El dia 21 de juliol de 1984 jo era de colònies a Espinelves, enmig del bosc, fent de monitora. Llavors no teníem sistemes de comunicació immediata, i, a més, la casa no disposava ni d'electricitat ni de telèfon. Tampoc compràvem el diari.
Encara puc palpar, plec a plec, l'impacte que em va produir, al tornar a casa, la notícia de la seva mort.(continua)
Ens havíem nodrit fins a l'empatx del seu missatge, era un autèntic referent. Amb ell vam conèixer Pete Seguer, de qui explicava "I el seu somni era lluitar durament per tal de convertir aquest infern en un paradís. La guitarra i les cançons eren les armes. I jo m'hi vaig apuntar". ;amb ell vam aprendre que es podia i calia defensar un món sense fronteres i a la vegada la llengua i cultura pròpia del país petit. I que es podia defensar i recuparar la llengua catalana respectant i apreciant la diversitat lingüística; I vam aprendre, també, que amb la llengua es pot jugar, t'hi pots divertir, i aquest sentit lúdic de la recuperació de la llengua i del patrimoni cultural va ser una de les coses que més projecció van donar a la seva feina. Ens va ensenyar a fer animació, a promoure la participació activa del públic. De fet va aportar un nou sistema de fer animació, un nou estil, totalment innovador en el seu temps. El seu tarannà, era, a més, proper i altruista, generós. Xesco Boix en morir prematurament deixava un immens llegat i una gran responsabilitat als qui haurien de continuar la seva obra. Però també deixava, als que érem idealistes i teníem una certa sensació d'anar contracorrent, un punt d'incertesa colpidor: Potser el dolor per no veure convertit l'infern en paradís és ingestionable? Potser els qui van contracorrent pateixen una solitud i un esgotament insuportables? A Badalona hi havia vingut molt, a diverses escoles i a la Festa del Badiu; de fet va ser el mestre de música de l'escola Gitanjali durant dos anys, i les veus infantils d'alguna cançó del disc Gripau Blau són les dels seus alumnes. I després, tan sols poc més d'un any abans de morir, havia dinamitzat una sessió impressionant amb totes les monitores i monitors dels esplais i agrupaments, llavors enxarxats per la Coordinadora Esplais de Badalona. Va ser al març del 1983, als locals del que ara és el Centre Cívic Dalt de la Vila (llavors Casal de Joves) A casa tenim la sessió enregistrada, i sovint l'escoltem. És com si fos viu. I mentre l'escolto, revisc aquelles preguntes que tant em van ocupar durant el llarg temps de dol col·lectiu que vam viure. Reconec que, en aquest sentit, m'ha servit molt descobrir les paraules de Gandhi "les utopies són com les estrelles, sabem que no hi podrem arribar, però ens marquen el camí". En Xesco ens va ajudar a veure algunes estrelles i a saber trobar un quants camins. Estrelles que podem ben imaginar en el cel blau per sostre i que es reflecteixen al mar sovint tan serè del seu món rodó i preciós.
Si bé el millor homenatge és seguir treballant en la línia que ell va encetar. D'axò en saben prou els seus companys de viatge, dels 5 dits d'una mà, i molts altres deixebles seus. En Xesco va compartir la seva feina, creant Els Cinc Dits d’Una Mà: "Un dit per si sol no pot fer gairebé res, però dins de la mà, les seves possibilitats són il·limitades.", va fundar 5 DITS D'UNA MÀ amb Luís M. Panyella, Noè Rivas, Toni Giménez i Àngel Daban. Alguns membres de la resta del grup, tots ells encara en actiu, encara porten com a bandera de la seva pròpia vida la manera de fer que anaren teixint, una filosofia, que, evidentment, era la del propi Xesco. I molts d'altres grups d'animació s'han inspirat en ell. D'alguna manera en Xesco segueix vivint i actuant a través dels seus seguidors!
I com a comiat, què millor que escoltar el seu Adéu multilingüe?
HOLA DOLORS. VAIG TENIR UNA RELACIO PERSONAL AMB EN XESCO, ERA AMIC DELS PADRINS DEL MEU FILL GRAN I HAVIEM COINCIDIT EN ACTES FAMILIARS, BATEIXOS I COSAS PER L'ESTIL. A CASA SONAVA EL DISC DE LA SOPA DE PEDRES AMB FREQÜÈNCIA I EL MEU FILL ENCARA EL RECODA EN ALGUNES OCASIONS. LA VIDA ES DURA I ELL NO VA PODER AFRONTARLA. SEMPRE ENS QUEDARA EL SEU RECORD I LA SEVA BONDAD GRACIES PER TOT ADEU I FINS LA PROPERA
els meus records d'en xesco son com els de moltes altres persones que seguien les sevas cançons i la seva manera de veure les coses però una mica mes a prop. el recordo amb la guitarra i cantant per a poc nens llavors, nens que son ara grans com el meu fill i tame la meva filla que cantava aquestes cançons als seus nens a l'agrupament de sant adria. sempre com a refernt personal també . Com et deia l'atre dia no va poder enfrentar-se a una malaltia tan greu con ho es la depresio . el mes de setembre a sant adria es farà un petit homenatje aniré donante noticias
Jo també recordo perfectament la mort del Xesco, estava de vacances a Palamos, i com em va impactà, el meu fill tenia dos anys. La meva filla ara en té 10, i també a crescut amb les seves cançons.
marc sallas| Adreça electrònica |
dimarts, 21 de juliol de 2009 | 17:53h
jo sóc d'aquells a qui l'obra i el missatge d'en Xesco ens ha arribat a posteriori per una qüestió biològica. No puc recordar cap actuació d'ell, però sí moltes de les seves cançons. Recordo, això sí, un festival al maresme per commemorar l'aniversari (el cinquè o el desè) de la seva mort. Allà hi va actuar el grup badaloní Julivert... a casa encara en parlem amb els meus germans, doncs als tres ens va marcar.
I res, que la nostàlgia o el record cap a les paraules d'en Xesco ens han d'ajudar a construir un món millor del que ens hem trobat, tal i com ell ens va ensenyar. Sobre les paraules d'en Ganfhi que comentes, Dolors, no hi estic de tot d'acord. Jo penso que les utopies sí que ho són, d'abastables. Potser sóc massa jove, potser massa ilús, potser sóc tonto rematat, no ho sé, però em nego a creure que aquest món funcionarà així pels segles dels segles.
I si ens posem a mirar la nostra ciutat, encara crec menys que continuarem així per una eternitat. A vegades ens sembla que la nostra força és ridícula al costat de la de l'administració, que no para de donar pals de cec, sense massa rumb ni objectiu. O sí, la qual cosa seria encara més preocupant. En definitiva, tenim molta més força de la que a vegades ens volem pensar. D'exemples en tenim a cabassos.
res més, necessitava dir-ho!
"però nosaltres som nosaltres, i sabem allò que és bo"
mariadolors |
dimecres, 22 de juliol de 2009 | 19:17h
Moltes trasnformacions s'assoleixen amb molts anys de lluita i treball, i, per raons biològiques, els qui les van començar no en veuen el final. Penso que el tot està per fer i tot és possible del Martí i Pol s'ha de creure i és motor, que les utopies són motor i has de creure i saber que són possibles, d'acord, però has de saber també que no totes són abastables en l'espai i el temps que t'ha tocat viure. D'altra banda tampoc totes són possibles en el mateix moment històric, hi ha algunes limitacions marcades per coordenades que sobrepassen la possibilitat d'intervenció immediata, que necessiten altres canvis previs per poder-se transformar. És en aquest sentit que cal dotar-se de les eines mentals i emocionals que et permetin suportar la frustració que comporta aquest tempus. Quan va morir en Xesco el meu esperit revolucionari i inconformista era molt pulsiu, passional, em creia de debò que assoliríem grans canvis globals ara i aquí. Per mi la immediatesa era imprescindible. Entendre que alguns canvis no són immediats però que això no invalida l'esforç per assolir-los va ser un bon descobriment per no caure en l'error de titllar les utopies de fantasies d'adolescent inconscient. És el que simbolitza, per mi, la frase de les estrelles del Ghandi. Però prenc bona nota de la interpretació més conformista que hi has vist tu, en el significat de la mateixa frase, és important tenir-lo en compte. Gràcies pel teu comentari, jo també vaig ser a la celebració al Maresme, encara guardo perdres de la sopa, crec que va ser el 1994, per commemorar els deu anys (jo ja hi vaig anar amb els meus fills!)
Maria Dolors Sabater| Adreça electrònica |
dimecres, 22 de juliol de 2009 | 18:58h
I pel què fa a Badalona, Marc, crec de debò que el canvi no és cap utupia inabastable a curt termini, al contrari, crec, com tu, amb la força de les idees de trasnformació, en la dels processos col·lectius engegats, crec que veurem i viurem alguns canvis importants nosaltres mateixos.
El dia 21 de juliol de 1984 jo era de colònies a Espinelves, enmig del bosc, fent de monitora. Llavors no teníem sistemes de comunicació immediata, i, a més, la casa no disposava ni d'electricitat ni de telèfon. Tampoc compràvem el diari. 
BATEIXOS I COSAS PER L'ESTIL. A CASA SONAVA EL DISC DE LA SOPA DE PEDRES
AMB FREQÜÈNCIA I EL MEU FILL ENCARA EL RECODA EN ALGUNES OCASIONS. LA VIDA ES DURA I ELL NO VA PODER AFRONTARLA. SEMPRE ENS QUEDARA EL SEU RECORD I
LA SEVA BONDAD GRACIES PER TOT ADEU I FINS LA PROPERA
persones que seguien les sevas cançons i la seva manera de veure les coses
però una mica mes a prop. el recordo amb la guitarra i cantant per a poc
nens llavors, nens que son ara grans com el meu fill i tame la meva filla que
cantava aquestes cançons als seus nens a l'agrupament de sant adria.
sempre com a refernt personal també . Com et deia l'atre dia no va poder
enfrentar-se a una malaltia tan greu con ho es la depresio . el mes de
setembre a sant adria es farà un petit homenatje aniré donante noticias
I res, que la nostàlgia o el record cap a les paraules d'en Xesco ens han d'ajudar a construir un món millor del que ens hem trobat, tal i com ell ens va ensenyar. Sobre les paraules d'en Ganfhi que comentes, Dolors, no hi estic de tot d'acord. Jo penso que les utopies sí que ho són, d'abastables. Potser sóc massa jove, potser massa ilús, potser sóc tonto rematat, no ho sé, però em nego a creure que aquest món funcionarà així pels segles dels segles.
I si ens posem a mirar la nostra ciutat, encara crec menys que continuarem així per una eternitat. A vegades ens sembla que la nostra força és ridícula al costat de la de l'administració, que no para de donar pals de cec, sense massa rumb ni objectiu. O sí, la qual cosa seria encara més preocupant. En definitiva, tenim molta més força de la que a vegades ens volem pensar. D'exemples en tenim a cabassos.
res més, necessitava dir-ho!
"però nosaltres som nosaltres, i sabem allò que és bo"
una abraçada
Moltes trasnformacions s'assoleixen amb molts anys de lluita i treball, i, per raons biològiques, els qui les van començar no en veuen el final. Penso que el tot està per fer i tot és possible del Martí i Pol s'ha de creure i és motor, que les utopies són motor i has de creure i saber que són possibles, d'acord, però has de saber també que no totes són abastables en l'espai i el temps que t'ha tocat viure. D'altra banda tampoc totes són possibles en el mateix moment històric, hi ha algunes limitacions marcades per coordenades que sobrepassen la possibilitat d'intervenció immediata, que necessiten altres canvis previs per poder-se transformar.
És en aquest sentit que cal dotar-se de les eines mentals i emocionals que et permetin suportar la frustració que comporta aquest tempus. Quan va morir en Xesco el meu esperit revolucionari i inconformista era molt pulsiu, passional, em creia de debò que assoliríem grans canvis globals ara i aquí. Per mi la immediatesa era imprescindible. Entendre que alguns canvis no són immediats però que això no invalida l'esforç per assolir-los va ser un bon descobriment per no caure en l'error de titllar les utopies de fantasies d'adolescent inconscient. És el que simbolitza, per mi, la frase de les estrelles del Ghandi. Però prenc bona nota de la interpretació més conformista que hi has vist tu, en el significat de la mateixa frase, és important tenir-lo en compte. Gràcies pel teu comentari, jo també vaig ser a la celebració al Maresme, encara guardo perdres de la sopa, crec que va ser el 1994, per commemorar els deu anys (jo ja hi vaig anar amb els meus fills!)