vilanna, som pocs però hi som
L’alegre melodia de la cobla s’escampa camí enllà, barrejada amb el fum de la carn a la brasa, i ens ve a trobar tot just baixar del cotxe. A la llum natural d’un vespre tancat de setembre, caminem, gairebé a les palpentes, pel camp d’userda que els de Can Serinyà han cedit per a l’aparcament. (segueix)
El perfum de la nit al bosc es barreja amb el cruixir dels rostolls, amb l’olor de la carn que es cou, amb l’emoció de les retrobades i amb el brogit de la gent que, acabada la sardana, alça la veu per xerrar distretament, saludar-se o fer-se indicacions d’organització de l’àpat.
Ara feia molts anys que no venia a la Festa Major de Vilanna, i en inspirar la frescor de l’aire, enfilant ja el camí asfaltat fins a l’església, les olors, els sons i els records que m’hi empasso em retornen aquella discreta i efímera sensació de felicitat dels plaents moments viscuts amb clau interna. Encara que hagi canviat l’escenari, l’escena és la mateixa de sempre. La Plaça dels Suros hi conferia un toc més màgic, més ancestral. No conec cap altra celebració que es fes en una plaça natural, envoltada d’alzines sureres, al bell mig del bosc. La pèrdua d’aquest paratge i del seu ús social se suma a tots el dèbits que ha ocasionat la irrupció de la MAT i de la seva estació transformadora més la central tèrmica…
Però el nou empleçament, al camp d’herba del costat de l’església, – la Parròquia de Vilanna -, també és un entorn oportú, còmode i acollidor. Fins i tot quan en algunes edicions, abans de comptar amb la carpa, la pluja l’havia fet traslladar al Poliesportiu de Bescanó, la festa seguia essent la mateixa.
Darrera el taulell, sucant el pa amb tomàquet o amanint les seques, el mateix ambient, la mateixa sintonia. Potser algunes cares canviants, relleus generacionals, col·laboradors ocasionals i els de tota la vida; però sempre la mateixa complicitat, el mateix bon ambient, la mateixa cordialitat, la mateixa murrieria… I a l’altra banda del taulell, entre les taules, famílies senceres, veïns, vells coneguts…Vilanna és un poble petit, molt petit. De fet no té ni tan sols municipi propi, pertany al terme de Bescanó. Les seves masies són disperses, no té carrers clàssics – tret d’un petit tram a peu de carretera – no té nucli urbà. I les trobades com la de la festa major són un regal imprescindible per a la convivència i la identitat del poble.
La iniciativa d’aquesta festa major, que es va començar a celebrar fa poc més de trenta anys, va sortir de la gent jove del poble, i encara ara ha aconseguit captivar els més joves per anar nodrint el relleu, ja sigui a la barra del bar, ja sigui al capdavant de la Comissió de Festes. Una singularitat d’aquesta celebració, que sense marcar un segell d’exclusivitat juvenil, aconsegueix fer-hi sentir còmode tota la gamma intergeneracional.
En aquesta edició, la novetat ha estat el monòleg de Nando Massaneda, amb el sermó de Mossèn Sopes, que va saber incloure els actuals problemes de la comarca – la MAT, la prostitució a la carretera – i la divertida personalització dels acudits, al seu reepertori habitual. La seva apologia contra la destrucció del paisatge i els seus requeriments sobre la dubtosa justificació d’una línia de Molt Alta Tensió en una zona com aquesta, van aportar a l’acte un toc reivindicatiu compatible amb l’esperit de festa. Una caricatura, en el fons, de l’esperit d’un poble vençut per les circumstàncies però no conformat ni passiu.
Tal com portaven vistosament escrit a les samarretes els joves de la barra del bar, Vilanna som pocs, però hi som!