Tinc un record molt visceral d’aquella experiència. Unes hores després caminava pel carrer com si trepitgés núvols, no podia contenir l’emoció i l’eufòria del què havia viscut. Era com si aquell broll de vida acabada d’emergir esclatés per dintre meu. Tenia ganes de saltar, de cridar, d’aturar la gent per fer-los saber que unes portes més enllà s’havia produït aquest miracle de la natura que és la vida procreada. Em miro en aquell moment, impregnada del naixement de la menuda, i em reconec en ella mateixa, en la seva vitalitat creativa, en la seva mirada artística, en la seva capacitat d’expressar emocions, de transmetre energia positiva. En aquesta capacitat tan seva de seguir mantenint viva la nena inquieta i curiosa que va ser, aquella amb qui vam teixir un vincle especial, la que m’estimulava a crear juguines manufacturades, en aquell temps en què l’anticonsumisme militant i la meva pròpia creativitat m’activaven a produir regals personalitzats. Ella va ser la primera, el més semblant a una neboda, una filla, una fillola… molt i molt propera. 30 anys…
Néixer i viure. Viure i néixer. Fantàstica vivència.
Trepitjant núvols i intentant contenir el volcà que em desbordava, aquell matí del dia 16 de febrer de 1984 una de les persones que em vaig trobar va ser la Lurdes. Ella tampoc podia contenir una vivència visceral, ens vam trobar enmig la vorera i vam intercanviar terratrèmols. Terratrèmols de signe oposat.
(a la imatge en Dani, sorprenentment i feliçment recuperat, i l’amic Joan, -aquell a qui seguim la pista des del bloc-, que ens ha regalat tot un matí de companyia)
Recull:
La nadala per excel·lència, un dels apunts del meu bloc més llegits, i que se segueix llegint mes rere mes…
Un recull de 17 articles relacionats amb Nadal al bloc escrits entre desembre de 2010 i gener de 2011 (hi trobareu tots elsa enllaços un cop l’obriu)
Articles escrits després del recull, o abans però no hi són inclosos:
La féiem fora d’hores, sense cobrar, de més a més, per ajudar. El nostre besavi menestral havia ampliat, a finals del segle XIX, el seu petit negoci de sabó iniciat darrera el taulell de la cansaladeria, convertint-lo en una petita empresa familiar allunyada del nucli urbà. La feina era bruta i feia molta pudor, calia allunyar-la del veïnat. L’avi, però, un cop el negoci va especialitzar-se en la fundició de sèu, va fer construir, a mitjans del segle XX, els habitatges pels seus fills ben a prop de les xemeneiës pudents i dels desaigües greixosos. I nosaltres, besnéts de l’iniciador, néts del successor i fills dels principals treballadors, ens vam criar enmig d’aquestes olors compromeses i dels greixos que tot ho empastifaven, mentre barrejàvem el joc i l’entreteniment amb la col·laboració en les feixugues tasques artesanals d’aquella empresa singular. Una cosa que la majoria de fills de famílies amb petis tallers o negocis familiars d’aquells temps deuen conèixer tan bé com nosaltres.
Coincidint amb la crisi dels 70 llargs, el nostra compromís i col·laboració ens ocupava moltes jornades, especialment dissabtes i vacances, i també algunes tardes dels dies feiners. Estudiàvem, sí, fins i tot treballàvem (jo em vaig estrenar als 16 anys) però a més a més ajudàvem a la fàbrica. Al Sèu. Quan podíem. Sobretot fent d’acompanyants del nostre pare quan sortia amb el camió, però també vigilant les calderes, descarregant sacs, movent bidons o fent barres de sèu, estenent els sacs a la zona dels safarejos, un cop rentats (llavors reutilitzàvem de debò), abocant sacs de greix a la cinta transportadora, empenyent carretons o fregant amb zotal les caixes dels camions plenes de cucs i sucs sanguinolents. Per nosaltres tot era normal. No en fèiem fàstics.
Per acompanyar al papa de vegades ens tornàvem els dissabtes, de vegades hi anàvem tots dos. Jo era més gran, però era noia, i al papa li sabia greu que assumís amb tanta dedicació una feina tan poc femenina. Però jo hi insistia. En Dani era tan jovenet! L’estiu era dur i molt enganxós. La calor estobava el greix i el feia molt més pudent i llefiscós, treballàvem fort a les hores de més temperatura, eren les de la feina més carregosa. Els sacs, que de vegades arribaven als 50 quilos, deixaven la seva emprempta en la nostra roba de treball. Féiem la plaça, els escorxadors (llavors en déiem el mataderu), grans establiments càrnics… Calella, Pineda, Sant Adrià, Sabadell, Badalona, La Sagrera … Tenia el seu encant, el seu misteri, era molt entretingut, però també era cansat i brut, un esforç físic remarcable mentre la majoria dels amics i coneguts de la nostra edat prenien orxates a la Rambla o jugaven a la platja. I la satisfacció d’ajudar al pare, a la família, i de fer alguna cosa per millorar la situació en aquella complicada crisi, ens empenyia a fer-ho amb predisposició voluntariosa, sense protestar.
Des de ben petit en Dani remenava la cua pels camions i les DKV aparcats dins el recinte del sèu, i els conduïa perfectament des de que tenia només 13 o 14 anys per estirar-los amunt i avall, o aparcar-los. Sense sortir mai del recinte i sota supervisió dels adults. Inimaginable en el temps actual, però era natural en aquell temps. Jo no ho havia fet mai però m’hi fixava molt, i desitjava tenir els 18 per poder-me posar al volant d’aquell enorme vehicle. No m’interessava gens ni mica conduir res més que camions. Eren d’aquells que es poden portar amb el carnet normal, de mida mitjana, però prou grans en mans de gent jove com nosaltres. Els cotxes no em feien cap patxoca. Recordo que en Dani no es podia creure que em tragués el carnet en un sol dia, dolenta com era, segons ell, en l’art de conduir… era sana enveja, perquè li portava 3 anys d’avantatge, i ell frisava per tenir el carnet també!
El cas és que això és el que va passar quan feia ben poc que jo tenia el carnet de conduir i encara no havia agafat mai el camió jo sola. Ho havia fet alguna vegada amb el meu pare al costat – jo li insistia que me n’ensenyés! – i pel terreny del Sèu, de forma molt acotada, insegura encara.
Era a finals del 1978 o principis del 1979. Jo tenia 18 anys, ell, en Dani, 15. Les coses anaven malament i el nostre pare havia acceptat una feina a fora per assegurar-se un sou, i compaginava les hores intentant aguantar el negoci. Anava de bòlit. Aquell dissabte es feia tard i ell no tornava a l’hora acordada. Sabíem com es neguitejàven els carnissers si no ens presentàvem dins l’horari, sabíem que no podíem deixar el greix per recollir. Això hauria estat una pèrdua de confiança que no ens podíem permetre. S’anava fent tard i el nostre pare no arribava. El neguit s’apoderava de nosaltres. I llavors vam prendre una decisió.
Vam marxar sols.
Ens vam enfilar al camió, jo al volant i ell de copilot – ostres Dani, devies estar acollonit! – i vam sortir a la carretera. Recordo que llavors el Carrer d’en Prim era de baixada i malgrat la seva amplada, a mi em semblava que m’havia de menjar els plàtans que a banda i banda del carrer m’assenyalaven els marges.
He conservat per sempre aquella sensació d’atreviment heroic barrejada de pànic que sentia mentre feia avançar aquell EBRO intentant no emportar-me res pel camí; aquell gest de responsabilitat per salvar el compromís del pare barrejat de la responsabilitat (risc) d’emportar-me el meu germà petit dins un vehicle que no sabia si controlava prou; i aquella complicitat teva i meva, Dani, complicitat que hem conservat tota la vida, i que hem enfortit tant aquests darrers anys…
No recordo haver demanat permís a la mama. No sé com devia anar això (se’m fa estrany mirar-m’ho ara amb els meus ulls de mare). Potser simplement li ho vam comunicar com un ja està fet (abans a aquestes edats érem més grans que ara, oi?), i ens vam enfilar al camió i vam sortir a la carretera. No ens va passar res de mal. Ni en vam fer ni en vam prendre. Jo sabia conduir i era prudent. Tu m’informaves i orientaves – i em vigilaves – exercint de copilot de forma excel·lent. Ho vam resoldre, i, ho vam resoldre bé. A partir de llavors va començar una nova etapa en la que tu i jo maxàvem sols una vegada i una altra, un dissabte i un altre, descarregant a priori al nostre sobrecarregat papa…
De vegades penso que molts dies, actualment, tu i jo tornem a sortir al carrer com aquella vegada, al carrer d’aquesta nova vida que t’ha tocat reaprendre a viure. Som mútuament pilot i copilot en un viatge arriscat, heroic i responsable.
15 de setembre 2013 ( 50 anys Dani, nascut el 15 de setembre del 1963)
Mirant el cel estelat a la nit, sobretot lluny de la contaminació, és fàcil adonar-se del poder d’aquests astres, del fort magnetisme que exerceixen sobre els nostres imaginaris, en molts sentits. Per als nostres avantpassats ancestrals van ser el mirador on cercar respostes i preguntes, l’estímul per a la invetsigació i per a la construcció de relats mitològics. I també els punts de referència per seguir rutes, per orientar-se durant la navegació, els viatges. Encara ara és la clau per a l’astrologia moderna, i segueix essent estímul i matèria d’estudi per a l’astronomia, científica, professional o amateur. I una referència per a l’orientació a camp obert. Literàriament, sobretot en l’àmbit poètic, aquests astres lluminosos són també molt presents i “explotats” com a recurs, i en l’àmbit estètic, plàstic, juguen també un paper omnipresent lligat sempre al món dels desitjos, els somnis la màgia i els intangibles.
Però també en el camp polític l’estel té el seu paper rellevant, sobretot ara que l’estelada catalana s’ha fet un element multitudinàriament popular que sintetitza i i fa tangibles els anhels polítics i socials d’una nació sense estat que camina cap a la llibertat. L’estelada catalana va incloure l’estel revolucionari a imatge de la bandera de Cuba que lluitava contra Espanya per a la seva independència. També són estrelles el que inclouen, simbolitzant els estats membres, conjunts, les banderes d’Estats Units (que suma una estrella a cada nou estat incorporat) i la d’Europa (que en manté sempre dotze, en un cercle, com a símbol de compleció).
Els estels, (estel, estrella o estrela, o antigament i dialectalment estela, (més informació aquí) ) són un dels elements del nostre paisatge natural més carregat de simbolisme des de la infantesa, i vinculat a un sentit vivencial íntim, transcendent, del món dels somnis i els desitjos. Personatges literaris com El Petit Príncep hi han aportat valor afegit. Personalment són molts els records que tinc de nits de sortir al terrat de casa a perdre’m amb els estels, les nits de foc de camp amb l’esplai i les d’estirar-te a l’herba amb bons amics per contemplar i identificar, i sobretot veure passar algun etel fugisser que diuen que si quan passava pensaves un desig… però no va ser fins que vaig llegir Gandhi que vaig associar definitivament les estrelles a la UTOPIA (per cert aquí un treball interessant sobre la utopia, amb ulls joves) i que la seva expressió que les utopies són com les estrelles, que encara que no es puguin abastar ens guien el camí, em va servir molt per reconciliar el debat vital que mantenia amb mi mateixa i l’entorn pro utopista i contra utopista en què en movia durant l’adolescència i primera joventut. Per mi aquesta relació que fa Gandhi juga a favor de la utopia, no nega la possibilitat de creure-la abastable, sinó que indica que fins i tot qui no la cregui abastable d’immediat en comptes de renunciar-hi el que ha de fer és caminar cap a ella. I em serveix per generalitzar-ho a allò que anomenem utopia però no ho és, només és un objectiu que pot semblar difícil d’aconseguir, a alguns ulls impossible, però que no té per què ser-ho. S’ha generalitzat “Això és una utopia, això és utòpic” com a sinònim d’això és impossible, fantasiós. Però també significa això és un somni, i els somnis cal convertir-los en objectius, quan un somni es converteix en objectiu comença a fer-se possible. No fa gaire escrivia en aquest mateix bloc l’article només hi ha una derrota, no seguir lluitant. M’hi reafirm’ho.
Es pot admirar un estel, anhelar-lo. O seguir-lo perquè penses que et guia a un bon port. Perseguir-lo. Com els navegants antics, que es fiaven dels estels estables, o com els Mags d’Orient que es fiaven dels estels eventuals, fugissers, en moviment…
Sigui com sigui uns i altres havien de fer un camí incert, sotmetre’s a adversitats, passar moments de desorientació i dubtes, però aquests reptes no els apartaven de la ruta que marcava l’estel. L’estel era la seva bruíxola, i alhora el seu objectiu.
Nosaltres, si volem reeixir com a país hem de seguir un estel. L’estel de la independència és ara la bruíxula i l’objectiu. De la independència d’un país radicament democràtic, socialment més just. Un país que en fer-se independent es construeix com a estat nou, i per tant innova i fa possible l’estel del món millor. Hem de saber que el camí serà ple d’adversitats, però davant qualsevol decisió per seguir el full de ruta cal no perdre de vista l’estel que perseguim. Podem trigar més o menys, fer més marrada o seguir dreceres, fins i tot recular uns passos per agafar més embranzida o refer una ruta equivocada. Però el que ja no podem fer és deixar de perseguir l’estel.
(Esperava amb impaciència el darrer número de la qualificada revista d’història Sàpiens, vaig entendre que hi dedicava un article especial, volia veure quines novetats m’aporta i si trec l’entrellat de per què ara el Papa Benet XVI els ubica com a provinents del regne dels Tartessos … avui he rebut Sàpiens i no hi ha l’especial de què es parla a l’enllaç, l’enllaç porta a un article antic, del número 51, és molt interessant igualment).
La imatge és presa durant la sortida del sol, dijous 3 de gener, des del barri El Manresà de Badalona, anant cap a Montgat a buscar el tren. Semblava talment l’estrella dels tres reis del pessebre. Com un senyal antic. Tot just començat l’any, de bon matí, el sol en sortir es disfressava d’estrella de reis i brillava ben arran de terra. No oblideu seguir l’estrella, semblava dir. I ho deia de pen aprop aquesta vegada, i a la llum del dia.
Les crisis sempre són oportunitats, no la desaprofitem. Ara és un bon moment per fer grans canvis. Canviar ordres establerts. Ordres establerts que perpetuen la injustícia i les desigualtats, ordres establerts que perpetuen l’explotació i alienació de pobles sota el domini d’altres. No ens ha de fer por que s’ensorrin estructures antigues i se n’estableixin de noves, només ens hem d’assegurar que les noves siguin millors, més justes…
Ah, i us enllaço unes quantes nadales més, o reflexions nadalenques d’aquest any i també les d’altres anys:
(apunt a mig fer, pendent, disculpeu les molèsties)
Un ritual totalment lligat a la meva mare però fet en comunitat. Hi comptàvem, hi féiem lloc al calendari. Em sembla veure-la ara amb les seves bòtes i els seus guants emocionant-se en descobrir galzerans carregats de boles (nosaltres en déiem galerà), i tous de molsa gemmada i esponjosa, com mai se n’ha vist d’altra. Era una sortida de badar i gaudir, d’assaborir aquell paisatge encatifat per una tardor que en acabar-se regala colors i petits detalls a pleret. Ho recordo assolellat, ple de contrastos, però amb un sotabosc molt humit. En collíem suficient per poder fer la repartidora – per a les cosinetes, per a les cunyades, per a alguna amiga, per a les llars dels fills emancipats… – però amb molta cura de no devastar cap raconada. Una mica de molts llocs. A la corva de Can Baldiret i als bosc de sobre; més enllà, cap a la Font del Rector, però passant per dins, lluny del camí; cap al’altra costat, endins, vorejant els camps de darrera Els Bancals; o amunt cap Cal Cundeir, i darrera Can Call, o pel camí de la Font del Gat, i més amunt de Cal Teixidó, o allà mateix, a tocar de casa, al camí delsa suros que porta als camps… Molsa, esparregueres, suros, pedres, pinyes, aglans, mates, brucs, troncs pintats pels líquens, petits tresors amb valor afegit… Ens coneixíem les obagues més frondoses i els llocs especials on les mates de galzerà semblaven tocades per una fada. Sempre comptàvem les boles i si erem exepcionals cridàvem, “una de quinze”, “aquesta en té més de viint” “Aquí, aquí, veniu!” Calia collir-les i transportar-les amb molta cura Però era inevitable que algunes boles acabéssin despreses de la fulla. Collíem amb mesura, n’omplíem el cotxe, però en deixàvem molt i molt més sense tocar, al bosc, intacte. Era un bosc molt abundós…
Després es va morir la Carmeta i ja trobàvem pollastres de pagès també per Badalona.
Després costava trobar la data, i ens semblava que féiem una cosa no del tot ben feta.
Després vam saber més en ferm que no era correcte collir-ne, que calia conservar la molsa d’un any per a l’altre, i que les boles dels galzerans són l’aliment d’ocells, i que cal deixar-les. Que no se n’ha d’anar a collir, ni poc ni gens, que una mica ja és massa. Ni galzerà ni molsa. Res.
Després fins i tot ho van prohibir, era vegetació protegida.
I després, després vam deixar de fer-ho per sempre més.
Respiro fons, i em demano si realment ha canviat res, o només és que jo ja he començat a païr i disoldre l’enorme cabdell de dols barrejats que roden el seu cicle talment com les peces de roba que s’entortolliguen dins la rentadora: una barreja que difumina i confón els draps més privats amb les teles més públiques, els vestits laborals amb les sedes nocturnes, i els texans de batalla amb els bolquers i els xandalls de tants malalts familiars de qui cal tenir cura .
Íntims o socialitzats …reptes truncats, compromisos acumulats, neguits en desmesura, desafectes, sofriments, desconcerts i adversitats… tots encallats a la centrifugadora, malgrat les altes dosis de suavitzant abocat.
Havia oblidat quant de bé em fa remenar la terra sense comptar el temps, i deixar que les mans recuperin el tast del que ens lliga a la textura de l’essència.
Aquet matí de dissabte en què un breu suport a l’associacionisme participatiu familiar m’enpeny fora de casa ben aviat, els tons del matí que embolcallen els “meus” antics carrers de Baix a Mar i la Rambla em traslladen a quinze anys enrere i m’injecten enyor amb un intens gust de felicitat. Més tard, els mots del Racó d’en Gual coberts d’ocupació municipal militaritzada amb maneres d’extrema dreta rància però empoderada em trasllada a un temps encara molt més enrere. De gust atroç.
Caldrà tornar a escarbotar la terra.
No ens podem permetre badar.
De vegades els dols paralitzen. I cal donar-los temps per a la quietud forçada. De vegades quan ens aturem per fer lloc, no sospitem, ni de bon tros, el lloc que realment necessitàvem.
Però no ens podem permetre badar.
Ens hi juguem massa.
En cap moment, ni a Urgències ni a planta, ni per part de cap professional, he rebut la més mínima impressió que davant la realitat de les importants afectacions psíquiques i físiques del meu germà hi hagués una relativització de les accions mèdiques a desenvolupar per salvar-li la vida i garantir-li la màxima confortabilitat. Al contrari. L’atenció mèdica rebuda i els esforços per estabilitzar-lo i retornar-li les condicions de salut compromeses van ser exactament les mateixes, des del punt de vista mèdic, que haurien tingut amb qualsevol altra persona de 54 anys, ni més ni menys. I en quant al tracte, una atenció especial a la seva vulnerabilitat, un especial interès en garantir el confort, en evitar afegir patiments. I un tenir molt en compte la família, com a coneixedors i interlocutors. Reconfortant.
Comprovo – també ho vaig viure en la recent malaltia i mort de la meva tia – com cada cop es vetlla més per l’equilibri fer el que cal/evitar disconforts, i que abans de prendre certes decisions que serien pràctiques des del punt de vista mèdic però alhora incòmodes per al malalt (com seria el cas de posar una sonda nasogàstrica, per exemple) es valora molt la part del confort, i es té en compte el criteri de la família, que en aquest cas comportava optar per apurar al màxim fins tenir la possibilitat d’evitar aquest mal pas. Suposo que si al final no hi hagués hagut més remei hauríem acceptat la sonda, però per sort ens n’hem sortit sense necessitar-la. Després et vénen al cap altres perills, altres possibles intencions mèdiques que cal tenir previst per preparar la resposta. Per sort no s’han donat. La lluita per sobreviure té uns límits fàcils de defensar en la distància, més difícils de mantenir si et sorprenen a cop calent. I et repeteixes l’important és que se senti acompanyat i que no pateixi. Poder estar amb ell regalant-li calidesa en tot moment.
Ara, veure menjar amb tant plaer al meu germà, poder-li fer tastar alguns dels seus sabors preferits i atendre les seves demandes (ara que el fil de veu ja li torna a sortir) ens fa respirar fons. I somriure. Hem passat dies molt difícils, la insificiència respiratòria per la pneumònia doble que ha desenvolupat, i la feblesa per la deshidratació i les febrades que no s’han controlat fins al tercer canvi d’antibiòtic feien difícil la ingesta, i en alguns moments semblava que no hi hauria més remei que acceptar la sonda. Però per sort anem a millor, i ara això de menjar ja sembla fita assolida.
És curiós amb quina rapidesa passem de preparar-nos per al comiat final a esperançar-nos amb una prórroga. Malgrat encara no està tot controlat sembla que ja hem deixat enrere el moment més crític. Aquell moment en què et debats entre el prec que se’t permeti tenir una mica més de temps per conviure-hi i el convenciment que no se’n podrà ensortir, i que per sobre de tot voldries evitar-li el patir.
Ara passem moltes hores junts, i anem gaudint del progrés del seu estat. La prórroga sembla concedida. Riu, xerra, es vol treure la masquereta d’oxígen, crida per expressar queixa – i quins crits! – ja és ben bé que torna a ser ell. I que s’ha complert doncs aquell desig pregat en els moments més difícis: sisplau, una miqueta més de temps amb ell, una miqueta més de vivències tan plàcidament i alegrement viscudes (no exemptes de complicacions, of course) una altra Mona de Pasqua – si pot ser a Vilanna!-, un altre aniversari… (ep, que en farà 55!)
No puc evitar, però, sentir la impressió que en la ment de moltes persones, aquest tipus d’ensurt mèdic estimula aquell pensament pragmàtic que atorga condicions d’inutilitat a vides alienes. Fa anys que hi penso, i sé que el dia que el meu germá mori (en un futur que voldríem llunyà) escoltaré piatoses expressions com “per viure així, tan de bé com li ha fet déu” “ara descansareu” etc. I us aviso, és una tipus de frases que no suportaré escoltar. Sé que és un mecanisme de defensa davant la mort dels altres (pensar que és una cosa bona per a ells haver mort) i que quan la persona que mor està en una fase de molt patiment respòn a un sentiment lògic. Però en aquest cas la frase no vindria derivada de la situació mèdica d’ara – que esperem sigui temporal i se superi del tot – sinó d’un pensament sobre el sentit de tota la seva vida.
I és aquí on no ho accepto. Quin dret tenim a jutjar i qüestionar la seva vida, i jutjar-la en negatiu només perquè és tan diferent de la nostra?
Que hi ha hagut molt dolor i complexitat? I tant! Però, i a quina vida no?
Les nits d’acompanyant a Urgències són dures, sobretot si la Urgència és tal. És a dir, si la persona a qui acompanyes – segurament algú molt proper i estimat – té un problema de salut important. Normalment són nits d’incertesa, d’esperar resultats que confirmin o qüestionin pronòstics. Nits de patir per dins mostrant serenitat per fora, procurant transmetre confiança i ànims que no empitjorin l’estat del malalt. I si el malalt és depenent, si no controla l’entorn, les nits d’acompanyant a Urgències són molt i molt laborioses.
I són també, nits de duresa física: no es pot dormir ni descansar, les cadires on seure són escasses i incomodíssimes. Quan s’és acompanyant a Urgències sovint s’és conscient que cal estalviar esforços davant els requeriments futurs, perquè després d’una primera nit en poden venir moltes altres, i dies sencers encadenats. Cal mesurar-se per poder aguantar el ritme amb bones condicions. El cuidador s’ha de cuidar, diu la premissa d’or.
I passar les nits en les condicions a què obliga fer-ho el mobiliari dels espais sanitaris dedicats a atendre urgències no és, precisament, una bona garantia per aconseguir-ho. Ni ho és tampoc, moltes vegades, el mobiliari per a acompanyants en les habitacions, un cop s’ha ingressat.
Hi vaig estar pensant molt les llargues hores des de la tarda de dijous fins el vespre de divendres, al passadís d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, mentre esperàvem llit a planta. Hi vaig pensar mentre buscava, – i no era pas jo sola en fer-ho! – com minimitzar els dolors articulars, la pesadesa de les varices i la contractura cervical que m’emmigranyava. També vaig estar pensant en com les retallades devien tenir relació amb el colapse però, no en canvi, amb la qualitat del tracte i l’atenció rebuda. El Sistema Sanitari compta amb personal ben format que ofereix atenció de qualitat humana, més enllà de les limitacions.
I parlant de limitacions, si tota la feina que assumim els acompanyants s’hagués de pagar amb hores de personal la despesa seria del tot inassumible. Segur que amb molt menys es podria comprar una partida de mobiliari adequat per millorar les condicions de confortabilitat dels acompanyants imprescindibles.
Seria just i adequat. I una inversió en pro de la prevenció i millora de la salut de moltes persones.