miozz mirades

Fer de mestre, ser mestre… No puc evitar recordar, cada 27 de novembre, que aquesta data abans es dedicava a la professió-vocacació pedagògica. I ho recordo no tant per la celebració en sí, sinó per una anècdota personal. 

(continua)
Jo vaig començar a fer-ne (de mestra) als setze anys. Setze. Sense títol. Amb molta intuïció, això sí. I una gran capacitat de connexió amb la canalla. Després de cinc anys en aquella escola “normal”(algún dia dedicaré un apunt al NOLVA!), fent de senyu a un nombrosíssim grup de nenes i nens de 3 fins a 6 anys (el que seria p3,p4,p5 i 1r, junts), l’any 1981 vaig entrar a treballar a un centre “especial” d’atenció a nenes i nens greument discapacitats, a qui s’anomenava “subnormals profunds” o, en llenguatge més actualitat, deficients profunds. En aquell temps no sel’s considerava educables (en parlo a l‘apunt “La vida dels Quiets) i una colla de treballadors del centre (ara ja no existeix, es deia NOU VENT), motivats per la pedagogia, ens vam dedicar a reivindicar el dret d’aquests infants a rebre atenció no només assistencial. I defensàvem que qualsevol acció lligada a l’assitència podia – havia de! – ser una acció educativa (alimentació, higiene…) Van ser anys d’un intens treball de formació, d’investigació i de lluita, i el  nostre posicionament era vist amb recel per alguns mestres de l’escola especial, que no es podien imaginar aquells infants tan discapacitats com a alumnes. En aquest context, jo em vaig casar un diumenge 27 de novembre, – crec  que no havia sentit a parlar mai de que fos sant José de Calasanz, Patrono del Magisterio Español, i conegut popularment com a dia del mestre -, però hi va haver qui es va adonar de la coincidència i la va fer notar tot aventurant, per remarcar la meva persistència,  que ho havia fet expressament per reivindicar-me encara més com a mestra (?!). Ara l’anècdota no té cap sentit, només és una petjada d’aquell moment de tensió antic, totalment superat. Una petjada que acompanya cada any l’aniversari de casament, i em fa recordar aquella antiga celebració en honor d’una professió clau permanentment qüestionada. Em bullen mil idees al cap. Fa dies, de fet. Bé, mesos. Treballar a Educació no deixa espai per a la indiferència davant la contínua presència pública d’indicadors  de fracàs educatiu. Alhora permet conèixer milers d’accions i fets educatius que desmenteixen conclusions simplistes. I permet fer reflexions sobre política educativa amb coneixement de causa, reflexions que van molt més enllà de l’acció-reacció actual que ens porten a viatjar en un Dragon kann imparable. I tot plegat és trist, complex, cansat. I alhora tot plegat és molt potent, motivador, molt important; perquè amb l’educació no només ens hi juguem el nivell acadèmic del futur del país. Ens hi juguem la cohesió. La igualtat d’oportunitats. Els valors democràtics… Mil idees, sí, desenes de futurs apunts. Ara, avui, tinc massa son per escriure res. Però no he volgut que acabés el dia sense deixar dins del bloc la petjada d’aquesta data.