miozz mirades

Aquesta tarda,acompanyant la Flama del Canigó pels carrers de Badalona he recuperat la lletra d’una cançó d’en Serrat que dibuixa una escena del passat. D’un passat que jo visc encara com a present, però que ja no forma part del present de la gent que creix ara. I crec que la màgia del foc i de les fogueres de Sant Joan és un bé del que no s’hauria de privar a les generacions actuals ni a les futures.

Llavors un tros de fusta era un tresor
i amb una taula vella ja érem rics.
Pels carrers i les places
anàvem de casa en casa
per fer-ho cremar tot aquella nit
de Sant Joan.

Aquest matí quan he anat a portar-los el blat de moro i l’enciam l’he trobada, allà, en un racó, morta. Sempre he sabut que les gallines són cruels amb la feblesa, i em dolc de no haver-la protegit millor. Les vaig portar, a ella i dues més, de fora, un regal del gironès. L’encaix al galliner va ser difícil, les que ja hi eren marcaven terreny i el gall, que feia poc havia arribat també de fora, va ser el més hostil i  agressiu. (continua)

La primera va morir per no conèixer  prou bé el terreny ,es va entaforar en un racó del que no en va poder sortir. Les altres dues van anar fent la viu viu i amb el pas del temps aperentment la convivència va millorar; però menjaven a banda. Les que hi eren de sempre i el gall les feien fora del cercle a l’hora de l’àpat, i les agredien si s’hi apropaven massa.  Vam relaxar la vigilància quan tot ja semblava haver-se normalitzat, fins que vam detectar que una de les dues forasteres mostrava clars símptomes de debilitat. El descobriment va ser terrible: totes les altres i el gall l’assetjaven lesionant-la i impedint-li menjar. Aïllar-la per protegir-la ens va semblar el més encertat, però a ella no: maldava per escapar-se i va iniciar una vaga de fam… Vam optar doncs per tornar-la al galliner comú i estar alerta per assegurar com  a mínim la ingesta. Però els atacs no hem pogut evitar-los…són cruels, les gallines. Amb elles mateixes. I molt poc intel·ligents, segons diuen els entesos. Quina estupidesa doncs la d’aquestes aus, que es maltracten fins a  matar o deixar morir un ésser de la seva pròpia espècie. Sort que no som gallines nosaltres, sort que  som humans i dotats d’intel·ligència.

 Quant més els escolto més m’agraden. Les seves melodies i les seves lletres em gronxen càlidament per despertar-me a la lucidesa. Amb poques paraules dibuixen un univers conceptualment complex, vestit de senzillesa. Cada cop que els escolto descobreixo una nova combinació d’acords i paraules que fan diana, i penso si no són, en certa manera, mags de la paraula. Espero que aquest cel que s’ha anat espessint al llarg de la tarda retingui la pluja i ens deixi gaudir d’aquest vespre especial reservat a l’agenda des de fa setmanes. Hi ha qui diu que el disc és tan bo que el directe no pot superar-lo. (continua)

Potser musicalment no, però jo no em vull perdre l’efecte sinergètic de la complicitat de la massa, ni l’atmosfera que creen ells i nosaltres, deixats endur per aquest llenguatge discretament vibrant que toca per dins i connecta amb vivències pròpies, sovint no parlades. Em fa gràcia descobrir l’atracció que generen entre públic de generacions ben diverses, i constatar la riquesa de la seva aportació al panorama creatiu de la música catalana – i en català – que, tot s’ha de dir, ha superat amplament el llindar de la música de supervivència. Les lleis del mercat dominat per l’imperialisme estatal no ajuden a fer aflorar amb normalitat la música catalana, qualitativament competitiva cada vegada en més amplitud de registres.

Des d’aquí faig arribar a qui correspongui (de l’ajuntament de Badalona) el meu agraïment per l’encert del programa: fer-los venir a Badalona, al cor de les festes de maig ha estat un regal impagable. Avui, a recer de la Plaça Font i Cussó, damunt el decumanus maximus i els edificis de tavernae i insulae ens deixarem endur per les cançons de Manel, tot pensant que sí, que potser sí que de vegades ens en sortim.

Quan, com avui, cullo morella roquera, no puc evitar pensar en aquella època en què les plantes que ens trobàvem pel camí, les herbes, formaven part dels nostres jocs diaris. I les fulles de la morella se m’enganxen a la roba amb la mateixa facilitat que un pensament enganxa l’altre i llavors ve aquella inevitable comparació entre el món d’ara i el d’abans, entre el què ha perdut la canalla actual i el que ha guanyat. No sóc de les que opina que abans tot era millor, no. Cada època té els seus guanys i les seves pèrdues. Però és una realitat que l’excés d’asfalt i ciment i l’estil educatiu sobreprotector actual han deixat les ciutats amb molts pocs camps d’experimentació i que en conjunt les possibilitats d’enfrontar-se a riscos i a decisions s’allunyen molt de l’esfera primària i vital de la primera i segona infància  (continua)

Abans a les ciutats hi teníem herbes. Males herbes. Creixien pels descampats, pels solars, pels carrers mal urbanitzats, pels vorals de la carretera, de la via del tren, en els talussos dels ponts… Hi havia aquelles que fan una floreta groga que anaven tan bé per fer minimalistes rams de regal a les mestres o als amors precoços, aquelles que treien llet de bruixa i que feien mitja por, perquè deien que era verinosa; hi havia aquella mena de mongetes amb una fina pell pintada d’aigües que sortien de les boles punxegudes de les figueres infernals, envoltades d’un misteri que encara ara puc percebre; i aquells panets minúsculs que fins i tot ens menjàvem sense saber ben bé si ens podrien fer mal;  aquelles flors liles que enfilàvem amb les espigues per simular palmons guarnits i les altres espigues, les de fer el joc de gall o gallina…; i la morella  roquera, que s’enganxava a la roba o a les cames i els braços i servia per fer de tot. Recordo alguns dissenys d’estampat sobre les meves samarretes i jerseis que eren dignes del pret a porter. Ara la cullo per donar-ne de tan en tant a les quatre gallines i el parell de conills que tinc al fons del pati, un badiu de ciutat prou  llarg per tenir-hi això i un petit hortet amb les seves males herbes. I intento fer memòria per recordar quin ús en feia la iaia Antònia -ella n’era molt devota d’aquesta herba- però no recordo quines propietats tenia. Aquest pensament m’enganxa una altra fulla a la galta: quanta saviesa hem perdut en això de conèixer les herbes, les seves propietats, els seus usos per a la cuina i per a la salut. Busco a la vikipèdia i recupero aquesta font de coneixement que no vaig saber aprofitar de la meva àvia: la morella roquera que inunda el meu hort i jardí és un aliment de primera amb fantàstics usos medicinals. Potser hauré de perdre la por i arriscar-me a cuinar-la!

Reconec que hi anava  sense saber ben bé el què . La mobilització no venia doncs de l’interès per l’obra sinó del vincle familiar: ma germana hi actuava, perquè forma part de la coral del poble. Reconec, també, que m’impressionen les  coses fetes de petits esforços sumats. Aquests resultats de gran conjunt harmonitzat en què cada gest individual compta pel resultat final em sedueixen d’una forma extrema, especialment si, a més,  els protagonistes no són professionals però ho semblen i tot plegat és producte d’un voluntarisme col·lectiu de gent ben plural i diversa. (continua)

Doncs, per tot això el musical els Miserables ofert per la Coral Jove de Sant Vicenç dels Horts em va sorprendre espectacularment convertint el meu dissabte passat a la nit en una experiència remarcable.
L’antelació en els preparatius va permetre anar-hi en companyia d’una bons amics i del meu germà, que d’ençà que va patir el vessament cerebral depèn totalment dels altres per gaudir d’experiències culturals – i d’altres tipus – i incloure’l  en les nostres és valor afegit . Malgrat l’edifici està adaptat per dins amb un ascensor – sinó no hi hauríem anat! – l’accés des del carrer encara no està del tot resolt i cal salvar uns graons; però jo, per sort,  això no ho vaig saber fins a la sortida, que mentre m’ocupava de les entrades els altres van fer el fet i llavors la versatilitat de la sala del Cercle Catòlic  – les cadires no són fixes – ens va permetre seure com uns senyors a primera fila, i les facilitats per a la mobilitat van ser en tot moment tan presents que els dos graons de la porta no han aconseguit espatllar-me la catalogació de l’experiència (malgrat escriuré una carta a l’ajuntament i a l’entitat per demanar-los que no triguin a resoldre aquesta incoherència).

Dirigida per Joan Vinyes (direcció de la coral) i Ramon Estévez (direcció artística), l’obra ha estat enregistrada en versió sinfònica, i amb l’entrada de dissabte ens van regalar el CD. Hi participen més de 40 persones, totes del poble, i tant els solistes com el cor fan un paper excel·lent. Llàstima que diu que ja no la tornen  a fer més, tan sols una darrera vegada a Sant Vicenç mateix, el divendres 15 de maig…, no us la perdeu!

Hi ha aquells dies en què et lleves amb la “pena negra” al damunt i no faries altra cosa que arraulir-te i deixar-te prendre per la melangia. La dispersió mental et resta eficàcia i la mandra regna impunement. Semblarien dies propicis per recórrer a un establiment de menjar fet o per cuinar qualsevol cosa ràpida i sortir del pas. I podries fer-ho, i no passaria res.
Però llavors t’estimules pensant en la possible satisfacció dels convidats a dinar i comences a rescatar ingredients de la memòria i dels armaris, de la nevera, del rebost i del congelador. I traces un pla i fas bullir l’olla, ocupes tots els marbres i omples la casa d’olors.  (continua)

Esdevens director i tots els músics alhora. Netejar, pelar, trossejar, enrossir, flamejar, barrejar, remenar,  farcir, triturar, aixafar, salar, rostir, tastar, tallar, vigilar, amanir, comptar, abocar, colar, sofregir, batre, buidar, muntar, servir…
Si fossis pragmàtica calcularies el temps que has invertit en la creació i potser pensaries que per acabar menjat en tan poc temps no calia deixar-hi tant de tu mateixa. Però no ho ets de pragmàtica. I la satisfacció dels comensals en visualitzar, olorar i degustar fa explícit el resultat del procés paral·lel que ha sofert la teva pena negra sense ni adonar-te’n: batuda i ben diluïda, s’ha escolat, evaporat, esfumat i ni tan sols s’olora en l’ambient.
No ho he investigat gaire però la capacitat terapèutica que ofereixen algunes de les activitats humanes més qüotidianes, i especialment aquesta de cuinar, em sembla d’una rellevància remarcable per a la salut mental i moral de les persones. Ho he comprovat diverses vegades, és com quan et sents dispersa i et dediques una estona a muntar un puzle i en cada nova peça encaixada, una neurona es treu la mandra; a la cuina, cada seqüència del procés tanca un petit circuit que es retro alimenta, i la transformació de cru a cuit, de brut a net, de sencer a tallat, d’immenjable a suculent…, té un parla·lelísme físic-químic que endreça alguna cosa dins la ment, especialment si en prens consciència. Però no només parlo per aquestes  experiències concretes en moments especials. Penso per exemple en la davallada que pateixen moltes persones grans quan, “gràcies” a l’asssitència, deixen d’haver-se de preocupar per cuinar, o en la importància que prenia en el camp de refugiats de Veli Jose (Bòsnia) l’hora del tè – amb les seves pastes cuinades amb precarietat – per al sustentament de la dignitat col·lectiva i personal; i amb les estones que passàvem quan la meva mare, hospitalitzada per un vessament cerebral que li porduïa paranoies terriblement colpidores, aconseguia focalitzar la seva ment i trobar estratègies cognitives útils davant el repte d’explicar a les filles les seves millors receptes de cuina.
Diumenge vaig respirar la dignitat servida a taula quan em mirava els deu que hi érem – la majoria amb greu dependència per dèficits  físics  i /o psíquics – i vaig pensar en la importància que té la cultura gastronòmica i el seu alt valor terapèutic tant per qui la fa com per qui la rep.