Vaig conèixer l'Albert Casals en el sorollós i engrescat ambient de La Fraternal d'Espolla, aquest gener, mentre esperàvem l'inici del combat de cantadors, on ell va fer de jurat. Els del gremi d'ensenyants no ho podem evitar, i en un gir, la conversa va voltar cap a la nostra causa. Els companys de taula i les seves cerveses ens van fer espai, mig per respecte i mig per fugir del nostre llenguatge gremial, massa pesant -malgrat l'entusiasme- per diluïr-se entre el brogit de la sala. Així vaig conèixer el detall de les seves investigacions per portar la glosa a l'escola, i vam albirar la manera d'obrir nous camins de col·laboració institucional.(continua)
En un ambient molt més seriós, l'Albert, aquest dijous passat, va adquirir la categoria de Doctor en didàctica de la música. Va ser després que la presidenta del tribunal, la Sra.Teresa Malagarriga (del Departament de Didàctica de l'Expressió Musical, Plàstica i Corporal de la UAB) pronunciés les rituals paraules del cerimonial, Excel·lent Cum Laude. La defensa de la tesi "La cançó amb text improvisat: Disseny i experimentació d'una proposta interdisciplinària a Primària" es donava per acabada, però dins la pleníssima Sala de Graus de la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB, s'era ben conscient que allò en realitat començava: es donava el tret de sortida a una ambiciosa innovació. Una revolució, doncs, tot just començada.
Que l'Albert s'adrecés al tribunal, en iniciar l'exposició, glosant per garrotins, no va ser l'únic ni el més important atreviment d'aquest jove doctorant. La gosadia ha estat tota la tesi en sí: escollir un tema absolutament inèdit, plantejar-lo multidisciplinariament defugint l'estricta especialitat musical, qüestionar el paper que es dóna actualment a la cançó als centres educatius, transformar i actualitzar el concepte de cançó tradicional, i finalment, plantejar una investigació implicant-se en el treball de camp colze a colze amb el professorat i l'alumnat dels centres. Tant la presidenta del tribunal com els seus altres dos membres, Felip Munar (Universitat de les Illes Balears) i Aintzane Camara (Universitat del País Basc) van destacar la importància, oportunitat, qualitat, excel·lència i el paper innovador d'aquesta investigació, una aportació que farà trontollar i replantejar moltas aspectes de la didàctica musical.
Així doncs, i com a mostra d'allò que jo mateixa comentava al bloc fa una mesos, respecte al ressorgiment d'aquesta tradició reinventada, la cançó improvisada, la glosa, ja ha arribat a la Universitat; i també ha començat a fer-se un lloc dins el Departament d'Educació, tal com albiràvem des d'Espolla. I és que de mica en mica es va fent lloc al valuosíssim poder d'aquesta eina entre la canalla: afavoreix la participació, la comunicació, la seguretat personal, la cohesió de grup, l'ús de la llengua oral i l'apropiació del cant com a element actual i significatiu, entre altres virtuts. Altres països ja fa temps que ho apliquen al món educatiu, especialment per a potenciar l'ús de les llengües minoritzades.
La tesi de l'Albert és innovadora en sí mateixa, i tal com van destacar els seus codirectors, Jaume Ayats i Mercè Vilar, - que van reconèixer anar, en alguns aspectes, per darrere del doctorant, en ser un tema inèdit- ha comportat, a més de la investigació en sí, una manera de fer molt engrescadora: codirecció entre departaments diferents, i la Universitat i el món educatiu treballant plegats, per servir-se mútuament.
En fi, enhorabona a l'Albert Casals i als seus col·laboradors, al món de la glosa i al món educatiu, que finalment començarà a descobrir d'una forma més generalitzada aquesta deliciosa poció màgica.
(Us convido a passejar per la resta d'apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)
Que l'Albert s'adrecés al tribunal, en iniciar l'exposició, glosant per garrotins, no va ser l'únic ni el més important atreviment d'aquest jove doctorant. La gosadia ha estat tota la tesi en sí: escollir un tema absolutament inèdit, plantejar-lo multidisciplinariament defugint l'estricta especialitat musical, qüestionar el paper que es dóna actualment a la cançó als centres educatius, transformar i actualitzar el concepte de cançó tradicional, i finalment, plantejar una investigació implicant-se en el treball de camp colze a colze amb el professorat i l'alumnat dels centres. Tant la presidenta del tribunal com els seus altres dos membres, Felip Munar (Universitat de les Illes Balears) i Aintzane Camara (Universitat del País Basc) van destacar la importància, oportunitat, qualitat, excel·lència i el paper innovador d'aquesta investigació, una aportació que farà trontollar i replantejar moltas aspectes de la didàctica musical.
Així doncs, i com a mostra d'allò que jo mateixa comentava al bloc fa una mesos, respecte al ressorgiment d'aquesta tradició reinventada, la cançó improvisada, la glosa, ja ha arribat a la Universitat; i també ha començat a fer-se un lloc dins el Departament d'Educació, tal com albiràvem des d'Espolla. I és que de mica en mica es va fent lloc al valuosíssim poder d'aquesta eina entre la canalla: afavoreix la participació, la comunicació, la seguretat personal, la cohesió de grup, l'ús de la llengua oral i l'apropiació del cant com a element actual i significatiu, entre altres virtuts. Altres països ja fa temps que ho apliquen al món educatiu, especialment per a potenciar l'ús de les llengües minoritzades.
La tesi de l'Albert és innovadora en sí mateixa, i tal com van destacar els seus codirectors, Jaume Ayats i Mercè Vilar, - que van reconèixer anar, en alguns aspectes, per darrere del doctorant, en ser un tema inèdit- ha comportat, a més de la investigació en sí, una manera de fer molt engrescadora: codirecció entre departaments diferents, i la Universitat i el món educatiu treballant plegats, per servir-se mútuament.
En fi, enhorabona a l'Albert Casals i als seus col·laboradors, al món de la glosa i al món educatiu, que finalment començarà a descobrir d'una forma més generalitzada aquesta deliciosa poció màgica.
(Us convido a passejar per la resta d'apunts sobre aquest tema que tinc escampats pel bloc, aquest índex us hi pot ajudar: improvisat al bloc (o un bloc que imporvisa?)
Felicitats a l'Albert i a la Dolors, per la part que li toca.
Gràcies per les felicitacions, que no són meritòries: de vegades en el temps i l'espai que ens ha tocat de viure, les circumstàncies concretes - laborals, de coneixences - acompanyen la voluntat, el desig, i faciliten un gest senzill que després dóna fruits abundosos. I llavors aquest gest esdevé contribució remarcable. Tots som frontisa alguna vegada, encara que no sempre ens hi reconeixem.