canvi de plans
Avui fa un dissabte lluminós, d’aquella llum tranquil·la que ho impregna tot. M’ho miro des de darrera les ulleres de sol, la fotofòbia és intensa.
(continua)
(No hi comptava, però hi ha hagut rèplica. Els presagis optimistes d’ahir (veure lliçons de la treva) no s’han complert. Aquesta vegada la migranya s’encadena, si bé en un format una mica més lleu.)
Intueixo l’esclat de llum des del llit i puc imaginar, gairebé sentir, l’ambient a la Biblioteca Tirant Lo Blanc, a Montgat, on Òmnium hi celebra una trobada de socis i simpatitzants, amb conferència de Jordi Porta. Aquesta biblioteca té, entre altres encants, uns racons de lectura des d’on el finestral et porta directe a l’hotitzó, gronxat pel mar. Un mar que deu ser ben blau avui, ben brillant. L’imagino solcat de veles. El mateix mar que fa companyia, una mica més al sud, a la Fira de la Solidaritat de Badalona. Em passejo mentalment per les paradetes i imagino la gent que m’hi trobaria, les converses que hi tindria, al voltant del Badalona som tots, segur, i potser d’altres temes. De la importància que un país de Sudamèrica organitzi per primer cop les Olimpíades, de les conseqüències de la crisi en una ciutat com la nostra, amb tant Quart món, o de les reaccions a les darrers catàstrofes mundials.
Afluixo una mica l’estrenyacaps i sento com la sang irriga el front i l’occipital, i sembla que m’alivia una mica el dolor. Em conformo amb el passeig i l’estada virtual, tant a l’acte d’Òmnium com a la fira de la Rambla. No hi ha més remei que fer canvi de plans, i més val agafar-s’ho amb calma. No sempre m’ha estat fàcil, és de les coses que he hagut d’aprendre. El que em dol més, avui, és privar-me de la sortida setmanal amb el meu germà Daniel, però em conformo recordant com vam gaudir la de dissabte passat, al camp de l’USAB, a Perpinyà. Adaptar-se als imprevistos i re programar-se, amb un canvi de plans que no sigui viscut com a frustrant, no sempre és fàcil. Fa un temps m’hauria llevat i m’hauria esforçat estoicament, per fer cap a tot, sense arribar-hi igualment. Fins que l’evolució del procés m’hauria fet caure, qui sap si fins 48h més. No, més val ser prudent. Qui tot ho vol, tot ho perd,diu la dita. Ja he enviat missatges als amics que ens esperaven a la Vall del LLèmena, a Sant Gregori, al balldelllemana, també ens ho perdrem!
I el taller de glosa i actuació a Celrà…segurament haurem d’esperar a un altre any. Amb una mica de sort, passaré bona tarda, i demà em llevaré nova.
Em quedo una estona penjada d’aquest pensament, de saber quan has de fer canvi de plans o quan els has de mantenir i lluitar contra les adversitats que et conviden a deixar-ho córrer “Que es bó romandre quan tot convida a desistir” diu el poeta. Jo he estat sempre més aviat d’aquesta idea. Però ara també estic orgullosa d’haver après aquesta altra: “Que és bo, de vegades, saber re convertir”