miozz mirades

El perfum de canyella que es respira a casa per Sant Francesc no és el mateix que quan cou un rostit o fem llet merengada.

(continua)

Ja se sap que la canyella és versàtil i serveix tant per plats dolços com per plats salats, tant per l’hivern com per l’estiu, (llegir més sobre les propietats de la canyella) , però l’olor de primers d’octubre a casa nostra, està reservada a les galetes saboroses, les galetes de canyella amb formes de cor, lluna, gat, peixos o altres animals.
El costum de fer aquestes galetes ens ve d’anys, del primer sant que el meu fill Francesc va passar quan ja anava a escola. Com que l’aniversari li queia en temps de vacances i calia complir el ritual de convidar els companys, vam fer-ho sempre pel sant. I per ser fidels als nostres plantejaments en relació als aliments i al consum, vam haver de pensar en alguna cosa creativa i sana. Uns bons amics que ens portaven una mica d’avantatge en nombre i edat dels fills, ens van regalar “El meu primer llibre de cuina” d’Ed.Molino, i una capseta de llauna plena de petits motlles, amb formes d’animals. I aquí va començar la nostra aventura galetera. Ara el meu fill ja té vint-i-un anys, i ja no necessita emportar-se’n galetes per convidar els companys de classe. Però fer-les és un tribut a tantes coses, que encara avui ens hi hem posat i hem tornat a tastar aquell gust enyorat de les coses que només es fan com a màxim un cop a l’any. De fet en feia més de tres o de quatre que no ens hi posàvem. I venia molt de gust.

Aquesta olor de canyella de primers d’octubre, a casa, em parla sobretot de tres coses: (i em fa pensar molt en altres apunts relacionats, com el de “Viure com penses, pensar com vius”, o el de “Sopes de llet” )

– De la capacitat de gestionar el temps que tenim les dones en època de criança: Sempre que hi ha converses sobre què podem fer i què ens veiem obligats a no fer o fer diferent de com voldríem, pel temps, la pressió, l’estrès,… penso en aquelles tardes i vespres de dies feiners, després de la jornada laboral, omplint la casa de farina, comptabilitzant la fornada amb els àpats i els banys i els horaris raonables, gaudint de cada forma tallada amb el motlle, ara un peix, ara una lluna, vigilant la gruixudària, el temps de cocció, i empaquetant-les ben apilades, unes més crues, unes més torrades, algunes perfectes, d’altres boterudes…i aquelles capses on escívíem “Galetes de canyella fetes a mà, a casa, per en Francesc, la Mariona i la seva mama” I llavors hi posàvem els ingredients: farina integral, sucre integral, mantega, canyella…
En féiem moltes! En guardàvem per la família i per menjar-ne tota la setmana…

– Del poder de les coses petites per transmetre missatges de valors: Jo pensava que comparades amb les gominoles o amb altres dolços industrials més llaminers, aquelles galetes aviat serien desestimades pel meu fill com a obsequi per als companys. Però mai va ser així, al contrari. Agradaven i van passar a formar part dels rituals del grup, un any rere l’altre. Sense interrupció. I això em fa pensar en la importància de valorar les coses en què creiem, perquè aquest valor que els hi donem pot competir amb valors més comercials però menys creïbles.

– De la importància del clima que es crea a casa, amb els fills, de com la participació nodreix el vincle i al compromís: I és que la feinada de fer les galetes, de deixar que la canalla, per petits que siguin, remenin per la cuina, pastin i facin la feina, al seu gust, aprenguin a respectar els processos i s’animin a ser creatius en les formes, a prendre petites decisions, a valorar… tot aquest clima que es crea de confiança, de participació, de responsabilitat, són ingredients que, com la canyella, l’ou, el sucre o el llevat, són part intrínseca del producte final, indissoluble, indestriable, són el que fan que la galeta tingui bon gust, bona textura… són part del que fa que la persona sigui com és…