de casa – l’olor del tabac se’m filtra directa al cervell -, ni desestimar activitats de vespre per poder anar a dormir d’hora i relativament en bon estat; tampoc ha servit fer les respiracions de ïoga per portar l’aire inspirat fins a dalt de tot del crani per una única fosa nasal, i expulsar-lo per l’altra, alternativament; ni posar-me el refrescant gel al front…
A les quatre de la matinada m’he despertat de dolor, d’un dolor intensament insuportable al pols dret, i amb aquella sensació de febrada, de desmai, cames sense força, neguit calorós, intuïció de nàusea. Malgrat el batec del dolor no em permetia pensar, he atinat a arribar fins la dutxa per aplicar els contrastos tèrmics i tots els jocs terapèutics que conec. Amb poc èxit, com sempre, tan sols un alleugeriment momentani que em permet, com a mínim, agafar el son. A quarts de set del matí, amb ateneuement lleu de la punxada, he intentat enganyar el procés, m’he llevat amb la intenció d’anar a la feina com si res, amb l’esperança que les ocupacions del dia m’ajudarien a desactivar-lo. Però en prendre la següent dosi de remei s’han desencadenat els vòmits. Bé, de vegades després d’això hi ha una millora definitiva… però avui no. El temps just, entre un i el segïent, de fer arribar el meu USB a una companya, per no espatllar del tot la feina d’aquesta jornada. Quan el cap està a punt d’explotar i el cos no té força ni per moure’s, el pensament s’omple dels pendents, de tota la feinada que no podràs fer avui i s’acumularà altra vegada. Però no hi ha més remei que desconnectar, la migranya és com un segrest, com un segrest real, és un desaparèixer a tot i per tot durant unes hores llargues, durant un dia sencer, o dos, depèn de com vagi… avui cap  a les 5h de la tarda he pogut aixecar el cap, connectar a la vida, no està “net”, tinc “ressaca”, però almenys el dolor ha minvat suficientment, i aguanto la verticalitat una estona. Curta, però esperançadora.

Si escric avui aquest apunt no és per desfogar-me.És perquè cada vegada que pateixo una crisi intensa (darrerament entre una a la setmana o a la quinzena), al dolor físic, desesperant però al cap i a la fi finit i superable, s’hi suma un dolor moral doble. El de la impotència, i el de la incomprensió. I sé que aquest és un dolor compartit per moltes altres persones que pateixen, en silenci,  aquesta malaltia – moltes més de les que sembla -, una malaltia invalidant i que resta qualitat de vida, però que en principi, no és greu.
Impotència perquè entre els desencadenants de les crisis hi juguen tants factors que mai els pots acabar de controlar tots, especialment si entre ells s’hi compten els de naturalesa hormonal; I perquè els fàrmacs i tractaments mai són definitius.
Incomprensió perquè qui no ho ha patit mai no pot ni imaginar què és, i és fàcil que qüestioni – discretament o obertament –  que per un maldecap calgui faltar a la feina, posar-se al llit i anul·lar qualsevol cita; i perquè hi ha una creença generalitzada que tendeix a culpabilitzar la migranya, te’n fa sentir responsable, com si evitar-la estés 100% a les teves mans. És cert que hi ha molts factors que, amb els anys, arribes a controlar, i que els hàbits diaris adequats ajuden a prevenir-la. Però mai al 100%. I és dur veure en els ulls dels altres la mirada de dubte, sancionadora, “què vas fer malament ahir?”, “això és que ahir et vas posar nerviosa”, “segur que no has dormit prou”,” no ho fas bé”, “has de canviar de vida, fas massa coses…”

Aquest apunt, escrit d’una revolada abans d’entornar-me’n al llit confiant que això ja no es reactivi, el dedico a totes i a tots els migranyosos, tant als qui, com jo, després d’haver arribat a un control relatiu i òptim de la situació, – durant força anys! -, es troben ara, amb els canvis hormonals de l’edat, en una fase agreujada i de difícil gestió, com als qui es troben en el perible inicial de recerca de solucions, un cop els còctels de medicaments de tot tipus s’han mostrat ineficaços. I sobretot als qui se senten jutjats a la feina o en altres contextos.

Jo seguiré fent tot el que toca per prevenir, i admetent tots els aspectes col·laterals que poden agreujar la freqüència i intensitat de les crisis. Però a tots als qui des de fora es senten amb necessitat d’opinar sobre el tema, recordar-los que  la persona més interessada en no patir aquestes crisis és el propi malalt/a, i la culpabilització, per subtil que sigui, no ajuda.

Aquest final d’agost, per sorprendre al meu fill en el seu aniversari, he recuperat el costum de cuinar, al matí, sopes de llet amb flocs de cereals integrals. Feia molts anys que aquella olor especial no omplia els matins de casa. És una olor que parla de cocció a foc lent, de remenar amatent, del tel que s’infla com un globus; també parla d’una cura especial per l’alimentació sana i menys industrial – ells mai van prendre papilles de sobre ni pots de farmàcia – i del seure a taula a esmorzar plegats, pares i fills, en aquell incondicional estar els uns pels altres.
La idea de fer-li aquest petit regal va sorgir després que fa poc els sentís parlar-ne, a ell i sa germana, evocant amb enyor aquell record saborós d’infantesa. Un regal de l’estil dels que més m’agrada fer, aquest any acompanyant la subscrició a EnderrocK…; Fa molts anys, quan em debatia entre l’assumpció dels plantejaments més estrictes de l’anticonsumisme i la meva passió per fer regals, vaig descobrir una frase tranquil·litzadora. (continua)
La vaig reproduir amb traços grans, a les mans d’un rei esculpit amb robes i estris improvisats, al rebedor de casa, presidint els regals d’aquella nit de reis. Els paquets eren embolicats amb paper de diari i tots contenien objectes de segona o tercera mà.  O manufacturats per mi. Al llarg dels anys aquesta contradicció entre l’ideari anti consumista  i el desig de regalar ´sumat al desig de ser fidel a alguns costums i tradicions, m’ha perseguit sempre, amb intensitat variable; i l’enginy per resoldre-la també ha estat variable, amb encerts, desencerts i diferents formes d’acceptar-ho. Encara ara, cada vegada que les normes socials dicten que toca fer un regal, passo els meus tràngols.

La frase aquella, que no recordo textualment – buscar ara la fotografia del rei al passadís suposaria una inversió de temps inassequible – deia alguna cosa relacionant l’acte de regalar amb el gest de donació i aproximació personal envers l’altre, vinculant-ho a un sentit íntim i generós d’expressió anímica, sentimental, de reconeixement… Dic que em va tranquil·litzar perquè jo estava en un atzucac, la meva posició anti regal per l’anticonsumisme era del tot insostenible per mi mateixa. I vaig procurar conrear un estil de regal coherent (regalar temps, paraules i oportunitats vivencials més que objectes, o objectes molt especials,  continguts simbòlics, culturals, coherència en el consum…) L’època de criança, envoltada dels fills nostres i els dels amics, nebots, nebodes,  i companyia, ha estat la més complexa en aquest sentit, doncs no sempre ha estat fàcil compàginar el viure com pensesamb la necessitat de satisfer desitjos infantils propis del viure immers en una societat concreta, la nostra al cap i a la fi. I una de les fórmules ha estat la flexibilitat i el compaginar llenguatges. Com amb l’alimentació… Les sopes de cereals integrals van durar molts anys, però no van evitar més endavant – de fet s’hi van intercal·lar – l’entrada de capses de Kellogs o similars (excepte de Nestlé, que el boicot a casa nostra perdura), sense formar mai part, però, de la base principal. Flexibilitat, doncs, i sentit comú. 

M’ha fet gràcia que, després de tants sabors experimentats, els meus fills enyorin el gust d’aquella sopa. I he pensat si en aquest enyor no hi ha, també, el d’una manera de fer, de viure, difícil de mantenir gaires dies més, un cop començat el trepidant ritme de vida de cada dia.

Què és la Diada, què ha de ser, com en transmetem el sentit, com s’ha de celebrar, si s’han d’actualitzar els actes oficials, quina dosi de reivindicació, quina dosi de festivitat, quin simbolisme, què significa normalitzar-la, si celebrem una derrota, si commemorem què érem per no oblidar què vodríem ser, però què volem ser, si serveix per estimular el sentit de pertinença, si els joves en passen, si a ells – i a molts altres – no els commou, quin missatge donem,  per què cada vegada hi ha menys senyeres als balcons, són importants les senyeres? i les ofrenes? per què tenim tants complexos, per què no podem ser i prou… (continua)

Les meves  preguntes de sempre es reactiven amb les darreres converses després de l’ofrena floral de mitjanit a la Plaça Constitució,a Dalt de la Vila de Badalona, organitzada per Òmnium. Els segadors a toc de gralla han estat una innovació encertada, les paraules dels presidents (del nacional i de la local) la lectura del manifest, el public nombrós… un acte digne que clou una tarda-vespre d’itineraris històrics, amb més de 70 persones seguint el programa QUEDEM participant-hi activament. (cohesió, pertinença, conèixer i estimar la història, el país…)

Però què volem ser? Què passarà amb l’estatut després de la sentència, i després de després? Quins polítics tenim per liderar aquests moments decisius? Quins líders socials? Perquè la clau està en el poble…

El setge actual és polític. I cal intel·ligència i sernitat per sortir-se’n…

Que tingueu una bona diada!

(podeu  llegir el manifest aquí, adjunt)

De vegades l’excés de feina en comptes d’activar-nos, ens paralitza. La meva mare sempre deia que el problema de la feina – de la que es té en excés o d’una complexitat  extra – no és tenir-la sinó poder-la fer. Potser és per això que una de les coses que més m’agrada de les vacances és que, si ens ho permetem, ens regalen temps i condicions per fer algunes feines que, encara que no estiguin catalogades com  a lúdiques, s’hi tornen. No parlo de res transcendent, parlo de coses tan simples com classificar diapositives que fa segles que no mirem, endreçar revistes i decidir si el seu futur és el contenidor de paper o l’arxiu de sota l’armari, o buidar aquelles caixes que fan d’autèntic calaix de satre per remenar i intentar endreçar el seu contingut. No sempre és fàcil. (continua)

Jo he d’admetre que en això de l’endreça no me’n surto tant com voldria, especialment amb els papers. L’esperit drapaire que tinc des de ben petita s’ha anat domant al llarg dels anys, però me’n queden reminiscències no sempre fàcils de gestionar. Ara ja no recullo capses de misto de terra per col·leccionar-les, però se’m fa gairebé impossible despendre’m dels programes, cartells, tríptics, postals, punts de llibre o guies de visita que cauen a les meves mans, sobretot si corresponen a activitats que m’han interessat o que he gaudit especialment. De vegades és per la informació que contenen, de vegades perquè l’excel·lència del disseny converteix en malbaratament considerar-los efímers, i d’altres, senzillament, per una mena de vincle emocional inexplicable, per una necessitat de guardar-ne un record tangible. I, amb el temps, fins i tot s’hi afageix un motiu pseudo-historiogràfic. Cal admetre que malgrat ser a l’era digital aquest aspecte presencial de l’objecte paper segueix tenint el seu pes. Quan remeno els meus calaixos de sastre o reviso algunes carpetes, amb la intenció de guanyar espai, noto com la mirada present actua de sedaç – de vegades taxativament, d’altres amb dubtes – i em permet fer força neteja. Però sempre trobo tresors gràfics curosament desats durant anys que, malgrat sé que puc digitalitzar-los, em costa abocar al contenidor. I em pregunto quin és el punt exacte per saber què és un disbarat llençar i què és una temeritat no fer-ho.

En els processos vitals dels éssers vius m’atrau aquest punt de creació que s’escapa del control humà. Ja sé que en el món industrial la producció d’ous i la cria de pollets està majoritàriament regulada i mecanitzada, però en estat natural, si se la deixa fer, una gallina fa la seva i els humans quedem en segon terme. Es torna lloca quan s’hi torna, i decideix covar els ous quan ho ha de fer: no s’avé a cap tipus d’engany i no es pot forçar res: ni l’època, ni el lloc, ni la quantitat d’ous que es coven. És qüestió de confiar… (continua)

Vivim tan allunyats dels cicles vitals de la natura, que aconseguir que neixin pollets d’uns ous que han fet i covat les gallines al pati de casa,sembla una gran proesa. Segurament, que passi al pati d’una casa de ciutat, i que nosaltres no siguem pagesos ni experts en criar aviram, hi confereix aquest toc de proesa. Però en realitat és la cosa més natural i senzilla del món, és la vida en estat pur.  El miracle de la vida, que, per més que avancem científicament i tecnològicament, no podem acabar de controlar del tot. M’atrau aquest punt indomable que ens parla dels límits dels humans sobre les lleis de la natura.

No sé si la frase  té autor conegut, a mi me la va fer arribar, fa més de quinze anys, un amic a qui no he vist mai més. La frase “Si no vius com penses acabes pensant com vius”, delicadament escrita en un sobre sense remitent (no hi havia possibilitat de resposta!), va fer diana en el punt neuràlgic dels meus interrogants vitals, en un moment en què em plantejava si no havia ancorat abans d’hora. Tenia 32 anys, dues criatures més que desitjades per criar, i un projecte de vida que oscil·lava entre el compromís transformador des de l’adaptació social més clàssica (família tradicional, feina estable), i els posicionaments més anti sistema en què militava, des de l’associacionisme, i que m’oferien interessants propostes incompatibles amb el moment de maternitat que vivia (concretament l’anada a un camp de refugiats a Bòsnia, en plena guerra). (continua)

La frase i el seu ressò en la meva estabilitat personal m’ha vingut al pensament  a tomb d’una conversa que vaig tenir amb una dona extraordinària que avui ha fet 32 anys. Ella i tota una colla del seu entorn, mantenen projectes de vida oberts, que no han passat per l’estructura clàssica de parelles estables, fills, família “típica”…i precisament amb motiu de la proximitat del seu natalici compartíem algunes reflexions. Jo, després, amb les reflexions fetes, he anat fent bullir l’olla.
Fer-se adult no ha de comportar necessàriament perdre la integritat ètica i la llibertat de moviment  llaurada durant l’adolescència i la joventut. Hi ha moltes opcions de vida que poden fer compatible el viure com es pensa, sense necessitat de caure en radicalismes essencialistes. Però sens dubte el factor fills juga un paper clau en aquest equilibri, i condiciona d’alguna manera els paràmetres d’estabilitat, que poden ser més o menys relatius i variats, però que hi són. Seria un greu error, no obstant, pensar que amb fills no es pot viure com penses,  Evidentment,  segons com penses, no és gens fàcil, perquè  la pressió del sistema és molt forta, però tens moltes opcions en què prens posició, si vols. Has d’aprendre a valorar per quines coses és fonamental resistir i per quines estàs disposat a cedir, i veure quan poses per davant criteris materno-familiars  o quan aquests es deixen en segon terme…Un aprenentatge complicat, relliscós a vegades, apassionant i constructiu sempre.

La foto de l’apunt la vam fer servir per a la felicitació de Nadal l’any 1994 o 1995, amb un text que pretenia ser crític i trencador. És una fota que vam fer en un camp d’extermini  visitat amb els fills, durant el nostre viatge a Alemanya, on hi viu un amic. No sé fins a quin punt si m’agrada tant aquesta foto és perquè parlava implícitament del nostre compromís social en educar els nostres fills d’una certa manera. Durant uns anys en vaig portar una a la bossa, per si em topava amb l’amic a qui no la hi podia enviar per no disposar de la seva adreça postal. Hi portava un full adjunt, amb un text que acabava dient: no et sabria dir en quina mesura visc com penso i en quina penso com visc,però el que sí que et puc dir és que visc molt més a gust amb la meva vida que no pas abans. De vegades sentim que hem de justificar-nos amb els altres, quan, en realitat, només ens cal justificar-nos amb nosaltres mateixos.

Ahir la Mariona no va poder assistir a l’acte de reconeixement que el Departament d’Innovació, Universitats i Empreses fa als estudiants amb major èxit a les proves d’accés a la universitat; el seu avi  li va recollir la distinció. Tres anys enrere, a l’acte en què guardonaven son germà, l’havia entendrit l’escena d’un avi  rebent els honors adreçats a la néta; i així que va saber que la data de l’acte l’atrapava de ruta amb l’esplai, va decidir proposar-li-ho. (continua)

Em captiva la relació entre els avis/es i els néts/es. Les seves complicitats s’anuen plàcidament i discorren per camins desconeguts entre fills/es i pa/mares. En aquest cas, el de la Mariona i el seu avi, la compartida passió per la història i per la lectura, i l’afecció al debat, nodreixen en ambdós, mútuament,  l’esperit vital que en un cas ajuda a donar corda a una maquinària cansada, i en l’altre, a ampliar reptes i punts de mira.