miozz mirades

Fer anys és una sort. Miro enrere i hi ha tantes biografies properes que no hi han  arribat que m’esgarrifo. M’expliquen d’un parent avantpassat que en fer els 50 anava amb bastó i vestit de vell, i deia “a partir d’ara tot el que visqui serà de propina”. Jo en canvi em sento que els 50 em van grans, no m’ho sembla!
De vegades voldria rebobinar escenaris d’un passat que visc proper però ja és llunyà, aturar el temps i tornar-hi a passar sabent el que sé ara. Fer anys és una sort, perquè com diu la dita “Envellir no ens permet deslliurar-nos de la mort, però
la mort és l’únic remei per deslliurar-nos de l’envelliment” I jo no tinc cap ganes de morir-me. Contenta d’arribar-hi, sí. Però és inútil fer veure que no passa res, que és un aniversari qualsevol;   (seguiex)

Conferim als canvis de desena una capacitat
d’inflexió, un mena de poder misteriós que impregna a cada dècada una
entitat pròpia; però això en realitat no existeix. La vida combina
trajectòries lineals, cícliques i en ziga zaga que comparteixen un
mateix eix temporal que necessitem quantificar. Perquè la seva
relativitat ens espanta, o ens desorienta.
I així des de temps immemorial recorrem als
cicles naturals de la vida marcats pels moviments orbitals planetaris, i
posem nom als cicles lunars, i a les hores, als dies, als mesos; i
comptem anys. I així es poden determinar estacions, explicar fenòmens,
marcar èpoques i comptar el pas dels anys. Encara que en realitat la
dimensió temps és present en el nostre radar sensitiu i mental amb
paràmetres que no tenen res a veure amb tot això. I per això l’eqüació
proximitat-distància temporal té una resolució tan variada i inexacta, i
per això tan sovint diem, ja fa tant? No pot ser! Si sembla ahir! I per
això un mateix perióde cronol·lògic pot ser viscut com a ràpid o com a lent, un mateix record pot ser llunyà o molt present…

Però els canvis de desena són un fet real, i ens signifiquen el pas del
temps viscut. L’envelliment i la mort dels organismes vius és
inevitable, i aquesta és una veritat que per anys que passin la
humanitat es resisteix a acceptar o a viure amb indiferència.
L’envelliment no és però la única ni la major causa de mort, de manera
que el recorregut néixer, créixer, envellir i morir no és el més
generalitzable.

Per això dic que estic contenta de seguir viva i fer-los, perquè al meu
voltant proper, molt proper, en són tantes les persones que no hi han
arribat, que no haver mort encara em fa molt feliç. De fet immensament
feliç.

I d’altra banda, fer-los em posa en alerta vermella; ara el compte dels
anys que em poden quedar de vida amb qualitat ja és segur que és
inferior al còmput dels anys viscuts. Tret que sigui centenària com la
meva besàvia, i en aquest cas, em mantindré en forma? No cal pensar-hi
gaire, certament, però no puc evitar fer-ho: m’estic fent una persona
gran. Bé, ja ho sóc…

Mentiria si digués que fer-ne 50 m’ha estat indiferent, un dia
més al calendari. Aquest canvi de desena – que fa més d’un any que veig
a venir – m’ha aportat una consciència especial sobre aspectes de
planificació i gestió de la meva vida restant, com una prevenció per no
malbaratar-la gens (per si en queda poqueta, que mai se sap…!) No sé
on em portarà, però és una actitud mental que em renova i em
revitalitza.

Recordo molt bé quan la meva mare va fer 50 anys, jo en tenia 21 – als
meus ulls de llavors jo a ella la veia molt més gran de com voldria que
els meus fills de 19 i 22 em vegéssin a mi ara…:(. Li vam comprar una
nina de drap escandalosament gegant, preciosa (una Pepa com les d’abans
amb l’estil dels anys 80)  amb un fragment d’un poema meu, motivat per
l’aniversari del meu xicot un temps enrere. El fragment diu: “minyó que t’empaita la vida perquè et facis home gran,
creix alerta, aprèn, estima, i no deixis de ser infant.” Si entenem no
deixar de ser infant mantenir la capacitat d’il·lusionar-se, de creure
en els somnis, d’activar-se i ser creatiu, de vivenciar la vida en
comptes de veure-la passar passivament…

Un amic al facebook m’ha dit que ser jove és una actitud. I jo, malgrat el cabell blanc, la menopàusa, les migranyes, l’artrosi i alguna altra pífia orgànica, em sento que fa 50 anys que sóc jove!

Avui altres prioritats han passat davant, i no hem fet les galetes de Sant Francec. Sap greu, però dic bona nit al meu fill i sento el caliu d’aquella escalfor del forn en coure-les; i més tard, ensumo l’olor de canyella en els fulls d’una carta antiga, a una amiga. Una carta que em trasllada a moments d’altres complicitats i em  permet rellegir-me en els fils teixits entre nosaltres, en aquesta singular xarxa de dones-mare durant la criança, o al voltant de la futura criança.               (segueix)

Sempre hi ha la dicció d’una paraula per millorar, una lletra per repassar, una entonació per interioritzar; sempre hi ha un ritme que s’escapa, un temps que es descompassa, una cançó que es resisteix… la proximitat d’un concert només és l’excusa, o l’estímul per dedicar-se una bona estona a estudiar. I a gaudir-ne. Avui el dia acompanya per fer-ho inhalant relaxadament l’esperit de les pròpies pregàries cantades.
El concert és avui, a 3 quarts de 9 del vespre, juguem a casa, a l’església de Santa Maria (Badalona). Entrada lliure. Repetirem repertori, i vestuari: el mateix concert que a la Sagrada Família, aquell que va ser tan sentit!. Encara que mai hi ha dos concerts idèntics. Les cançons només sonen idèntiques quan s’escolten des del disc, bé el CD, que, per cert, avui es presenta en públic.
O potser tampoc hi sonen d’idèntiques, perquè l’escolta també és canviant…
En tot cas, és el meu primer concert com a Contralt, en aquesta represa de curs. Un repte que m’afalaga. Els Tenors em van donar el temps i la seguretat imprescindible perquè la meva veu busqués el seu lloc. I les classes de cant, la tècnica per entrenar la musculatura, la respiració, el diafragma… per empényer la veu cap a buscar el seu lloc… I sembla que sí, que el va trobant i esquiva la malformació a les cordes!!! Així que aquest concert de vespre de diumenge és la cara del meu nou repte: cantar amb les Contralts i arribar a fer-ho com una més. Gràcies!

Abans d’ahir el canvi de temps es va filtrar dins dels meus ossos i em va tenallar el cervell. Talment com si les bromes embroméssin el pensament, i com si els llampecs electrifiquéssin nervis, articulacions i músculs. Un “festival” cranial dels que feia temps que no se celebraven. Un festival que coincideix, com altres vegades, amb alguna circumstància metereològica de les que ens fan dir que hi haurà un canvi de temps. Sentir el temps amb el cos, sentir ploure (preveure que plourà aviat) amb el dolor de les articulacions i dels ossos, sentir-lo amb canvis d’humor (sembla que hagi de ploure diem quan la canalla està d’una certa manera…) No sé si ho fa el canvi de pressió, de nivell d’humitat, el vent, si uns hi som més sensibles que altres. No sé si hi ha una explicació estrictament científica, però hi ha molta experiència viscuda sobre aquest fenòmen.
M’interessa aprofundir-hi, hi penso de fa temps però mai m’hi he posat seriosament. M’hi podeu ajudar? Si coneixeu estudis sobre el tema, algun enllaç de referència, bibliografia, qualsevol informació … jo de moment he trobat ben poca cosa, però s’ha de dir que tampoc he buscat gaire. Si em doneu un cop de mà, doncs, moltes gràcies!

(la fotografia l’he manllevat d’aquest blog)

Al final no hi ha hagut més remei. He hagut de treure el gall del galliner. Després d’enterrar la tercera víctima vaig decidir que ja n’hi havia prou. I sense el gall a la vista el comportament agressiu d’unes gallines contra les altres, la seva crueltat, ha minvat molt. I tot i que tendeixen a fer el buit  i a seguir maltractant una mica a les nouvingudes, ho fan amb molta menys intensitat i durant menys temps. Jo, tossuda, no m’he deixat vèncer per la seva intolerància i he seguit apostant per les meves línies d’acció en relació al galliner: (segueix)

– fer-lo ampli i amb espais diferenciats comunicables per permetre que s’aïllin si volen, però que puguin anar totes a tot arreu.

– posar un únic punt central d’abastiment alimentari, un espai comú de referència per a totes: les que són noves i pateixen una mica d’assetjament davant la menjadora s’han d’espavilar, i de fet ho fan. Només cal assegurar que l’aliment sigui abundant.

– fer una excepció a la norma quan les nouvingudes són massa joves i febles: doblar menjadores a banda i banda del recinte però de lliure accés per totes.

– no desistir d’introduir un gall, però provar-ho amb un de petit, que creixi amb elles… no tots els galls han de ser assassins!

– i observar-les, vigilar que realment totes puguin menjar i passar estones sense ser maltractades, i prendre algunes mesures puntuals en  casos crítics, que tot s’ha de dir, cada vegada n’hi ha menys.

Observo que:

– sesne el gall dins del galliner ni pels voltants (l’he fet emigrar a la masia de Vilanna d’on va venir i on viu en llibertat i més calmat), les gallines es comporten amb menys agressivitat i toleren millor ls es noves
– totes ponen al mateix lloc, i no tenen problemes per compartir-lo.

– també poden compartir altres espais sense atacar-se, normalment

– quan n’arriba una de nova rep segur, però amb el pas dels dies es van llimant els problemes i la convivència millora.

– el moment més crític és davant el menjar, al principi les més antigues no deixen menjar a les noves fins que elles s’han saciat.

– quan arriba una segona ramesa de nouvingudes, les immediatament anteriors fan pinya amb les més antigues, i es comporten amb hostilitat amb les acabades d’arribar

Tot això és pura realitat, és la vida d’un galliner real. De gallines. Però  influïda per la lectura de comentaris al facebook sobre la notícia de l’oposició a una mesquita a Sant Roc, a Badalona, conversa que animada per els líders del PP, Plataforma i Ciutadans fa sortir sense complexos instints xenòfogs i racistes disfressats de discurs social i polític,  m’adono que de les observacions al meu galliner concloc:

– Les gallines tenen un cervell molt petit, un comportament primari, animal, excempt d’intel·ligència.

– Si es donen els elements per fer possible la convivència i no hi ha provocadors que l’entorpeixin, el temps juga a favor; s’aprén a compartir espais i a acceptar que els altres tenen els mateixos drets.

– Separar per protegir només s’ha de permetre en casos extrems, perquè separats mai apendríem a conviure. Una altra cosa és, però, separar elements  que viuen amb l’objectiu de fer mal als altres, de pervertir. En aquest cas necessiten la seva teràpia per reeducar-se, i de vegades no hi ha més remei que apartar-los de la vida pública: és el que caldria fer amb alguns líders polítics que no compleixen els mínims principis ètics i morals.

– Sovint la intolerància la provoca la por a perdre la subsistència: és la competència pels pocs recursos o la por a perdre privilegis. Els estrangers rics i famosos no provoquen la mateixa reacció, encara que siguin d’altres creences i religions. I doncs?

– Hi ha galls que aconsegueixen pervertir la massa: són com alguns líders polítics que es dediquen a inflamar els baixos instints del poble, sobretot si el poble té la dissort de ser inculte.

– Moltes gallines obliden ràpid la seva experiència de nouvingudes maltractades, i davant les que acaben d’arribar es comporten com a maltractadores: són com els pobles (famílies, persones) que han estat immigrants fa uns anys i ara no toleren que darrere seu arribin altres pobles, famílies, persones immigrades

En el fons, dissortadament, els humans ens comportem com les gallines, malgrat el nostre magnífic cervell!

No és intrusisme professional, ni ganes de fer la competència a ningú. Tampoc és per esnobisme. Ni tan sols per a l’autossuficiència: és un petit repte personal, un hobbie, una teràpia, un plaer amb sabor exquisit. Treballar la terra i veure créixer els seus fruits és contemplar el miracle de la vida i sentir que en formem part. Contemplar-lo activament, però; implicant-s’hi. I és aprendre’n unes quantes raons. Moltes, de fet.
(segueix)

De bon matí he baixat a saludar l’hort, a
dedicar-hi una energia matinal que més val no desaprofitar ara que
sembla que la meva sang torna a circular delitosa per unes venes que la xafogor
torna mandroses. Hi he baixat sense deixar de pensar en els testimonis
que ahir des de TV3 ens van fer tastar la cara amarga d’aquesta
professió. No és pas nou per mi, conec personalment moltes pageses i
pagesos, conec el ritme de vida que imposa aquesta feina i com està de
poc valorada i mal pagada. Però de vegades hi ha maneres d’expressar la
realitat coneguda que te la fan descobrir de nou. Si no vau poder veure Urbanes al camp us recomano que ho feu.

Els pantalons llargs i la samarreta un pel
gruixuda, també de màniga llarga, han aconseguit reduir l’allau de
picades de mosquit a quatre o cinc, entre coll, mans i cara. He oblidat
posar-me la polsera i cap altra protecció, no m’agraden gaire…En
Serrat cantava “por la mañana rocio, por la tarde los mosquitos, no quiero ser labradoer”, però a l’hort de casa meva els mosquits hi són a tothora, potser ho fa la figuera…

I en aquest passeig d’avui matí pel meu
petit hort, totalment abastable dins del meu ritme de vida, i assentat
sobre una terra dura i polsosa, inicialment molt poc fèrtil (d’ús
industrial fins fa pocs anys), he inspirat l’olor d’èxit que desprenen
els petits fruits, i mel’s miro amb ulls de primat recol·lector,
una condició, la de recol·lectora, que porto a la sang i que no puc ni
vull perdre. I tot collint quatre mongetes tendres i un cogombre – ahir de fet ja vaig fer una bona repassada – faig una llambregada a aquestes raons apreses al voltant dels horts.

• Tot vol esforç, mètode constant i coneixement. Però no sempre
  l’esforç, el mètode i el coneixement proporcionen els mateixos
  resultats. L’imprevist és un factor omnipresent en el procés.
• L’èxit o el fracàs poden penjar d’un fil molt feble. Dues jornades
  seguides de calorada extrema sense el suficient reg poden malmetre tota
  una collita. De la mateixa manera que un planter escanyolit i mig sec
  pot arribar a revifar-se i convertir-se en una planta prolífera.

• El miracle de la vida pot reeixir sense
  intervencions químiques nocives, però aquest procés natural, biològic,
  demana coneixements nous, mètodes nous i produeix resultats nous: la
  biodiversitat es fa pal·lesa molt més enllà de formes i mides apreses.

• El gust de l’hotalissa conreada a casa i acabada de collir és
  diametralment diferent al de la verdura de cultiu extensiu i madurada en
  càmera. És tota una altra cosa, sobretot en algunes varietats. Però en
  d’altres, de vegades no ens en sortim!
• Palpar el cicle de la vida vegetal lligat al nostre cicle alimentari, de subsistència, em fa sentir diferent. No sé si és una experiència generalitzable, però la trobo molt sensitiva i educativa, formativa. Per als infants i joves que viuen en entorns urbans i s’alimenten amb productes que quan ells els veuen sovint ja han passat un complex procés de tractament o d’elaboració, crec que viure experiències directes de conreu els aportaria elements importants per al seu creixement. I potser els ajudaria a alimentar-se millor…

Les lliçons de l’hort dónen per molt més, però tinc tot un matí per endavant carregat de coses per fer, toca canviar de tasca, i a més, el sol ara ja escalfa massa!

Durant el vol de retorn a Barcelona em pesen com ploms tres targetes de viatge vigents que es malbaraten a la meva butxaca. Són vàlides per moltes hores encara, i no són barates: un bon obsequi per algun viatger que arribi avui a London, hem pensat, i pugui aprofitar-les. (segueix)

Permeten fer servir qualsevol transport dins la zona (en aquest cas la
1-2, la més cèntrica de la ciutat), i ja estan pagades. Però no he
aconseguit regalar-les. Qui es refia d’algú que regala alguna cosa?
Ningú ha volgut escoltar-me, alguns m’han acomiadat amb un somriure
complagut, d’altres abaixant la mirada i fugint de mi apressats
(actituds que no em són del tot alienes…): la descomfiança ja no
permet imaginar bones intencions de desconeguts que es dirigeixen a
desconeguts. Encara que sigui per oferir una avantatge. Durant el vol,
abans d’endormiscar-me, hi he pensat força estona: en les relacions amb
estranys, en els límits entre el confiar i el desconfiar, i els límits
entre l’acolliment i la distància. Sovint alertem als nostres joves
perquè siguin desconfiats davant els desconeguts – o coneguts – que
poden enganyar-los, robar-los, drogar-los, raptar-los… i sabem que en
el fons aquest és un mecanisme clàssic de protecció, de salvaguarda.
Però alhora volem que siguin sensibles, empàtics, acollidors. I faig una
ràpida repassada a la meva biografia, i actitud actual, i la d’altres.
Jo sóc de mena confiada, desconfio molt poc d’entrada davant els
desconeguts, el meu gest i les meves paraules són d’acolliment…si bé
amb l’experiència dels anys he passat de la candidesa absoluta a unes
certes prevencions i he après a guardar les distàncies: però encara tinc
sorpreses!. (el que sí que ja no faig MAI! és obrir correus electrònics
d’adreces desconegudes, buf! quantes batalles de virus he lliurat?).
Conec qui desconfia d’entrada sempre, i està permanentment sospitant que
el desconegut (o no tan desconegut!) voldrà enganyar-lo. Un punt
d’hostilitat traspua en el seu gent i en les seves paraules. Són
actituds que parlen de les pors i  també de com afrontem els imprevistos
a la vida, de com estem d’oberts o tancats a la improvisació i a les
oportunitats. Podria anar estirant la troca de la confiança, però
sobrevolem els Pirineus i la vista m’hi marxa.
Els bitllets ara ja
són un paper més a la pila dels records i fulletons, però aquest tema de
la confiança m’ha deixat una escletxa oberta en relació a quin i com ha de ser
l’equilibri correcte, l’actitud adequada, per ser previngut i sincerament empàtic a
la vegada.

Les motxilles són plenes de les petjades que han deixat activitats i
vivències: unes es diluiran com la pols i el fang de la roba  dins la
rentadora, d’altres perduraran de forma intensa durant tot l’estiu, i
algunes potser durant bona part, o durant tota la vida. (segueix)

Una
dansa sorpresa i el típic cant de l’hora
dels adéus, en una rotllana impressionant, indica que cal tancar
definitivament
el parèntesi: les famílies esperen pacients, amb les motxilles ja recollides, el moment de
tornar a
connectar plenament amb els fills, que s’acomiaden del vincle de
complicitat
breu però intens teixit amb els joves-adults referents d’aquests dies, les
monitores
i els monitors (joves compromesos i implicats voluntària i altruistament); i dels vincles individuals i col·lectius amb tants
altres nens
i nenes que aviat tornaran a ser només companys d’esplai, veïns, amics, o
parents, però que durant uns dies han esdevingut l’autèntica família,
el grup
de referència, els companys indispensables amb qui s’ha negociat i
materialitzat convivència sense interrupcions, amb qui s’ha compartit
emocions,
valors, responsabilitats, reflexions, aprenentatges i gaudi, i amb qui s’ha
establert
llaços especials, que seran alguns més perdurables, d’altres més
efímers.

Tornar de colònies és un trànsit dolç
i alhora amarg. És un retrobar el caliu de la llar tants dies llunyana, dels
objectes i dels hàbits familiars. I alhora una buidor difícil d’explicar. Tot
es normalitza, per bé i per mal. Jo recordo les meves tornades de colònies, de
petita: sempre em semblava que arribava a casa més bona persona, amb més ganes
de col·laborar en les tasques de la llar, amb menys ganes de veure la TV i amb
més energia i millors habilitats per afrontar els reptes de convivència diària;
però també enyorava aquella sensació d’intensa harmonia amb la natura, de major
llibertat personal, de creativitat i de protagonisme d’alguna cosa especial, diferent…d’existència d’una microsocietat revolucionària?…

De
més, gran, ja monitora, algunes vegades necessitava uns dies per aclimatar-me
al canvi. Amb tendència a fabular i creure en els somnis, estar tants dies en aquesta màgica
organització social basada en la fraternitat, en l’educació en valors, en l’equilibri amb la natura i en
la llibertat compromesa i transformadora m’aportava tant benestar i tanta creença en
“un altre món és possible”, que afrontar-me altre cop a la vida
diària del món real, urbà, connectat a les notícies sobre la realitat política
i socia local i mundial, regit per horaris i responsabilitats no sempre fàcils
d’afrontar, …/… senzillament em descol·locava. Només eren uns dies, o unes
hores…com el “jet lag”.
La tornada de colonies més impactant que recordo en aquest sentit – llavors ja
estava casada – va ser el juliol de 1984, quan va morir Xesco
Boix.

Després com a mare, en recollir els fills de la tornada, sempre hi havia latent aquest misteri: com l’hi haurà anat? com l’haurà fet créixer? I observaves amb curiositat les seves reaccions, explicacions, l’estat emocional…

Aquest any he recordat especialment el “síndrome post-colònies” perquè en tornar de
les meves “colònies familiars” a la masia m’he sentit durant un
parell de dies buida i descol·locada. Les nostres colònies familiars, ara que
la majoria de fills i nebots ja són grans i que falta la mare – l’àvia – ,
tenen un objectiu fonamental: oferir vivència de vacances als nostres germans
dependents. Fer possible el que altrament no existiria per a ells. Una vivència
enfeinada, compromesa, però molt gratificant. Multigeneracional, i alguns dies
multitudinària. Feia temps que no em passava com enguany, que en anar a tornar
als germans a les respectives residències després de deu dies intensos, m’he
sentit com quan un pare novell deixa els fills a la guarderia per primera
vegada. Una recança tristoia, un sentit d’abandonament irracional però punyent. Deu ser que em faig gran i que intueixo o temo una caducitat no massa llunyana per a
aquestes colònies tan desitjades. O que simplement hauria preferit que duressin
una mica més, per tenir més oportunitats de gaudir de les experiències
gratificants que comporta la convivència amb ells i el poder-los oferir
vivències que necessiten una conjunció d’espai temps difícil de trobar durant
l’any.

Com passa amb el trànsit d’arribada de les altres colònies, però, els dies ho posen
tot a lloc, sense diluir totes les petjades: queden nous propoòsits,
plantejament de canvis en l’organització de la vida diària per poder aportar en el dia a
dia del curs de l’any algunes d’aquestes petjades de tant bon gust que  deixen totes les colònies.

La fotografia pertany a l’arribada de l’Esplai Cra-Crac, de Badalona el dia 27 de
juliol d’enguany, cedida per una mare amb qui precisment comentàvem aquella típica sensació dels pares en voler captar “com l’hi ha anat” especialment si és la primera vegada.

(Gràcies Assumpta, no acostuma a passar-me que em quedi  sense bateria al moment precís, i em feia gràcia tenir fotos del retorn de les primeres colònies de la meva filla com a monitora per il·lustrar aquest apunt, que vaig començar a idear durant la nostra conversa)

Per sort l’atac va durar poc, però va venir d’un pèl que no s’activés l’espiral compulsiu. Va ser dijous passat en relació al meu fill instal·lat a London, i estic sorpresa per la seva intensitat: sempre em penso que ja ho tinc superat i que mai més tornaré a caure en aquesta roda engolidora. (segueix)

Inevitablement
recordo la frase lapidària del Josep, aquell psicòleg escolar amb qui
vaig compartir tasca laboral quan jo era mare primerenca i ja apuntava maneres patidores:
“benvingudes siguin les obsessions, elles ens recorden que encara no
estem
bé, que encara tenim molt treball interior per fer”. Segons ell cada
persona ha de fer un llarg camí d’esforç i autosuperació per arribar al
màxim
equilibri mental, al màxim nivell de llibertat personal, superant neures
i
altres dependències. I jo estic satisfeta del camí recorregut per deixar
de ser
“patidora de mena”, per confiar més en el bon discòrrer  de les coses, i i per evitar que aquest “vici de
patir” s’encomani i faci patir als del meu voltant. Però es veu que no
n’hi ha prou…

De tan en tant, com una alerta, torna
la tendència a penjar-se de la preocupació excessiva, la capacitat exhaustiva
d’imaginar desgràcies i infortunis per explicar el retard d’una trucada, un mòbil
desconnectat, un facebook inactiu, o per afrontar  qualsevol anada solitària (de l’altre, es
clar), la conducció nocturna, o un viatge qualsevol. I la impossibilitat per calmar l’angoixa voraç desenfrenada… Quan els meus fills eren  jovenets vaig trigar molt a poder-los deixar estar sols a casa, i  no els permetia dutxar-se si no hi havia un adult. No crec que això els ajudés gens a fer-se més segurs i confiats, però jo ho considerava una obligació per vetllar per la seva integritat. De
fet la por a “no ser-hi a temps”, el pànic a un accident en què la
solitud impedeix actuar és el màxim motor de l’angoixa patidora. Almenys de la meva. El fantasma
dels incendis amb criatures deixades al pis, dels segrestos al parc, dels ofegaments sense ningú per
socòrrel’s  a temps, o de les mil-i-una vicissituds en què no s’és al lloc
adequat en el moment adequat, m’han perseguit intermitentment amb la mateixa força que el
fantasma dels rituals familiars al voltant de la meva iaia paterna i filles, patidores fins vorejar la
malaltia. Tenia clar que no volia fer ni ser com elles ni, això sobre tot , irradiar
al meu voltant l’espiral d’angoixa que encomanen els patidors compulsius. Aconseguir-ho i trobar
l’equilibri entre el poc i el massa, entre la salvaguarda i la sobreprotecció, ha format part dels objectius del meu
creixement personal.

D’ençà que ha començat l’estiu no han parat de seccejar-nos morts accidentals de nois i noies joves que es disposaven a passar una bona estona d’oci, i en cap cas el patir dels seus pares ho hauria pogut evitar. Com  a molt els consells exhaustius i educació d’hàbits en el cas de Castelldefels, potser inútils en un moment de moviment de masses.

S’arriba a aprendre que el risc zero no existeix, i que no es pot  controlar tot. Però que el que sí que és imprescindible controlar és l’angoixa patidora que pot amargar la vida pròpia i la dels del voltant.

Uns quants exercicis que serveixen per prevenir i desactivar atacs:

– parlar de possibles eventualitats i acordar els criteris a seguir en cas de (per exemple si es viatja amb menors, tenir acordats procediments clars en cas de pèrdua; si es queda a un lloc tenir previst un pla B per si no hi ha trobada o per si no es poden fer trucades …/ …)

– reforçar a consciència tots els mecanismes de PREVENCIÓ i la capacitat
de fer front a adversitats (molt més útil que els consells d’evitació)

– acordar sistemes de comunicació flexibles i factibles (en comptes de quedar d’acord en un ritme fix de trucades o misstges, acordar un periòde màxim sense notícies a partir del qual cal patir i actuar…/…)

– fer-se conscient que els desgràcies passen absolutament al marge del nivell de patiment, que una cosa no té res a veure amb l’altra. Patir és inútil com a sistema preventiu.

– visualitzar les mil-i-una causes objectives que poden ocasionar la falta de notícies puntual si s’havia acordat que n’hi hauria (quedar sense bateria, no tenir cobertura, haver perdut el mòbil, haver-se despitat degut a la bona desconnexió…)

– valorar objectivament la utilitat o inutilitat del patiment, si realment es pot actuar per fer alguna cosa que eviti la desgràcia que es té por que succeeixi.

– fer-se conscient de fins a quin punt el motiu del patiment està en la realitat o en el món intern del patidor, si exieteixen causes objectives o es tracta del propi mecanisme de l’angoixa.

– i com deia un bon company de feina, i amic: de res serveix preocupar-se, en tot cas cal, si cal, ocupar-se de….

Ahir, parlant amb pares de monitors i nanos que tornaven de campaments i colònies el tema del patir era motiu de conversa.

Avui valoràvem amb la meva filla l’acció d’un esplai, que ha penjat notícies regularment, al faceebook, per fer saber als pares que tot anava bé. Mal fet opinàvem. Saber desconnectar, saber passar sense notícies i confiar, és un bon exercici per superar les crisis.

Potser l’excés de connexió, actualment, ens fa patir menys en molts casos, però també ens fa menys capaços de suportar la falta de notícies i de, senzillament, desconnectar i confiar.

La presència i el pes del nom Frederic a la nostra família i la tradició de celebrar els sants al llarg dels anys, ha aconseguit esmorteir força, dins el cercle privat, la connotació negativa que porta implícita la data del 18 de juliol.

Avui escolto, a més, que aquesta data quedarà remarcada per sempre més com a dia de Nelson Mandela. Frederic vol dir missatger, portador, princep de la pau, i en aquest cas la coincidència sembla significativa (segueix)

No en conec gaires
de Frederics. Però a casa – família extensa –  n’hi ha hagut quatre. I ara només queda el meu
germà gran, i em començo a lamentar de no haver seguit el costum de
perpetuar noms de nissaga. Fa uns anys, quan una sotragada en la seva salut ens va fer pensar erròniament que encaràvem la darrera etapa – i ens vam adonar de totes totes que no estàvem preparats per a aquesta pèrdua – , vaig escriure sobre el significat del seu nom en el bloc dedicat a l’Oriol. L’Oriol és un adolescent
badaloní del meu entorn que morí prematurament, i en l’acompanyament al
dol, la seva mare – que ens convidava a participar en el llibre que li dedicàven – em va dir que havien estat a punt de posar-li de nom
Frederic. Hi ha moments en que aquest tipus de coincidències es dibuixen carregades de trascendències, i el meu escri dedicat a l’Oriol les va voler remarcar.
Avui, inevitablement, en sentir que ara la data – de funest record per a les víctimes de la Guerra Civil espanyola – es dedicarà a Nelson Mandela,
m’ha vingut al cap l’expressió “príncep de la pau”, l’escrit al web de
l’Oriol, la salut del meu germà… i se m’han activat les ganes d’escriure sobre ell i aquestes coincidènciesl. Sobretot sobre aquest simbolisme del seu nom com a missatger i portador… tots som portadors de moltes coses, però ell especialment, des de la seva vida que per a alguns és jutjada com a “inútil”…
I sobre el missatge simbòlic que aporta la casual coincidència de dates: que un dia tan marcat per una Guerra Civil provocada per un dictador, que acabà amb la imposició de la seva cruenta Dictadura a casa nostra, es dediqui a nivell internacional a un home que ha estat capaç de bastir una pau perdurable sobre ferides immenses, una pau impensable a Sudàfrica… (interessant aquest apunt sobre INVICTUS i els enllaços que suggereix per apropar-nos a la figura de Mandela)

Finalment he consumit l’apunt passant-hi
només de puntetes.
La fotografia m’agrada especialment, i aprofito per recuperar l’enllaç al bloc de l’Oriol, que feia força temps que no visitava.

Hi ha un regar silent que cavalca la pols i la sadolla; de clar a fosc el terra polsós fumeja i fixa l’arena amb humida frescor: sense fangueig, com una brisa tímida,com un barnís suau que pinta el camí i el pati sencer canviant el matís, tornant fosc el clar, tornant marró el gris.
Hi ha un regar copiós que empapa la terra llaurada que engola l’aigua voraç, assedegada.
Hi ha un regar plujós que esquitxa les fulles en un bany sonor i escampa olor calenta en mullar els contorns. (segueix)
El regar silent, el que pinta el terra tan suaument, és el que em relaxa. Vaig aprendre a fer-ho ja d’adolescent: en Frederic  passava hores al pati, i terrejava  estones amb afany distret. Omplia pilotes, gerres, formigoneres i camionss “bolquet”. Calia una sorra que fos manejable, que no fos fangosa i que no fos polsosa, que fos apilable, bolcable, i calia que sempre l’ambient fos  fresc. Fresc i net, aquesta era una altra, calia perseguir els rastres d’ocells i gatets. Regàvem al vespre, al matí,  a la tarda: quan convingués. La mida ben presa: ni massa per sobre, ni fer xipolleig. Empapar la terra sense enfangar-la, no regar-la massa, però traspassar-la. Un regar plusquamperfet.

El regar copiós que empapa la terra llaurada és el de les tardes que dedico a l’hort. Amb aigua corrent o reciclada, però abundosa, per fer enfangada. Que s’hi ensorri el peu i permeti esponjar-la.

El reagar plujós que fa un bany sonor a fulles i branques em recorda el pare, i la seva gràcia en muntar esparçors

Recordava la cripta més fosca i misteriosa, feia molts anys que no hi entrava; ho vaig fer amb el meu pare, de menuda, i les obres van impressionar-me.  Hi he arribat que hi celebraven missa, i hi he entrat amb aquella tranquil·litat de quan es va amb temps i es té tot fet:  sense problemes d’accés – només potser a la primera baixada, des del carrer fins l’ascensor, per pendent i corba mal peraltada -, podent saludar persones feliçment retrobades, i amb el meu germà  animat, amb la seva mirada que parla. (segueix)

El color del vestit em delata: no, avui no canto, he deixat temporalment d’anar a assaig, per incompatibilitat horària, però  em reincoporaré, aviat, i tant! Avui descanso. Descanso i deixo que les veus em facin un massatge: l’acústica és perfecta, i la coral impecable. Em sé les cançons i a estones el cos vol cantar i vol ballar, però em limito a observar i a inspirar l’energia que vibra a la sala. Estones segueixo el batec del concert des del rostre i el gest del Julià, el director, que viu i expressa el gospel des dels cabells fins les sabates. I amb tots els sentits. SENTITS, un nom encertat per al tipus de música i cant que irradia aquesta gentada…

“My life is in your hands”, “Joshua fit the batlle”, “Amazing grace”, “Ooh Child”…els companys ho fan genial, i el meu germà i jo hem quedat asseguts ben a prop de les sopranos; l’entusiasme expressiu de la Mariona ens atrapa sovint la mirada, en Dani somriu i jo intento capturar tanta plenitud harmònica i vibrant a cop de clic fotogràfic. Però topo amb els límits de la meva digital, i amb els de l’angle des d’on opero discretament,  o potser és que hi ha magnetismes que no poden captar-se…
“Let me wait for you” m’ha fet plorar, sabia que podia passar-me. I mentre l’anava escoltant tocada per l’emoció, he visualitzat, una darrera l’altre, tot d’imatges, com si fos un muntatge. He vist desenes de concerts, cadascún en el seu context: els particulars, els de solidaritat, els de cosaments, els d’espectacle, els més espirituals, els més artístics-estètics…M’he vist quan em semblava que mai m’aprendria les lletres, quan em pensava que mai faria bé el to. M’he vist estudiant a casa, o amb els altres als tallers, treballant de valent i guanyant seguretat. Als assaigs, patint per la coordinació i el ritme i tastant petites complicitats; als primers concerts, amb aquella por de fer un gall o ficar la pota en la coreografia… He vist les hores de treball i amistat, la diversió, l’emoció i energia, l’esforç personal i col·lectiu; la duresa d’alguns assaigs, quan la son i l’esgotament ens poden. Però sobretot la potència vivificant que aporten, la capacitat de superació i l’efecte terapèutic de la cançó, o d’aquesta cançó: espiritual cantada i ballada (i tan sentida!!)
Petites imatges, com un flash: le assemblees, les discussions pel vestuari, les partitures i la documentació sobre les cançons, les celebracions i la convivència, els tallers de cap de setmana, la constatació dels reptes que es van superant… els comiats inesperats, la mort o malaltia de cantaires, o dels seus familiars, i la resposta de la coral: som realment companys!

Quin gran equip, i quanta feina feta! Però sobretot, com hem progressat tots plegats, i en conjunt. Avui això ha sonat fantàstic – fa temps que hi sóna, però la cripta ho broda … -, i sigui com sigui, els i les solistes semblen professionals! Quines veus i quin treball en cada`peça! 
El públic, molt connectat, s’ha entusiasmat, i ha gaudit plenament. ” Soon and very soon”, I can go to good in prayer”, “You are good”, “I say a little prayer for you”, “Music in the air”, “Oh happy day” i encara l'”Amen” de regal…

Semblem professionals sí. La sorpresa final ho verifica: ja tenim a les mans el nostre CD, el que vam gravar, nosaltres, en un estudi. Sembla impossible. Tornant en el metro – quina sort que la L2 estigui adaptada – no podíem deixar de mirar l’exquisit disseny gràfic i entusiasmar-nos per la proesa: és el nostre CD, un repte d’equip que ha sumat l’aportació compromesa i altruista de tots i totes, les persones de la coral. No pas sense entrebancs, ni sense dubtes pel gest en si. 
L’hem escoltat en arribar a casa. Sóna com està fet.
Amb tots els sentits!

Aquí podeu veure el cartell, Gospel Sentits a la Cripta de la Sagrada Família.

“Ells no tornen, però les seves cançons no han marxat mai”. Sobretot en alguns àmbits, normalment vinculats a l’associacionisme d’educació en el lleure o excursionista, als ambients “xiruqueros”, “kumbas” o fins i tot “hippis”, com ens anomenen els joves actuals. En d’altres – no ens enganyem – les seves cançons no són referents.  Més enllà del “Torna torna Serrallonga”, el “Fent camí per la vida” , “Arrels” o “El banderer de la Pau”  pocs són els temes d’aquesta formació musical catalana dels setanta que han trascendit a les generacions actuals. Costa creure que en el seu moment fossin tot un fenòmen.                                   (segueix)
Per això qualsevol iniciativa en pro de recuperar i posar en actualitat el seu llegat és lloable. A casa els vinils encara sonen, i hem anat actualitzant-los en format CD, si bé no hi ha la discografia completa. Escoltar-los em trasllada en el temps, i les seves lletres encara em parlen. N’hi ha de mítiques. Les seves veus i els seus acords em dibuixen escenes de la meva adolescència amb tanta nitidesa que gairebé puc palpar-ne els neguits. I els anhels. Els Esquirols van posar banda sonora a una filosofia de vida, a un sentir col·lectiu: no només era la terra, la llengua, la cultura, el país. Hi havia valors de creixement, d’alli¡berament, de projecció, valors de lluita i construcció, un llenguatge que encaixava amb aquell moment històric, social, i, en el meu cas – com de molts altres joves – personal.  Algunes cançons em fan plorar, d’altres m’expliquen com han canviat o com no han canviat, tant en el pla personal com de context, moltes coses, algunes són vigents, d’altres em fan sentir el canvi d’època…

No vaig poder escoltar el concert d’homenatge, el segon que em perdo, –  mai arribo a temps d’obtenir entrades  -, però aquests dies d’indignació nacional la lletra d’algunes de les seves cançons em ve al cap contínuament, amb certa tristesa:

“Sé quin és el desig
enyorat del país,
que ha viscut temps i temps
trepitjat,
sedejant llibertat
I ha estat sempre l’esforç
l’únic pa del seu cos,
perquè sap que és així
com avui
florirà el blat d’ahir.

I malgrat que mil pors
van barrant el seu pas,
ell constant lluita ferm
per poder fer i parlar amb llibertat.  .” deRiu enllà, al Disc  Fent Camí, 1975

“Sovint, amic, massa sovint,
sento que som poble oprimit
que ha begut dolços vins d’oblit
i al compàs de la por es va destruint.
Potser amb el crit, potser amb les mans,
obrirem pas, farem un cant
que vibrarà i es farà gran
com el dia que neix a cada instant.

I el nostre esforç esperançat,
lluita fidel,
serà com l’arbre que és valent,
a cops de pluja, a cops de vent.

Cada dia és un nou pas,
cada nit un nou repòs,
cada gota de rosada,
nova frescor. ” de Cada dia és un nou pas, al Disc Colze amb colze,1976

“Aprenguérem terra i poble,
vam entendre llibertat,
i sentírem tret a l´aire,
mort, assassinat.

I aprenem a dir futur
tot dient aquí i avui,
queda molt per dir,
queda molt per fer.
Cada dia té el seu mot,
cada mot és tot un món,
hem après cançó
i diem cançó. ” de Mots, a al disc Licor d’herbes bones, 1978

És l’olor i la textura del pa quan el fregues ben fregat amb tomàquet, exprement tota la polpa, i la litúrgia de fer els entrepans, d’amanir-los amb oli abundant – però no excessiu -, préme’n les dues “tapes” perquè l’absorveixin, i farcir-los com qui fa un mosaic. Com un fil que cus allò que de petita veia fer a la mare, que vaig fer més tard i que segueixo fent ara. (segueix)

De joveneta, de bon matí preparava els entrepans de casa. O els ajudava a preparar. Compràvem el pa acabat de fer a ca la Catalina del Forn – els primers anys ens donaven la torna – i els sucàvem ben sucats amb tomàquet, o només amb oli si hi anava formatge… o fins i tot amb mantega per al pernil dolç (aquesta darrera modalitat no l’he continuada). Primer van ser panets o barretes “de Viena”, sempre del dia, de més grans sempre eren les “flautes”. Fuet, pernil del país, formatge, catalana trufada, llonganissa, botifarra negra… el nostre esmorzar era l’enveja de la classe. Boníssim, cruixent, saborós. En repartíem esmussades a les amistats. Des d’E.G.B a B.U.P, cada matí, la mateixa “factoria”. Llavors no teníem grans congeladors, ni costum de congelar com ara. Acabats de fer, els embolicàvem amb aquell paper marró especial – una mà de paper, compràvem -, que guanyava transparències si l’oli el tacava. Ara som menys a casa – llavors dels cinc germans, quatre anàvem a escola, i ara només són dos fills – però els faig tots d’una vegada: els meus horaris laborals i els dels forns no lliguen gaire, i el pa actual o és acabat de fer o perd tota la gràcia. Només cal treure’l del congelador i embolicar – ara que hem descobert els rollers ja no cal gastar mai més paper de plata! – i encara algun dia, quan tornen de la Universitat, els meus fills em fan saber com han gaudit menjant l’entrepà portat de casa.

Aquesta setmana els gats de Sant Vicenç dels Horts han remenat la cua pel bloc: l’apunt que els vaig dedicar fa  una pila de mesos ha estat visitat uns quants cops aquests dies, fent-se visible al meu marcador. Responent a aquesta  crida d’atenció, faig públiques les fotos d’aquesta fantàstica gesta musical popular. Són sorprenents. La que publico és la meva germana Teresa, per cert, una enamorada dels gats; les altres, aquí!