endreça
De vegades l’excés de feina en comptes d’activar-nos, ens paralitza. La meva mare sempre deia que el problema de la feina – de la que es té en excés o d’una complexitat extra – no és tenir-la sinó poder-la fer. Potser és per això que una de les coses que més m’agrada de les vacances és que, si ens ho permetem, ens regalen temps i condicions per fer algunes feines que, encara que no estiguin catalogades com a lúdiques, s’hi tornen. No parlo de res transcendent, parlo de coses tan simples com classificar diapositives que fa segles que no mirem, endreçar revistes i decidir si el seu futur és el contenidor de paper o l’arxiu de sota l’armari, o buidar aquelles caixes que fan d’autèntic calaix de satre per remenar i intentar endreçar el seu contingut. No sempre és fàcil. (continua)
Jo he d’admetre que en això de l’endreça no me’n surto tant com voldria, especialment amb els papers. L’esperit drapaire que tinc des de ben petita s’ha anat domant al llarg dels anys, però me’n queden reminiscències no sempre fàcils de gestionar. Ara ja no recullo capses de misto de terra per col·leccionar-les, però se’m fa gairebé impossible despendre’m dels programes, cartells, tríptics, postals, punts de llibre o guies de visita que cauen a les meves mans, sobretot si corresponen a activitats que m’han interessat o que he gaudit especialment. De vegades és per la informació que contenen, de vegades perquè l’excel·lència del disseny converteix en malbaratament considerar-los efímers, i d’altres, senzillament, per una mena de vincle emocional inexplicable, per una necessitat de guardar-ne un record tangible. I, amb el temps, fins i tot s’hi afageix un motiu pseudo-historiogràfic. Cal admetre que malgrat ser a l’era digital aquest aspecte presencial de l’objecte paper segueix tenint el seu pes. Quan remeno els meus calaixos de sastre o reviso algunes carpetes, amb la intenció de guanyar espai, noto com la mirada present actua de sedaç – de vegades taxativament, d’altres amb dubtes – i em permet fer força neteja. Però sempre trobo tresors gràfics curosament desats durant anys que, malgrat sé que puc digitalitzar-los, em costa abocar al contenidor. I em pregunto quin és el punt exacte per saber què és un disbarat llençar i què és una temeritat no fer-ho.