Anar-hi en contra, com vol fer l’Ajuntament de Badalona, és una aberració, un error que lamentarem en el present i pagarem molt car en el futur. Amb els joves no badem! (llegir l'article)
  |  |
un bloc de maceració lenta (el bloc de la Dolors )
|
 Sonen els acords de cançons conegudes i els joc de veus d'Els Amics de les Arts es perden pel Turó d'en Caritg i no se'en pot apreciar el matís. Mai he entès com pot ser que l'esforç de portar un grup excel·lent no s'acompanyi amb l'exigència dùn control del sò que també busqui l'excel·lència. I passa tan sovint...! Però aquesta no és pas la principal incomprensió de la nit, (segueix)  Encara que nasqués abans que existís com a Parc (els Jardins cedits per a la festa no eren públics), la Festa del Badiu i el Parc de Can Solei (ara Can Solei-Ca l'Arnús) fan una simbiosi perfecta. (segueix) Maig ja és aquí. Gaudim la festa, però no oblidem tot el que ens queda per conquerir ( o reconquerir!) (veure l'article)  En veure'l disfressat amb el seu uniforme carregat de medalles i les seves maneres aparatoses per un instant vaig pensar que potser era El Burot. No fora res d'estrany que els organitzadors d'El Joc de Badalona aprofitéssin un espai de lloança a l'amor i a la cultura com ho és Sant Jordi per fer proselitisme d'aquest fantàstic joc que culturitza els jugadors tot desvetllant l'amor per la ciutat. I amb aquesta febre de recreació històrica que ens ha agafat a Badalona tampoc seria res d'estrany passejar el personatge més enllà de la festa final del joc. Però no, no era El Burot. Portava un estravegant uniforme, sí. I gorra, tot i que se la treia per deixar-la als nens. S'intentava fer el simpàtic per dissimular el seu tarannà autoritari, i repartia regals. Però no era El Burot ni tampoc un personatge de ficció recreat per a la festa. Era real. I aquí ve una pregunta ben complicada de respondre: què hi fa un policia real captant infants per a la seva parada no literària ni cultural, en un acte central de la Diada de Sant Jordi? (segueix)  T'ho miris com t'ho miris que pleguin les Nines Russes fot molt! Fot i és una gran pèrdua per Badalona i per les televisions locals en conjunt. És una injustícia i un indicador de en què es pot convertir la televisió i ràdio local sota la batuta d'un govern que no té cap escrúpul a l'hora de privar la ciutat d'un prestigiós i qualificat altaveu a favor de la cultura participativa, la cohesió i la convivència en la diversitat. De la mateixa manera que no té cap escrúpul per plantar-se a davant la porta de les escoles a repartir xupa xups per vendre el sistema policial que està prenent el control de la nostra vida ciutadana. Són decisions polítiques que dibuixen un model de ciutat. Un model de ciutat que no m'agrada gens ni mica. (segueix)  Divendres escoltava el discurs d'Isona Passola fet en nom dels distingits amb la Creu de Sant Jordi 2012, i em vaig sentir gratament identificada amb la força motor inclusora de la societat civil catalana que la directora glossava. Acabar el parlament amb els versos d'Espriu va ser un detall de doble simbolisme que arrodonia el contingut. Perquè la manera de ser fidel al país a que incita L'inici de càntic en el temple es pot expressar amb molts llenguatges, sí, però amb el poètic la síntesi d'implícits i explícits és precisa, i circula directament per les venes fins arribar al cap i al cor. (segueix)  AMB L’EXCUSA DE LA CRISI  Aquest hivern primaveral el fred m'ha pres per dins, i és curiós que sigui precisament ara, en aquest abril de gèlids matins lluminosos, quan una lleu i suau escalfor sembla abraçar-me i dir-me a cau d'orella: respira amb calma, ens en sortirem. (segueix)  Aquest any Dilluns de Pasqua cau en 9 d'abril, i el ressó de la Pasqua Florida té més gust de mama que mai. Ahir tornàvem de passar aquests dies familiars a la masia, i no puc dir que hagin anat malament, els hem pogut fer, i això ja és una alegria. Ha estat bonic, agradable. Però hi ha un llast tristoi que no em trec de sobre, un engrut aiguabarreig d'esgotament, enyor i desànim. De vegades el temps és com un engolidor que tot ho devora, i cada cop deixa menys marge. Hi ha el què hi ha, més la nostra capacitat per viure-ho en positiu i reconvertir-ho. Una capacitat que menja molta energia... Em llevo aviat, que tinc molts deures de la feina, i des de la matinada que no em puc treure del cap la veu de la meva mare cantant caramelles. La Pasqua sempre ha estat un dia molt d'ella. (segueix)  JO TAMBÉ SÓC BADALONA COMUNICACIÓ, una mica ampliat ja que no hi cabia tot a l'espai del TOT :-( (segueix)  Divendres era el dia dels Dolors, o almenys el dia que abans es dedicava a la Mare de Déu dels Dolors, i que popularment tothom recorda, encara que faci molts anys que es va canviar de data. D'això, de l'embolic de dir-se Dolors, en vaig parlar fa un temps. He de dir que aquest divendres, en despertar-me, de moment ni m'enrecordava, si no fos que de bon matí vaig rebre el fidel missatge de la Dolors P. que em felicitava. I és que, com ja vaig comentar en un altre apunt, el meu voltant és ple de Dolors, n'estic rodejada! (segueix)  Em llevo amb un moviment de cotxes a la NII semblant al dels matins festius no estiuencs, i això em fa pensar que la vaga està començant amb èxit. Dels dos tallers de cotxes veïns un té la porta ben tancada i l'altre treballa amb normalitat. Penso, doncs que aquest sigui el signe: dret a fer vaga i dret a no fer-ne, i dret a complir serveis mínims estipulats. Però hauria preferit veure totes les portes tancades, i tancades per decisió pròpia, no per por als piquets. Aquesta no és una vaga més. També m'hauria agradat que al meu institut la seguís el 100% del claustre. Perquè aquesta no és una vaga com moltes altres. I és cert que estem molt cremats pels tripijocs dels sindicats, i que aquests tampoc ens representen. I que a nosaltres, treballadors normals, sí que ens descomptaran un bon pessic del minvat sou per haver-nos sumat a la vaga. I que potser sí que al segle XXI ja li pertoca trobar altres fórmules de lluita més eficaces. Però són certeses que no valen com a excusa, avui no. És massa gran el què passa, massa gros. Massa decisiu. Massa fort. De bon matí sempre que puc llegeixo el portal Vilaweb, i hi busco l'article del Partal. Aquesta vegada, abans de fer-ho, l'article ja m'ha arribat per diverses bandes. Val la pena difondre'l, m'hi sumo. Així no podem seguir. Per això jo avui faig vaga, i espero que aquesta no sigui una vaga més. Espero que sigui la vaga, la vaga que marca un punt d'inflexió perquè... així no podem seguir! (llegiu-lo!)  BADALONA ES MOU, NO S’ATURA (segueix)  Tretze de març de fa nou anys. Hi ha moments que m'he d'esforzar si vull recordar tot el que he fet dies enrere, i en canvi podria relatar, fil per randa, tot el que va succeir les llargues hores d'ençà que a la una de la matinada del divendres 13 de març de 2003, em despertà el telèfon amb la tràgica veu de la meva cunyada dient pots venir? Tots els dies porten escrita alguna història singular - potser una efemèrides, un naixement... o potser un fet tràgic - una història significativa per algú o altre. Algunes vegades per motius només coneguts en entorns particulars, d'altres per motius més públicament compartits. Per a la meva família el tretze de març serà sempre la data en què moltes coses van començar a canviar de paradigma, per sempre més, especialment per /i en conseqüència de, al meu germà Dani que va patir el vessament cerebral que va truncar en vida la seva trajectòria. Tenia 39 anys. Per a la família de Teresa Pàmies i per a tota la societat catalana el tretze de març serà a partir d'avui la data que tancarà una biografia de compromís polític i social, d'erudició literària i perdiodística, i de generositat i qualitat humana. Però hi ha altres tretzes de març que convé no oblidar mai. Com el de l'assassinat d'Agustín Rueda, el 1978. El recordo amb gust d'abisme, projectat en pintades sobre els murs en aquell despertar democràtic encara tenyit de franquisme. Avui he descobert que el tretze de març de 2009 la Núria Comas va publicar tretze de març al sac de poemes (poemes al sac) de CAL SAC... un poema bellament inquietant... tretze de març...  CIVISME PROACTIU (II), L’APRENENTATGE SERVEI (segueix)  |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBADALONA ÉS AL MÓN
FORA DE BDN TAMBÉ HI HA VIDA!
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
