miozz mirades

Que avui tingués compromisos de responsabilitat, a la feina, (com sempre, de fet) no ha servit de res. (continua)

Tampoc ha servit que faci dies que em prenc rigorosament la medicació homeopàtica (amb l’altra ja fa temps que no me’n surto i encara és molt pitjor), que segueixi la dieta estricta (ni farines-gluten, ni làctics, ni sal, ni alcohol, ni sucre refinat, ni…), ni tampoc ha estat un bon preventiu l’hàbit de fer migdiada diària -les dues hores senceres que els experts recomanen per completar el cicle reparador de la son -; no ha servit de res fer sortir al balcó els fumadors de casa – l’olor del tabac se’m filtra directa al cervell -, ni desestimar activitats de vespre per poder anar a dormir d’hora i relativament en bon estat; tampoc ha servit fer les respiracions de ïoga per portar l’aire inspirat fins a dalt de tot del crani per una única fosa nasal, i expulsar-lo per l’altra, alternativament; ni posar-me el refrescant gel al front…
A les quatre de la matinada m’he despertat de dolor, d’un dolor intensament insuportable al pols dret, i amb aquella sensació de febrada, de desmai, cames sense força, neguit calorós, intuïció de nàusea. Malgrat el batec del dolor no em permetia pensar, he atinat a arribar fins la dutxa per aplicar els contrastos tèrmics i tots els jocs terapèutics que conec. Amb poc èxit, com sempre, tan sols un alleugeriment momentani que em permet, com a mínim, agafar el son. A quarts de set del matí, amb ateneuement lleu de la punxada, he intentat enganyar el procés, m’he llevat amb la intenció d’anar a la feina com si res, amb l’esperança que les ocupacions del dia m’ajudarien a desactivar-lo. Però en prendre la següent dosi de remei s’han desencadenat els vòmits. Bé, de vegades després d’això hi ha una millora definitiva… però avui no. El temps just, entre un i el segïent, de fer arribar el meu USB a una companya, per no espatllar del tot la feina d’aquesta jornada. Quan el cap està a punt d’explotar i el cos no té força ni per moure’s, el pensament s’omple dels pendents, de tota la feinada que no podràs fer avui i s’acumularà altra vegada. Però no hi ha més remei que desconnectar, la migranya és com un segrest, com un segrest real, és un desaparèixer a tot i per tot durant unes hores llargues, durant un dia sencer, o dos, depèn de com vagi… avui cap  a les 5h de la tarda he pogut aixecar el cap, connectar a la vida, no està “net”, tinc “ressaca”, però almenys el dolor ha minvat suficientment, i aguanto la verticalitat una estona. Curta, però esperançadora.

Si escric avui aquest apunt no és per desfogar-me.És perquè cada vegada que pateixo una crisi intensa (darrerament entre una a la setmana o a la quinzena), al dolor físic, desesperant però al cap i a la fi finit i superable, s’hi suma un dolor moral doble. El de la impotència, i el de la incomprensió. I sé que aquest és un dolor compartit per moltes altres persones que pateixen, en silenci,  aquesta malaltia – moltes més de les que sembla -, una malaltia invalidant i que resta qualitat de vida, però que en principi, no és greu.
Impotència perquè entre els desencadenants de les crisis hi juguen tants factors que mai els pots acabar de controlar tots, especialment si entre ells s’hi compten els de naturalesa hormonal; I perquè els fàrmacs i tractaments mai són definitius.
Incomprensió perquè qui no ho ha patit mai no pot ni imaginar què és, i és fàcil que qüestioni – discretament o obertament –  que per un maldecap calgui faltar a la feina, posar-se al llit i anul·lar qualsevol cita; i perquè hi ha una creença generalitzada que tendeix a culpabilitzar la migranya, te’n fa sentir responsable, com si evitar-la estés 100% a les teves mans. És cert que hi ha molts factors que, amb els anys, arribes a controlar, i que els hàbits diaris adequats ajuden a prevenir-la. Però mai al 100%. I és dur veure en els ulls dels altres la mirada de dubte, sancionadora, “què vas fer malament ahir?”, “això és que ahir et vas posar nerviosa”, “segur que no has dormit prou”,” no ho fas bé”, “has de canviar de vida, fas massa coses…”

Aquest apunt, escrit d’una revolada abans d’entornar-me’n al llit confiant que això ja no es reactivi, el dedico a totes i a tots els migranyosos, tant als qui, com jo, després d’haver arribat a un control relatiu i òptim de la situació, – durant força anys! -, es troben ara, amb els canvis hormonals de l’edat, en una fase agreujada i de difícil gestió, com als qui es troben en el perible inicial de recerca de solucions, un cop els còctels de medicaments de tot tipus s’han mostrat ineficaços. I sobretot als qui se senten jutjats a la feina o en altres contextos.

Jo seguiré fent tot el que toca per prevenir, i admetent tots els aspectes col·laterals que poden agreujar la freqüència i intensitat de les crisis. Però a tots als qui des de fora es senten amb necessitat d’opinar sobre el tema, recordar-los que  la persona més interessada en no patir aquestes crisis és el propi malalt/a, i la culpabilització, per subtil que sigui, no ajuda.