una entre tants

Divendres vam tornar a tocar, després de força temps, al Forat del Pany de Vilafranca. Va ser especial. Perquè tocàvem a casa i perquè ho fèiem en un ambient tan acollidor com el Forat, que després de molts mesos ja ha tornat a obrir.

Aquí us deixo un enllaç amb el recull de fotografies que va fer el Jordi durant les proves de so i el concert.

No trobeu sensacional aquesta d’aquí? Sembla de portada de disc!

En aquests moments, Daniel Sirera és a La Nit al Dia. Acabo de veure el nou anunci del PP sobre l’escolarització en castellà (volen un fifty-fifty), i tot plegat és tan penós, que fa riure. Si no m’equivoco, això de creure’s les pròpies mentides és una patologia. Veig que hi ha molts malalts que no reben el tractament addient.

Sort que la Terri li està fotent un "rapapolvo". De debò es pensen que poden prendre el pèl a la gent d’aquesta manera?

L’anunci:

Punyeta! Els pericos han aconseguit que l’Espanyol vagi al capdavant del personatge VilaWeb 2007! Cagundena…

Doncs des d’aquí faig una crida (ja ho sé, el meu poder de convocatòria és pràcticament nul…) perquè voteu en Xiri. Perquè sí, perquè es mereix això i molt més! Perquè ens va donar lliçons durant tota la seva vida i també amb la seva mort. Perquè Lluis Maria Xiriancs va ser capaç de remoure la consciència de molts catalans.

Va voteu, que no pot ser que el personatge de l’any sigui l’Espanyol, coi! I no em vingueu amb què també és un club català i que molts dels seus seguidors són independentistes. Perquè m’importa un pito.

Ara fa un any, feia la llista de coses que havia de posar a la maleta – sempre, tot apuntat, i anar-ho ratllant a mida que l’objecte es fica a dins – per marxar cap a Lisboa. El primer viatge plegats i per això – com a mínim, en part -, tan especial que el recordaré sempre.

També a principis de 2007 vaig estrenar aquest bloc, que em vaig proposar actualitzar a diari i que, com tots els propòsits, no ho he complert.

A aquestes alçades de l’any passat, encara em quedava l’últim trimestre de carrera, en què vaig descobrir, entre altres coses, que això de la tele m’agrada més del que em pensava. Filmar, muntar vídeos, fer el text i “locutar” – entre cometes, que segons el DIEC no existeix -. Aquells tres mesos amb el Boet i una vintena de companys de classe els recordaré durant molt de temps. Un trimestre que també vam aprendre deontologia. Tan necessària i tan poc real, pel que sembla. Però des d’aleshores he intentant ser sempre fidel a l’ètica periodística.

I encara havien de passar les pràctiques a la ràdio i el viatge amb els de la classe a Tenerife.

El 2007 ha estat l’any del nostre segon disc, "El camí cap a nosaltres". Cançons noves, dies de gravació i un resultat prou satisfactori. Però formar part de Cesk Freixas i els Altres Bandais no és només quedar per assajar i fer bolos. És construir llaços, compartir experiències, és adonar-te que tens bons amics. El sentit dels Bandais comença per les persones que en formen part.

Aquest any ha estat el de la meva llicenciatura. Després de sis anys, ja sóc llicenciada en Dret i en Periodisme per la UPF. No sona malament. La realitat, però, no és tan maca. I et deprimeix veure, quan vas a buscar feina, que l’últim que importa és que tinguis un títol universitari.

Sis mesos del 2007 – ostres, mig any, es diu ràpid això! – els he passat treballant de becària en un dels mitjans de comunicació catalans de referència. Tot un honor. He après tantíssimes coses. He rebut lliçons de periodisme de franc. I de llengua catalana! He tingut responsabilitats. I he conegut una gent encantadora.

Recordo que un dia li comentava al meu company: “Si no puc demanar res més. Estudio el que m’agrada, treballo on voldria treballar, acabem de treure un disc, i et tinc a tu. Em sembla que això comença a acostar-se força al concepte de felicitat!”.

Ara comença un nou any en què no m’he fet cap propòsit. No cal, si després no els compleixo mai. Bé, m’he decidit posar-me en forma, però això ja ho tenia pensat abans de la passada mitjanit.

De tot cor, que tingueu un feliç 2008.

Una es lleva mentalitzada i preparada per treure les habilitats escèniques que porta dins i es troba que acaba per terra aguantant el trípode en una escena del videoclip!

És el que té ser baixeta.

Avui, primer dia de gravació i ja hem enllestit les seqüències dels músics.

El dia ha començat ben d’hora (vaja, tenint en compte que som de vacances, llevar-se abans de les vuit és d’hora, no?). I ha continuat amb moooooooooolta boira i frrrrrrrree-e-e-e-e-ed!

Sortida de Vilafranca del Penedès.

Primera parada: Sant Pere de Riudebitlles, punt de trobada.

Segona parada: Calaf. Enmig de la boira hi trobem les persones responsables del videoclip, i amb elles anem cap a la nostra destinació.

Propera parada: La Guàrdia Pilosa. Un poble molt petit, del que – ja em perdonareu la ignorància – jo no coneixia la seva existència; amb quatre cases i un parell de veïns. Amb molt d’encant, i encara amb més boira.

Avui hem gravat les seqüències dels Bandais, i ens ho hem passat molt bé (tot i que jo a les nou del vespre encara no m’havia tret el fred dels peus). Sé que encara queda feina, però ja tinc ganes de veure el resultat final!

Hem rigut molt, i això és bo. Aquest camí cap a nosaltres comença a agafar una altra forma. La crònica completa i elaborada suposo que ja la farà en Cesk un dia d’aquests.

—

Gràcies al GPS del Monty, només ens equivoquem en una intersecció [es nota que vaig a l’autoescola, que ja parlo amb propietat?] de tornada a casa. Jo, però, què vols que et digui? Si no m’acabo de fiar dels humans, encara em costa més fiar-me de les maquinotes!

Com que marxo demà al dematí i no sé si a la Pobla trobaré cap veí altruista que tingui la wifi oberta…

Bon Nadal!

Sé que m’arrepentiré d’haver-me empatxat de torrons i neules, però ja serà massa tard.

Una abraçada a tothom que passi per aquest bloc i se la mereixi. I sobretot, boicot al Pare Noel!
PD: Edito des de la Pobla. Sí, senyor, això és un poble com Déu Mana, amb wirless per a tothom. Visca!

Aquesta setmana vaig de bòlit. Em passo el dia tancada en dos metres quadrats muntant vídeos. M’estic quedant sense vista i sense esquena. Vull un llit i un massatge! I a sobre ve Nadal.

[…]
Només tindré dissabte al matí per anar a fer les compres. Ha ha, "les compres". De fet, no en faré gaires. Un regal per tu – seré original? -, el de l’amic invisible/tió de la colla, i un per casa. Sí, aquest any faré un regal comú per tots cinc. (Com si altres anys n’hagués fet gaires, també!). Com que passarem el Nadal "aïllats" a la Pobla de Lillet, compraré algun joc que ens distregui les estones.

Aquests dies tindré els sentiments dividits. Una part de mi no vol anar a passar el Nadal allà, i ser lluny de tu i haver de renunciar a sortir de festa tres dies seguits. Una altra part de mi té ganes de passejar per la Pobla – que nevi, que nevi! – i tornar-me a barallar amb mons germans, que últimament coincidim tan poc, que ni això fem!

El meu avi em dirà que cada cop el vaig a veure menys sovint, i li diré que vaig enfeinada. Me germana m’explicarà històries de les seves, que si la feina, que si un ex per aquí i una vella amiga per allà, i li diré que no s’amoïni tant per les coses, que a la vida s’ha de ser feliç. Mon germà em tocarà el que no sona fins que em cabregi i foti quatre crits, i als cinc minuts tornarem a riure (al·lot, "això és es colmo!"). Som com canalla. El meu avi em preguntarà on treballo ara i, cridant – perquè és sord com una tàpia – li explicaré. A mitges. Perquè la cosa és tan precària que encara em dirà que sóc tonta, tenint dues carreres com tinc.

Admetré que mai guanyaré el meu avi al dòmino ni al 7 i mig. Li demanaré a me mare que m’escalfi les mans, ella que mai té fred. Compartiré el diari amb mon pare. Farem fotos del poble, que és molt maco – que nevi, que nevi! -, i ens donarem els regals en mà, perquè l’avi va llençar el tió al foc un dia que ens vam fer grans.

I així passarem les estones. És per això que vull comprar algun joc, que els vespres a la Pobla són freds i no ve de gust sortir gaire. Alguna recomanació?

A les nits és quan té les idees més brillants. Quan ja és al llit, després d’haver llegit unes quantes pàgines del llibre de torn i haver-lo deixat sobre la tauleta de nit, quan ja s’ha arraulit entre els llençols, se li acut una frase esplèndida, o el vers perfecte per acabar aquell poema que té desat en un calaix, entre paperassa, o l’argument per a una novel·la.

Però mai té cap llibreta a mà. I és clar, fa molta mandra sortir del llit per anar a buscar un boli. I més ell, que no té calefacció i dorm en una llitera. Qualsevol abandona l’escalfor del nòrdic per creuar el dormitori! Aleshores confia en la seva fantàstica memòria i es concentra per retenir aquella idea tan meravellosa, i es tranquil·litza assegurant-se que l’endemà se’n recordarà perfectament de cada paraula. I s’adorm repetint, una vegada i una altra, l’ordre d’aquells mots celestials.

L’endemà, és clar, el primer que fa quan es lleva és anar al lavabo a rentar-se la cara i buidar la bufeta. Mentre esmorza se’n recorda que la nit anterior havia tingut una idea magnífica i, després de vestir-se, busca un llapis i un paper per apuntar-ho. Però res és com la nit abans. Esbossa idees, però la màgia s’ha perdut pel camí. No recorda la meitat del que s’havia promès recordar. O bé aquella idea que semblava tan bona no ho és tant. Si més no, ara ja no val res.

Aleshores agafa una llibreta i un llapis i els deixa a la tauleta de nit. Així, quan torni a tenir la idea que el catapultarà a la fama, podrà anotar-ho al moment sense sortir del llit.

El que no recorda és que quan torni a venir-li la inspiració nocturna, atansarà la mà a la tauleta i el llapis i el paper no hi seran. Els haurà canviat de lloc qualsevol dia, traient la pols. I, evidentment, li farà mandra aixecar-se del llit, amb el fred que farà, així que confiarà en la seva meravellosa memòria per recordar una d’aquestes idees que el convencen que serà l’autor del llibre més venut del proper Sant Jordi.

La meva miopia ha passat per diverses fases al llarg d’aquests anys.

La primera va ser d’incomprensió total […]

La primera va ser d’incomprensió total. Vaig estar mesos assegurant que no hi veia gaire bé, però mons pares ho atribuïen a les meves ganes de cridar l’atenció (això sí que ho tenia,ves!), així que no em feien massa cas.

La segona va ser d’orgull d’ulleres. Em sentia la més xula de la classe, amb les meves primeres montures rodonetes i de colors. Ja no era com la resta, jo duia ulleres!

La tercera va ser la de veure ma mare amb cara de por i incredulitat cada cop que l’oftalmòleg li deia que m’havia pujat la diòptria.

Aleshores va començar l’etapa d’avergonyiment. No volia deixar les meves ulleres a ningú ni deia mai quina graduació tenia. Els amics de mons pares i els tiets i tietes no paraven de dir-me que feia cara d’intel·lectual, però jo tenia 13 anys, i l’últim que volia era fer cara d’intel·lectual. Ja en tenia prou amb ser l’empollona de la classe.

Els anys d’avergonyiment fa temps que els vaig deixar enrere. Avui he tingut una petita crisi, amb les ulleres noves (les de la foto), però quan estic ovulant més val no fer-me gaire cas. A aquesta hora del dia ja m’he reafirmat en la meva postura. Sóc miop del cagar, i què?

Perquè a nosaltres mai se’ns inflen els collons!Fem memòria en clau d’humor.

Lluís Llach – Manel Lucas i els desastres de l’estiu passat:

Avui sóc una mica més feliç, informàticament més lliure i més segura.

Ja funciono amb ubuntu!

PS: I també tinc més temps lliure, perquè el Windows Vista és lent de collons!

Coses prèvies:

1. Els Pets és dels pocs grups catalans que ha sabut evolucionar al llarg dels anys. Ha anat canviant l’estil, però ho ha fet amb coherència.

2. Recordeu com era el Gavaldà amb grenyes?

3. Aquest vídeo és una mostra que l’estètica caduca amb els anys.

4. El que no caduca, però, és la seva música. Aquesta és una cançó de fa quinze anys i continuo sense cansar-me d’escoltar-la. Això només passa amb la bona música, no?

5. Fixeu-vos-hi bé, que veureu les pintes que feien els músics de primera línia a principis dels noranta.

[Un record per als qui ja no hi són]

Com avui, un dimecres qualsevol:

Encara estic paint el concert. No us passa, que després d’un concert, una pel·lícula o una obra de teatre en què heu gaudit molt i on hi ha hagut una gran barreja de sensacions, necessiteu un temps, després, per acabar d’assimilar allò que heu sentit?

Bé, a mi sí.

I no us passa que, a vegades, us desperteu cantant una cançó?

A mi també.

Fa
dos matins que em llevo cantant “Óleo de una mujer con sombrero”,
alhora que vaig digerint el magnífic concert de dimecres a la nit de
Silvio Rodríguez. Preveia que seria una nit inoblidable, i com saben
només uns quants privilegiats que em coneixen força, tinc una mena de
do per preveure certes coses [sí, sóc una mica vident. O és que a
vosaltres també us passa que imagineu coses que després acaben passant?
Doncs a mi sí], així que no vaig errar.

Més de dues hores
repassant un repertori en el què sóc incapaç de trobar una cançó que no
m’agradi. Un teatre ple a vessar de gent que anava fent peticions a
crits, que es va encetar els palmells de les mans aplaudint i, segur
que com jo, no oblidarà el concert mai a la vida.

La ressenya del concert, dimecres vinent a La Directa. Jo us deixo amb la cançó que em desperta des de fa dos matins [tinc problemes amb el goear, l’únic que puc fer és posar-vos l’enllaç]: http://www.goear.com/listenwin.php?v=bc95db6.

PS: Sóc conscient que la qualitat de la foto deixa molt a desitjar. No tinc una gran càmera i la distància de l’escenari i la llum no hi ajudaven gaire.

Una de les cançons que es passegen per “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain“. Una banda sonora plena de colors, tendresa i màgia. Yann Tiersen és un músic que domina i toca alhora diferents insturments: piano, violí, acordió, guitarra elèctrica i toy-piano. Tot i que la majoria dels mortals l’hem conegut arran d’Amelie, Tiersen va publicar el seu primer disc l’any 1995 i, de fet, moltes de les cançons de la banda sonora de la pel·lícula francesa són composicions dels seus primers tres discos.

Yann Tiersen en concert. Le Banquet:

[PD: No tinc ni idea de què representen aquestes primeres imatges en blanc i negre. Publicitat subliminal?]

Vinc de matricular-me a l’autoescola. Alguns diran "ja era hora, nena!"; d’altres, que mai és tard, i sé d’algú que em recordarà el títol del llibre de Justo de la Cueva: "Esos asesinos que impunemente matan cada día a miles de personas: los automóviles".

I hi estic d’acord:

M’indigna que cada dia es facin cotxes més potents quan els accidents de trànsit són una de les principals causes de mort d’aquesta societat. Em cabreja que els cotxes ecològics siguin els més cars, quan som conscients que la contaminació acabarà destruint el planeta.

El cas és que he decidit treure’m el carnet per qüestions de feina, bàsicament. I si mai em converteixo en aquesta mena de gent, com la majoria dels meus amics, que agafen el cotxe per anar al lavabo, claveu-me un parell de bufetades, si us plau.

De moment he deixat anar més de 200 euros, i això només és el principi: la matrícula. Ara "només" falta el preu de l’examen teòric, el preu de cada pràctica i el preu de l’examen pràctic. Sense comptar l’assegurança del cotxe. Començo a deprimir-me.

Per cert, que he demanat els llibres en català i només fullejant un parell de pàgines he ensopegat amb vàries faltes d’ortografia i sintaxi… Ploro?

Bé, com se sol dir en aquests casos, ja avisaré quan comenci les pràctiques perquè us mantingueu en lloc segur i aparteu les criatures.