miozz mirades

Se senten perseguits, diuen que se’n fa un gra massa. Hi ha contracampanya, diuen que la prohibició de fumar perjudica la salut d’alguns negocis.Però en som uns quants els que busquem etabliments lliures de fum.
L’acte de fumar és sensual i conté moltes càrregues simbòliques. Sovint és un acte social que enforteix pertinences. I pot ser un plaer a petites dosis. Però el verí del tabac actual és letal. I la compulsió que amorteix – espacialment en grans fumadors – és matèria que cal afrontar una hora o altre. Com en qualsevol addicció. Amb cada cigarreta no només es crema el paper i la tòxica barreja química que embolcalla, sinó que es cremen les oportunitats de créixer afrontant l’origen de les angoixes que calma cada xuclada.
L’efecte destructiu d’aquesta addicció promoguda durant anys amb tota impunitat, és menys conegut i pot semblar menys punyent que el que causen altres drogues.

Però, per contra, és autoagressió que també ataca directament als altres, enverinant-los l’aire.

(segueix)

Hi ha molt a dir sobre aquest tema, i avui que se’n celebra el dia mundial sense (sense el tabac, s’entén) tocaria un apunt, potser, d’aquells de contingut seriós i ben documentat – de fonts no en falten – sobre els efectes de la producció tabaquera en la dependència agrària de molts països, sobre el el poder econòmic i els entramats polítics de les indústries tabaqueres a nivell mundial, sobre les repercussions econòmiques i sanitàries que tindria minimitzar el seu consum, sobre la doble moral política i social…

Però jo avui el porto al terreny personal. No he estat mai fumadora activa, tan sols alguna cigarreta d’amagat en el ritus adolescent i alguna calada o cigarret fumat per motius contextuals i per ganes de fer-ho, sense empassar fum i sumant-ne màxim una vintena en tota la vida.
En canvi sí que sóc una gran fumadora passiva, i reconec que com més va menys tolero veure’m obligada a ser-ho. De jove, quan tot empenyia a fumar, vaig enfortir la meva assertivitat posicionant-me en contra el popular hàbit – llavors fins i tot el professorat feia les classes amb la cigarreta a la boca, i les reunions de monitors d’esplai o de consell de joves eren impensables sense l’espessa i irritant boira ambiental-. En els casaments jo trencava simbòlicament el cigar típic amb ganes de fer notar una forta inquietud de final d’adolescència, i decorava artístiques capses de llumins amb la consigna “no fumis” per regalar a les amistats. Especialment al meu xicot, fumador de més de tres paquets diaris…

Amb tot, la veritat és que m’he empassat moltes dosis de fum fumat pels altres sense protestar gaire, o fins i tot, sense protestar gens. No és còmode ser un incordi, i menys en temes de plaer i gaudi d’amistats i família; però recordo alguns moments en que el tema es feia central: quan el tractament per la meva lesió a les cordes vocals m’obligà a no respirar fum de tabac durant un temps (vaig haver de deixar d’anar a classe, la Universitat fumejava a tothora!), quan després, ja més gran, el meu fill va començar a patir atacs d’asma, i quan encara més tard jo vaig descobrir la relació de la pudor del fum de tabac amb els atacs de migranya.

Ara ja no cal demanar sempre perdó per necessitar aire net. El consens social acompanya en força àmbits. Especialment públics.

La meva creixent incomoditat cap als fumadors que empastifen inconscientment l’espai públic de borilles i de metzines aèrees s’ha anat convertint en autèntica – encara que força discreta – intolerància cap als qui ho fan conscientment.
Especialment si són de l’entorn proper. La qüestió es converteix en un joc d’equilibris de RESPECTE. Respectar la necessitat de fumar versus la de no respirar fum ni pudor de tabac fumat…

Massa sovint tinc les de perdre!

Fa dies que me’ls miro. Com si un pinzell discret els retoqués el color, l’espurneig de grocs i ataronjats és canviant a diari. Els vigilo. La fruita madurada a l’arbre és molt més dolça, però si em passo, la textura és menys sucosa…o els ocells se m’avancen i tot queda en res. Fa dies que me’ls miro. I els oloro. I em sorprenc de com un arbre pot arribar a parlar de tantes coses, evocar per si mateix tanta escalfor de pertinença, tanta identitat ciutadana i tant no sé què més. Fa dies que hi penso, i avui els espremo. Serà (bé, de fet ja ho podeu llegir ara) a la columna per El TOT.

Em costa quedar-me tancada a la feina, malgrat les urgències pendents. Les festes i els deutes em cridem alhora, i l’arrítmia és patent. Qui es pot estar d’anar a La Plaça Roja, el primer diumenge de maig? A Sant Roc hi ha la Fira on vibra el civisme, i no hi vull faltar.            

   (segueix)

Sobrevisc a una dura setmana, plena de son, i de més son i de pressió per terminis que acaben, documents que no arribo a tancar. Poc dormir i neguits és migranya segura, amb profund malestar. I dijous a la tarda, que em convé fer una bona embranzida, l’oratori d’Artigues em crida, vull fer pinya amb Camí de La Pau! Però abans, com si fos de passada, en un trajecte de bus que s’encalla al Museu, m’aturo a tastar l’Abi YoYo d’en Xesco Boix que en Joan Giralt ens regala,  el mur d’Espiral  que recull, aquest cop entre llibres, missatges menuts per un Món Millor.

Tornant de la feina, avui, amb un munt de carpetes i els deures al front, he ensumat l’olor del dimoni, caminant eixerit entre colles de caps emmocadorats de blau.
Fa una tarda radiant. D’aquí a poc a LLoreda hi torna a haver contes; a les 7h, el pregó, toc d’inici i convit a les festa…i el muntatge SPECULUM que enceta la nit… Em costa quedar-me tancada a fer feina, malgrat les urgències pendents.

Són festes, ho veig en la llum de la tarda, s’olora en l’ambient!

Quan vaig començar a tenir alumnat xinès me’n vaig adonar de seguida: quan ens dibuixen a “nosaltres” ens pinten un nas descomunal. Menut i xato com tenen el seu, veuen el nostre de proporcions enormes. Ens passa el mateix amb els seus ulls, els dibuixem amb les típiques línies oblíqües que identifiquem com a indissociables de la condició xinesa. I ells, en canvi, a si mateixos es dibuixen amb els ulls ben rodons. I és que la mirada dels altres i cap als altres mai és neutra. (segueix)

Pot ressaltar-nos trets que ens són invisibles, desconeguts, o fins i tot inexistents. En la mirada dels altres i cap als altres podem descobrir immensitat de valors, trets de la personalitat i prejudicis. Perquè es parteix d’un mateix, del propi coneixement, i s’apliquen uns esquemes d’acord amb la “normalitat” interioritzada; ens projectem, comparem, jutgem, o ignorem: sovint, i no sempre de forma conscient, els esquemes que s’apliquen responen a unes lleis de conjunt que diferenciem segons l’altre és un “igual” o un “diferent”, en el sentit etnocultural de la paraula. 

Divendres vaig escoltar la Xurong i la Nannan explicar un proverbi en què un poltre demana consell sobre la profundiat que té un riu, per saber si pot travessar-lo. El bou li diu que hi entri tranquil, que només li cobrirà fins al genoll, i l’esquirol l’alerta que no hi entri, doncs el cobrirà fins al capdemunt de les orelles. El poltre, desconcertat per la contradicció, recorre al consell de la mare, qui el convida a prendre la seva pròpia mesura. I en entrar al riu descobreix que ni és molt profund com deia l’esquirol ni poc com deia el bou: a ell l’aigua li arriba a les natges. M’agrada la senzilla claredat d’aquest proverbi per parlar d’una cosa tan profunda com la necessitat de prendre la pròpia mesura a les coses, a la realitat; sense por i sense condicionants. Aconsellar, educar és sovint només això: ajudar l’altre a trobar la seva pròpia mesura; i no pas fer-lo moure’s seguint la nostra.

Hi he tornat a pensar avui, en rebre les vistoses fotografies del taller de pancartes d’ahir a la tarda, on la Fan Yun i companyia es van representar plàsticament, amb uns ulls negres rodons com unes taronges.

Un cop superada aquella etapa en què s’han de fer equilibris entre les expectatives infantils i els criteris adults respecte un costum tan dominat per la pastisseria comercial – i amb tota l’admiració per aquestes grans obres professionals -,  a casa ja fa temps que la mona la fem a mida. Amb mans d’aprenent. Ens agrada pensar en com sorprendre, i diria que amb el pas dels anys – de fet per edat anem molt fora dels límits segons els cànons tradicionals – més ho afinem. I més ens hi divertim.
Les mones que regalem al fillol i al fill que no té padrí, tots dos de més de vint anys, són una senzilla expressió de xocolata que parla a voltes de l’actualitat, a voltes d’alguna referència a la vida personal.
Treballar la creativitat expressiva amb xocolata té la seva gràcia, sobretot si no es pretén fer una obra d’art.
La de la imatge, en referència a les interessants sobretaules plenes d’intetl·ligents disquisicions, amb el seu punt d’ironia; una mona filosòfica en tots els sentits.

Avui la migranya ha estat d’aquelles que et desconnecten del món d’una forma fulminant. Més que molt dolorosa, els efectes han estat de buit mental: un munt d’hores seguides dormint sense capacitat per pensar res ni en res, sense poder respondre ni a l’estímul d’un telèfon que sona, i un desvetllament enterbolit, que em fa sentir fora i lluny de tot…

Ara, lleument connectada, la cara amb forts formiguetjos, el maldecap de record i la feblesa de cames em fan dubtar de si podré forçar la màquina i assistir a les reunions – importants! – d’aquest vespre, o em caldrà donar llibertat a l’nterruptor, dormir i assegurar (?) que demà no torni a ser un dia d’absentisme laboral… (segueix)

Com altres vegades, després d’aquesta interrupció involuntària del ritme actiu i exigent del meu dia a dia, em sento molt poca cosa.
Inevitablement penso en la broma fàcil dels insensibles sobre la migranya com a una excusa per no afrontar les responsabilitats laborals del dia o, en el cas meu d’avui vespre, els reptes cívics locals plantejats entre xarxes. 
Però la fatiga visual que em provoca només el fet d’escriure aquest senzill apunt, i l’evolució dels altres símptomes, em parlen.  Desconnexió forçada. Ningú és imprescindible enlloc, tot roda, jo m’ho perdo, però ara això no té importància. Escolto el cos, i l’interruptor em tanca. (i es tanca, segons he pogut comprovar, per més temps de l’esperat…)

Avui el meu pare, que té 80 anys, fa 41 anys de la seva “segona vida”. No és com l’aniversari de debò, però és una data que d’una manera o altre tenim  al cap: tenia 39 anys i va sobreviure a un gravíssim accident a la carretera del Figueró. (segueix)

De fet, patir una contractura cervical no deixa de ser – a part de dolorós i força incapacitant – un joc de rigideses i flexibilitats… (segueix)

Recordo la primera vegada que em vaig anar a fer un massatge, un quiromassatge, que la Montse – quines mans! – va exclamar ” Déu, meu! però què hi deses en aquesta esquena?”. Jo llavors encara no sabia – i vaig trigar molt a acceptar-ho – que en l’emmalaltir hi tenim molt a veure nosaltres mateixos: la gestió de les nostres pors i les nostres angúnies, els disgustos, les preocupacions, els nervis…(ara ja no es diu nervis, oi?,en lèxic actual deu ser  l’estrès…?).
Sembla doncs que tenim capacitat de transformar – talment com aquelles màquines de la matemàtica moderna de la meva EGB-  les tensions emocionals en dolències físiques, i encara que mai he estat seguidora al peu de la lletra de les teories de Louise L. hay  -l’autora de Vostè pot sanar la seva vida-,  que hi afegeix els esquemes mentals com a causa, i simplifica la relació causa efecte d’una forma extrema,  he de dir que avui m’agradaria tenir a mà el seu llibre, (segurament oblidat dins les darreres caixes del trasllat, aquelles que potser no acabarem d’obrir mai…)
 
Perquè en el fons la seva teoria aporta un punt de llum suggerent, ni que sigui per provocar, i ara m’agradaria comprovar si, tal com sospito, relaciona la contractura cervical amb una mala gestió de l’equilibri entre flexibilitat i rigidesa aplicat als esquemes mentals. Perquè al cap i a la fi es tracta d’això: d’una part del cos que és i ha de ser corba i flexible, però que s’ha tornat recte i rígida. (I que potser s’hi ha tornat com a reacció a una musculatura massa feble…)

Aquest vespre la meva filla i un amic seu format en l’art del massatge, m’han regalat, per sorpresa, una reconfortant sessió a domicili. Sempre és el mateix: distensionar, relaxar, desfer nusos, obrir obturacions, estovar… En el meu cas la base teràpèutica exigeix tractament osteopàtic, però de moment, per alleugerir el dolor més val un massatge ben fet que no pas un relaxant muscular químic, atordidor. I com a preventiu de futir, el que cal precisament és…enfortir la musculatura per evitar contractures… quina aparent contradicció!

Ja meditaré sobre aquest fil analític, aplicat als meus esquemes mentals, però de moment em quedo amb una metàfora simple i directa, a l’estil de l’autora abans citada: aplicar rigidesa on cal ser flexible és molt dolorós i perjudicial. I, aquesta altra: per poder ser flexible, cal sustentar-se en una base sòlida… La feblesa impedeix la flexibilitat i afavoreix la rigidesa (ho deixo aquí, la cadena metafòrica dóna per molt!)

Aprofito avui que una contractura cervical m’allunya del teclat (escriure a l’ordinador m’obliga a una postura que encara no em puc permetre), per encetar una nova secció al bloc. Una secció que és una aportació interessant per a mi, i espero que també ho sigui per a vosaltres. La idea l’he copiat del bloc d’una antiga companya de lluites, la Roser Iborra, que incorpora al seu, d’una manera regular i formant una secció pròpia, escrits d’en Francesc Arnau, l’estimat i mític advocat. Trobo que és una bona forma d’optimitzar esforços i d’enriquir el contingut. A partir d’ara jo incorporaré escrits de la Mariona Massip, la meva filla, apassionada de la lectura i la narració, que té una bona col·lecció de textos interessants, que fan de bon llegir…

Al voltant d’un quart de set, aquest dimecres, fent camí cap a Can Ruti amb en Frederic, una immensa aqüarel·la m’ha pintat la tarda. (continua)

Talment com si uns pinzells gruixuts i entremaliats haguéssin fet corredisses deixant el seu rastre difós, ponent era una festa de traços de colors d’on ressaltaven, modestos, els  emblemàtics retalls de Barcelona.  (el moment ha estat prou efímer com per no ser a temps de fotografiar-lo – no anava preparada! – aquesta imatge de fet no s’hi assembla, però té pinzellades…)
La paraula s’ha fet lloc en el meu món per segon cop aquesta setmana. Aqüarel·la.
Tot just abans d’ahir, parlant del bloc i del gust que proporciona escriure, algú de conversa grata em comentava la seva preferència pel diari escrit a mà, que fins i tot decora, sovint, amb aqüarel·la. I em vaig adonar del temps que feia que no tenia a prop aquesta paraula, i de com em quedaven de lluny aquells típics estoigs de pastilles de colors que escombràvem amb un pinzell mullat, per tenyir el paper amb tons suaus i línies desdibuixades.

Aquesta tarda, quan la paraula se m’ha fet tan evident, tan magnificada, m’he sentit sorpresa, com quan després de molts anys un dia penses en una persona i just l’endemà te la trobes de cara…

I com si estés obligada a fer-ne metàfora, he pensat en la força del gest transparent que no eclipsa el fons sinó que el ressalta. I en la definició assolida a còpia de capes superposades donant-se llum i color les unes a les altres.
També he pensat en els límits difosos, en la versatilitat de l’eina, i la seva accessibilitat que la fa apta i òptima, en el seu ús domèstic, per a tots els públics. (No parlo pas de l’ús com a tècnica artística, menys accessible;  hi ha creacions inpensables que mostren la seva alta gamma de potencialitats).

Però la primera pensada, la de trasnparències i la forma assolida a còpia de capes, l’he trobat suggerent. I he pensat que la pràctica d’aquesta tècnica seria adequada – fins i tot obligada – per a aprenents de polítics de traç matusser i opac que només pensen en com tenyir-ho tot esborrant qualsevol  rastre del fons i d’altres pinzellades.

De la finestra estant observo com clareja, i el silenci de la via em tomba els ulls cap al  rellotge. Surto al cancell, i el tren davant l’andana em parla de normalitat i calma. Com quan, essent els fills petits, m’esperava per saludar aquells caps i braços confosos entre el reflex dels vidres d’autocars intrèpids  (sortides escolars, colònies d’esplai…), avui m’aturo a veure passar el tren amb la càndida esperança de trobar-te la mirada, o reconèixer la teva silueta retallada en els  finestrals que ressegueixo – intermitents – amb la mirada pausada. (Deus seure, lògicament, i bé prou que ens hem dit tot el que ens calia en el càlid comiat d’abans de sortir de casa.)
Desconnectaré, ho he promès, no patiré ni estaré pendent tothora de les trucades. Patir pels fills ens diuen que és inevitable, – i gairebé ho puc subscriure -, però hi ha  un patir excessiu, dolorós i bloquejant, que és reeducable. (continua)

Em miro ara i veig ja lluny de mi aquella mare que no podia deixar de pensar tothora en la variada gamma d’importunis i desgràcies que atemptaven contra els fills cada cop que els perdia de vista… res es fa sol, però, i això també vol entrenament: voluntat, esforç, i constància, i quan cal, ajuda.

L’equilibri entre la responsabilitat de protecció, salvaguarda, cura i educació propis de la criança, i la responsabilitat de donar espai per DEIXAR SER, amb el que implica de deixar ACTUAR, SENTIR, PENSAR, i deixar assumir responsabilitats, és un equilibri no sempre fàcil de trobar. La mesura en què es dóna marca definitivament l’estil de vida familiar i els patiments, amb encerts i desencerts, de pares i fills per a la gestió de la llibertat individual. I marca també l’accés a les oportunitats.

Que la sobreprotecció és nefasta ho sap tothom. Saber-la detectar i combatre-la és la clau de volta. Però segurament ens seria difícil posar-nos d’acord i consensuar on és el límit, en quin punt de cada àmbit vital es troba l’equilibri entre protegir i deixar ser.

No he pogut evitar pensar-hi aquest matí, mentre perdia el tren de vista, i em venia al cap un dels temes vigents aquests dies a la feina. Els estils educatius de les famílies, les seves pors i refernts, poden ser la peça clau que permeti o dificulti que projectes  educatius de promoció de l’associacionisme juvenil tinguin èxit.

Un tema per pensar-hi amb més calma.

(Bon viatge Mariona! Que gaudeixis tan o més del camí com del destí)

De vegades els records són calaixos de retalls, calaixos que tanquem a poc a poc. Vivim sabent que hi són – alguns -, d’altres, ni això. De sobte una troballa obre el calaix, i el contingut que entrelluquem es multiplica. (La troballa que activa l’obertura pot ser un nom antic que apareix saludant al correu, o pot ser la fotografia que inesperadament ens parla d’un passat ja compartit i d’un parent o amic comú que desconeixíem, o…). (continua)

Podem tancar el calaix sense ensumar-lo, (hi ha calaixos que ens fa mandra obrir).Però si l’obrim del tot, si fem seguir els enfilalls destapats, desfilen – amb certa lentitud – imatges seqüenciades, segments sonors i el perfum llunyà de sensacions que s’escampen. Emocions desvetllades, emocions retrobades. 
El moment pot allargar-se i omplir-ho tot de ressons. El calaix ens pren i ens convida a capbussar-nos-hi, els retalls van desplegant-se i es concreten amb precisió inesperada. Tot es va fent nítid, les seqüències encaixen i allò remot torna al present i es fa proper salvant plecs d’anys.
I sen’s fa estranya la proximitat d’abans, les relacions properes – potser intenses – amb persones que ara ens són tan llunyanes. I descobrir-ne algunes que no sabíem que enyoràvem.

Les nostres vides s’entrecreuen constantment amb les vides dels altres. Uns cops de manera fugissera, uns copa de manera perdurable; amb ritmes esporàdics, intermitents, ocasionals o estables. Teixint llaços ferms o teixint llaços fràgils. Passant desapercebuts, deixant petjada o essent transcendents en una mesura remarcable.
Aportacions en constant moviment dins totes les esferes  de l’aprendre i desenvolupar el ser, conèixer, fer/emprendre i conviure, i en tots els àmbits en què ens relacionem: familiar, formatiu, lúdic, laboral, veïnal, social… 

Vinculacions de reciprocitat variable i variada, sovint imprevisible, potser no equitativa, no sempre equilibrada.

Viure comporta un constant moviment d’entrades i sortides, de noves  coneixences i pèrdues en un marc de sostenibilitat variable.

El control sobre la perdurabilitat de les relacions, sobre el seu marc d’intermitència-periodicitat-estabilitat, i sobre la consistència o fragilitat del vincle – que pot variar segons etapes vitals i està molt condicionat a les voluntats i equipatge personal de “les parts” -,  no és un control unívoc.

Tret, però, de quan l’errem molt en la percepció de la reciprocitat i en la gestió de l’equívoc (són múltiples i complexes en la vida de tothom les confusions amistat/amor, complicitat/amistat, amor/possessió, protecció/control, admiració/submissió, desafecció/hostilitat…i diverses les oportunitats i habilitats per  gestionar-les), i tret de quan les ruptures sentimentals d’uns irradien distanciaments encadenats o autèntics estralls en els altres, tret d’això – que no és pas poca cosa! – normalment acostumem a trobar mecanismes per mantenir en actiu i amb mútua comoditat el contacte amb les persones que ens importen, encara que sigui d’una forma virtual en tots els sentits de la paraula (interessant l’aportació de  “Ningun lugar está lejos” de Richard Bach, amb un missatge filosòfic resumit en la frase: “No puc venir per estar on tu ets perquè ja hi sóc “, per a relacions de llarga distància temps/espai).

Però també és cert que de vegades la inèrcia i una certa deixadesa ens fan perdre el caliu de relacions que ens importaven.

Un calaix que s’obre, inesperadament, pot ser un convit de retrobada.

Quan jo era petita era costum escriure les postals de Nadal i lliurar-les a mà, entre els companys de classe, al professorat, entre familiars i amics. En déiem “felicitacions de Nadal” i les papereries oferien una àmplia gamma de mides i models amb dibuixos de molts estils – destascàven les il·lustrades per Ferrándiz -, i de preus: des de les més econòmiques a les més luxoses, de doble full, amb relleus i brillantines. A mi les dolces cares del Ferràndiz m’enamoraven, i deixava tots els estalvis en les de mida més petita, per poder fer arribar a tothom els meus desitjos de “Bon Nadal i feliç any nou 1969, 1970, 1971…”,I col·leccionava amb cura les rebudes, que sempre – i encara ara! – em costava de llençar un cop passades les festes.
Crec que va ser a 4t o 5è de la llavors E.G.B – com a màxim l’expressió dels desitjos s’havia concretat en “Si Nadal és Pau, Amor i Alegria fem que Nadal sigui cada dia…” – que el meu professor Isidre va respondre al lliurement, al cap d’uns dies, amb una cartolina blanca tacada d’esquitxos vermells – talment sang – i amb les paraules NADAL DE SEMPRE. 

(continua)

Amb cert desconcert vaig escoltar els seu missatge. Crec que mai més vaig comprar felicitacions “normals” . Els seus arguments em van convèncer, i des de llavors sempre vaig intentar aprofitar – uns anys amb més encert que altres – aquest hàbit nadalenc per transmetre missatges més “revolucionaris” o, si més no, més personalitzats (n’esmento un exemple a l’apunt pensar com vius ,viure com penses), incitant a la reflexió o transmetent alguna vivència del Nadal que anés més enllà. Reconec que en aquest sentit, amb el pas dels anys, i en paral·lel amb una certa des-sacralització de la nadala, amb la proliferació de targetes solidàries i la universalització dels bons desitjos, tots hi hem sortit guanyant. Paradoxalment, doncs, la “laicitat” progressiva de les festes ha vingut acompanyada d’una generalització d’aquest costum suprareligiós de formular desitjos positius, de solidaritat, de defensa dels drets humans. I ara que, ja sigui en format paper o en format digital, és molt habitual i massiu l’enviament de felicitacions amb missatges profunds, reflexions i personalitzacions, – més enllà de la creença religiosa -, gestionar l’arribada de nadales es converteix en una nova ocupació, d’un banda fascinant, de l’altra sovint indigerible, (pel volum i per la no caducitat, jo em resisteixo a llençar-les!).
I no cal dir confeccionar-les i enviar-les, fer-ho a temps, i que siguin innovadores, que diguin alguna cosa transcendent, sentida…

A casa fa temps que entre les germanes ens intercanviem felicitacions familiars autoconfeccionades que són una autèntica joia, que revaloritzen el gest, el costum. I reconec que jo gaudeixo creant i fent arribaar la meva al màxim d’amics i coneguts, amb una constància només relativa. Aquest cop, per exemple, he fet campana. Aquest any no ho he fet fins avui. Sí, el 25 de gener.

Tenia ganes de parlar d’aquell “Nadal de sempre”, d’aquells desitjos formulats entre Nadal, Cap d’Any i Reis, que sovint s’esfumen tan bon punt canviem els regals no encertats, desmuntem el pessebre, desem el tió i tornem a la rutina diària.

Tenia ganes de parlar de què vol dir desitjar un món millor, amb pau, i amb felicitat per a tothom, paraules mil vegades repetides durant les festes. Em molesten especialment quan les pronuncien els qui ostenten poder polític i econòmic: els mateixos governants i financers que fan discursos amarats de bons desitjos no fan res per combatre la POBRESA I LA FAM MUNDIAL, els desequilibris del CANVI CLIMÀTIC o per aturar la CURSA D’ARMAMENT. I nosaltres mateixos, formulem desitjos que comportarien canvis que potser no estem disposats a fer… hi penso molt aquests dies comprovant el joc d’hipocrasies en què ens movem, quan moltes de les persones que ens commouven i mobilitzem per fer arribar ajuda humanitària a Haití, per exemple, som incapaços de renunciar a cap dels privilegis que ens han estat donats, o de mostrar hospitalitat, acolliment i solidaritat real envers els desfavorits de més a prop. I de compartir l’espai on hem nascut amb els que han hagut d’abandonar la seva terra. Perquè no som plenament conscients  – i m’hi incloc – de com l’ordre mundial establert es basa en la pobresa d’uns per garantir la riquesa dels altres. No podem fer màgia per arreglar-ho, cert, però ser conscients de la realitat ens pot ajudat a combatre la hipocresia i a posicionar-nos proactivament. I en aquest posicionar-nos i actuar, els bons desitjos nadalencs poden funcionar com les pregàries budistes gronxades pel vent: són ímputs d’energia i esperança. De pensament positiu, vital.

En fi, que tingueu un bon Nadal, un bon nadal de sempre.

Hi ha afectes i fidelitats que s’hereten respirant-les en família. Sense haver-hi anat mai ja n’intuïa el misteri i l’emoció, petjada de la complicitat en l’època clandestina, i de l’entusiasme en la primera edició badalonina viscuda intensament pels meus pares. La nit de Santa Llúciava tornar a celebrar-se a Badalona fa 5 anys. Faig presents emotives imatges que congelen instants revestits de trascendència. Difícilment recordo, sense ajut, cadascun dels premiats d’aquella edició; recordo, en canvi, el tarennà dels discursos, les converses, les trobades, i el neguit i la satisfacció per ser qui érem tots els qui seiem a taula.

(continua)

Amb els meus pares, els meus sogres, i amics de generació. Una generació nascuda en plena Guerra Civil que va canalitzar l’antifranquisme en la militància activa de resistència cultural, en què Òmnium era pal de paller.

Aquella va ser una de les primeres sortides nocturnes de llarga durada, en societat i de rellevància, que feien els meus pares després del greu vessament cerebral patit per la meva mare vint mesos enrere. No era només la il·lusió i la importància de viure una altra Nit de Santa Llúcia. De contribuïr en una manifestació de catalanitat, de reafirmar la pertinença a una entitat com Òmnium. Era, també, la culminació d’un gran esforç col·lectiu i sostingut per recuperar-se partint d’una situació límit. Era el miratge d’una victòria contra l’adversitat. Un cant a la superació personal. La constatació que malgrat les greus dificultats es podia tornar a fer “vida normal” fins al punt de no perdr’es un esdeveniment com aquell, de funcionalitat complexa per les seves condicions de salut i mobilitat. Va ser un regal. Per a ella, i per als qui la voltàvem. Va ser la primera sortida nocturna de llarga durada, en societat i de rellevància, i gairebé la darrera. Només va viure quatre mesos més . I el meu sogre, inesperadament, ens va deixar el desembre següent. No puc evitar que l’evocació de ressons d’aquell multitudinari i exquisit acte es focalitzin emotivament en aquella taula.

La llum del matí s’ha filtrat pel cancell i m’ha fet saber, passadís avall, que s’havia fet tard, molt tard. Del llit estant m’he protegit els ulls, sensibles a tanta lluminositat, i he notat els formiguetjos a la cara, els llavis de suro, i el dolor intens; ara feia molt temps (més d’un mes!)que l’atac no em deixava tan planxada, el tractament homeopàtic m’està funcionant força i he aconseguit controlar la intensitat a partir dels primers símptomes. Avui, precisament, tenia hora a la Vall d’Hebron per participar en l’estudi genètic sobre la migranya crònica finançat per la Marató de TV3. M’en va parlar un amic, i vaig accedir a la informació publicada.

(continua)

Com passa sovint, les expectatives que m’havia fet sobre la participació a l’estudi eren desajustades. Altes. Prou com per fer venir un taxi i arribar-m’hi. La doctora m’ho ha deixat clar en signar els fulls de consentiment informat: no corres cap risc ni obtindràs cap benefici. L’estudi no m’aportarè res, cap informació sobre la meva malaltia, cap prova, cap reconeixement mèdic específic. Tan sols un qüestionari i l’estracció de sang. Sense cap retorn. Però tal com diuen els documents que he signat – i en això hi estic d’acord – “els resultats que s’btinguin (tradueixo del castellà, únic idioma en que es troba tota la documentació informativa i qüestionaris que facilita l’Hospital de la Vall d’Hebron) ajudaran a determinar l’existència de marcadors que permetin identificar pacients amb risc de patir migranya crònica, a més de poder comprendre millor la malaltia, encara que no existeixi un benefici immediat per al participant, derivat d’aquest estudi”. Doncs au, jo ja he fet la meva contribució. Quan el taxi m’ha retornat a casa i m’he pogut tornar a estirar en la fosca de l’habitació tancada, ho he fet amb el petit desengany perquè això no em servirà  per poder conèixer millor el meu “quadre”, però la satisfacció d’haver posat la meva sang al servei de la ciència mèdica… a veure què en surt de tot plegat!