miozz mirades

La meva filla de 18 anys al·lucina amb els textos i les lletres d’algunes cançons que hi ha trobat. Els passa als seus amics i xalen! Són monitors d’esplai i han trobat en les paraules d’en Xesco un reforç de les idees que volen promoure. M’ho ha fet arribar en Felix de Blues, el propi autor, que va llegir la meva entrada de juliol, xesco, amic meu, i  ha pensat que m’interessaria.

(continua)

No és pas que no l’hàgim fet conèixer als fills, nebots, i fills dels amics. Però cal reconèixer que passada la seva infantesa l’hem aparcat una mica. O potser ens l’hem reservat com una cosa molt nostra, de la nostra joventut. I per ells ha passat a ser un referent històric, sí, però musicalment tan antiquat com en Serrat, en Llach o en Raimon. Potser té una mica a veure amb el que deia l’Albert Casals, Doctor en didàctica de la música, en presentar la seva tesi; inexplicablement tant als centres educatius com arreu, es deixa de promoure el cant entre els adolescents i joves,  com si cantar fos només cosa d’infants. O potser té a veure amb la manca de relleu en la transmissió del patrimoni inmaterial. Sigui com sigui hi ha hagut aquest parèntesi en la promoció de les lletres de’n Xesco en les nostres cantades col·lectives familiars, cada cop menys freqüents, tot s’ha de dir; i crec que aquesta manca de relleu hi ha sigut, també, a força escoles i esplais…

El cançoner d’en Felix de Blues ha despertat curiositat i ha estat tota una descoberta: d’ella – la meva filla – cap al contingut, meva en veure que el missatge d’en Xesco Boix encara diu alguna cosa interessant per als qui ja no són infants. La lletra que més èxit ha tingut, per provocadora, és la de “Mama, caca” (de fet és lletra i música de La Trinca)  i la de “El televisor” (lletra i música del Xesco).
Però el que realment ha fet furor entre els adolescents i joves que corren per casa ha estat la Carta d’en Xesco a la mainada.Jo sincerament, havia oblidat que existia. Gràcies Felix per fer-nos-en memòria!

“Carta d’en Xesco a la mainada:

Ves a saber, potser actualment aquest missatge es considera políticament incorrecte… Què se n’ha fet de la tan reivindicada participació infantil i juvenil? De la necessitat de donar veu als petits, d’educar joves crítics i transformadors?
Aquesta redescoberta del missatge del Xesco m’ha fet pensar en com, sovint, desatenem els llegats de les persones que aporten valors i actius culturals més enllà dels stàndars. 
Potser aquesta moguda dels 25 anys de la seva mort i els actes que estem preparant (també a Badalona) ajudin a recuperar part d’aquest patrimoni i ajudin a perdre d’una banda els prejudicis contra la cançó cantada per xalar, també entre nois i noies, no només entre la canalla, de l’altra a perdre  la por a promoure els personatges i els missatges provocadors. Per transformar cal trencar esquemes. Cal que el món adult deixi de controlar-ho tot!