una entre tants

Acabo de rebre l’enllaç a youtube del videoclip! Ja en tenia ganes!! Aquí us el deixo.

El Camí cap a nosaltres,
Cesk Freixas i Els Altres Bandais.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Recolzava la jaqueta al respatller de
la cadira i seia creuant les cames. Normalment portava un llibre a la
bossa i es passava l’estona llegint-lo. Si no, feia els mots
encreuats del diari o es limitava a mirar per la finestra. Segur que
s’imaginava les històries de la gent que passava per davant.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

La cambrera li deixava la infusió
damunt la taula i li regalava un somriure. Era una ganyota
compassiva, li feia pena veure una noia tota sola en un bar. Ella
deixava reposar la infusió mentre s’hi escalfava les mans.
Després, amb parsimònia i rigorós ritual,
enroscava la bosseta amb la cullera fins a treure-li tot el suc i la
llençava al cendrer. Tenia una manera harmoniosa de deixar
caure el sucre dins la tassa. Poc a poc, fent ballar la bosseta i
repartint l’edulcorant equitativament. Només hi llençava
la meitat, després doblegava la bossa de sucre i la deixava
arraconada al plat. Remenava i remenava mentre ensumava el perfum de
la infusió. Tenia la mirada perduda, era incapaç de
percebre què pensava. Estava trista? Preocupada? Era una boja?
Qui sap.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Em va atraure des del primer dia que la
vaig veure entrar. No sé si era la seva mirada inexpressiva,
el perfum del seu cabell, o la sensualitat de les seves cames
creuades. Els primers dies m’intrigava saber què passava pel
seu cap. Mesos després, m’imaginava descreuant-li les cames i
pujant-li la faldilla.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Coincidíem a diari, així
que al cap d’un temps, ens saludàvem amb un cop de cap quan
ella entrava. Jo seia en una taula vora seu. Era un lloc estratègic,
per poder-la contemplar sense que se n’adonés. Pensava quin
nom li esqueia més. Uns dies, tenia cara de Jaqueline o
Marlène. Altres, de Sofia o Carlota. Algunes nits somiava amb
ella, i sovint me l’acabava pelant. Suposo que hauria pogut
acostar-m’hi algun dia, amb alguna excusa, i saber el seu nom de debò.
Però m’agradava massa la idea que me n’havia fet i no volia
decebre’m.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Un dia va deixar de venir. Vaig
continuar anant al bar, a la mateixa hora, esperant que, tard o
d’hora, tornaria. Vaig patejar-me els bars de la zona, per si havia
decidit canviar de bar. I a totes hores, per si havia canviat
d’horari. Però res, ni rastre de la desconeguda que s’havia
convertit en la dona dels meus somnis.

Pròleg

Això de no tenir internet al pis em porta a actualitzar amb retard i a tenir uns quants mails pendents de resposta. Ahir ja hauria d’haver penjat el post, però fins ara no he pogut aprofitar-me de cap wifi! I què volia explicar? Doncs l’aventura i la paciència d’un viatge de quatre hores. A l’altra punta del país? No, no, de Barcelona a Vilafranca.

Mira que darrerament agafo poc el tren, però és igual, dia que l’agafo dia que hi ha problemes a la Renfe. Casualitat? Mala sort? No, simplement la Renfe mai funciona bé.

A les 13.00 baixo les escales d’Arc de Triomf per tornar cap a casa. Encara queda un quart perquè arribi el tren, però al carrer fa fred i el vent no em deixa fumar tranquila, així que baixo disposada a llegir unes quantes pàgines del llibre de butxaca.

Per megafonia no paren de dir que, “per causes alienes al servei de rodalies” (això que quedi clar, la culpa no és nostra), s’ha aturat la circulació de trens de les línies 3, 4 i 7. “Merda, ja hi som!”. La veu omnipresent s’explica malament, i no acabo d’entendre si el meu tren passarà o no, així que decideixo anar cap a Sants, que no sembles estar tan aïllada. Allà es va acumulant la gent i, de tan en tan, passen trens en direcció a L’Hospitalet i Molins. No acabo d’entendre perquè no en pot passar un que arribi fins al final de la línia, si el problema era més al nord. Em menjo una poma i vaig llegint. Ara dreta, ara m’assec, ara passejo per l’andana… Ha passat una hora i mitja i tot continua igual.

Em sona el mòbil. El Jordi em diu que per TV3 asseguren que encara es trigarà una hora més en restablir el servei. Per què ho saben els de TV3 i els qui som a l’andana no en tenim ni idea? Decideixo sortir a veure la llum del sol. Primer em dirigeixo a Atenció al client perquè em donin un altre bitllet, aquest l’he validat però no m’ha servit per a res. Mentre sóc a la cua, algú diu que la línia ja s’ha restablert (“Si ja ho sabia jo, només havies de marxar perquè tot s’arreglés!”), així que tooooooooooorno a baixar. Efectivament, les pantalles informatives ja tornen a anunciar circulació de trens. Amb tot això, ja són les 15.00.

A la pantalla, però, el proper tren cap a Vilafranca/St Vicenç no s’anuncia fins a les 15.55. Collons! No me n’acabo de fiar, però no vull quedar-me una hora més per comprovar si és veritat.

Torno a la superfície i em beneficio de la devolució express. Surto al carrer a fer quatre calades de fum. Tinc gana, així que vaig a comprar-me un entrepà. Justament avui, no duc gaire diners a sobre. A les 15.20 aproximadament, mentre endrapo i bec, escolto: “Sant Vicenç de Calders, Via 7, per Molins de Rei”. Ho sabia, malparits! Però ja estic resignada, i no penso sortir corrents. Amb tranquil·litat acabo l’entrepà, vaig als lavabos, surto a fer un altre cigarro, i vaig a la llibreria a buscar alguna altra cosa per llegir.

Finalment, a les 17.00 arribo a casa.

Això sí, ja tenim AVE.

“Els informem que els periodistes dels mitjans públics no signem les informacions durant la campanya electoral en protesta pel còmput exigit per llei, perquè creiem que això impedeix donar una informació sense condicionants”. Ja m’he après la cantarella, molt bé, i ara què?

Ja dic per avançat que parlo (i escric) des de l’òptica d’algú del gremi que ho viu des de fora, però penso que això no serveix absolutament per a res. Algú creu que a l’especador del TN li importa que la notícia que veu i escolta no vagi signada? Si en la majoria de casos, la resta de l’any, tampoc s’hi fixa pas. I la cosa arriba a extrems tan surrealistes com que no aparegui el rètol amb el nom del conductor, com si ningú conegués el Pellicer o la Núria Solé. O tallen el final de la crònica parisenca perquè al periodista se li ha escapat signar-la, com si ningú sapigués que la notícia havia d’acabar amb un Carles Costa-TV3-París.

Realment, és vergonyós i inacceptable que els professionals no tinguin llibertat per decidir sobre la seva feina. Però penso que cal actuar amb mesures molt més dràstiques. Amb l’acord del màxim de periodistes possibles. Jo aposto per desobeir la norma, i tinc dues propostes.

Una és donar les informacions de campanya sota criteris periodístics, ignorant i desobeint la llei. Aleshores, la cantarella seria una cosa com: “Els informem que els periodistes dels mitjans públics hem decidit no fer cas a les normes, conscients del que això podria comportar, i regir la informació de campanya per criteris estrictament periodístics, ja que creiem que el còmput exigit pels polítics va en detriment del seu dret a obenir una informació sense condicionants”.

L’altra opció seria deixar de donar les notícies de campanya, com a protesta. Un sol dia sense fer-ho i segur que molts es posarien les mans al cap. En aquest cas, la cantarella podria ser: “Els informem que els periodistes dels mitjans públics hem decidit no
donar les informacions de campanya electoral, com a protesta pel còmput exigit per llei, perquè creiem que això impedeix donar una informació sense condicionants”.

Bé, només són propostes, però si realment els periodistes creuen que l’exigència de còmputs és una intromisió, que actuïn perquè això canviï.

[…] Hi ha una tercera qualitat important en la nostra professió, i és la de no considerar-la com un mitjà per a fer-se ric. Per a això ja hi ha altres professions que permeten guanyar molt més i més ràpidament. En començar, el periodisme no dóna molts fruits. De fet, gaiebé tots els periodistes principiants són gent pobra i durant molts anys no gaudeixen d’una situació econòmica gaire pròspera. Es tracta d’una professió amb una precisa estructura feudal: es puja de nivell només amb l’edat i requereix temps. Podem trobar molts periodistes joves plens de frustracions, perquè treballen molt per un salari molt baix, després perden la feina i potser no en troben cap altra. Tot això forma part de la nostra professió. Per tant, tingueu paciència i treballeu […]*

No, precisament en aquest fragment no m’ha fet descobrir la sopa d’all, però aquest matí, mentre esperava a la consulta del metge, en Kapuscinski m’ha ajudat a pujar-me l’autoestima i m’ha consolat una mica.

Paciència. Potser això és el que em falta…

*Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Ryszard Kapuscinski.

Tot va anar tan de pressa que, gairebé dues setmanes després, encara no n’he parlat en aquest bloc. M’agrada més parlar de casualitats que no pas de sort. La vida té més gràcia i sal si es construeix amb casualitats que no pas si et limites a pensar que tens una flor al cul. Bé, sempre pot passa com a la protagonista de Los amantes del Círculo Polar, i gastar massa ràpid totes les casualitats bones de la vida. Esperem que no sigui el cas.

En menys de 48 hores, vam passar de plantejar-nos de buscar pis a trobar-lo, signar el contracte i dormir-hi. Pim-pam, tu! Una nova vida, i també més obligacions i responsabilitats, però ara per ara, s’assimilen amb molt de gust. Això del repartiment equitatiu de les tasques domèstiques no és tan fàcil com em pensava. M’he adonat que sóc com ma mare (mira, tant criticar-li) i no puc esperar quan veig alguna cosa bruta. A més, ja tinc experiència en això de viure fora de casa, i es nota. No ho diré gaire fort, però el meu company de pis encara no sap planxar. Però com que no té gaire secret, el proper pas, després d’haver après – avui – a posar una rentadora, serà aprendre a planxar.

Els rols dins de casa encara s’han d’anar definint, però em sembla que és bo que no ho estiguin del tot. Evidentment, el títol que no em traurà ningú és el de pòtula número u. Vaig trencar el saler abans d’estrenar-lo, avui sense voler he obert l’axieta de la dutxa quan m’eixugava el cabell: com a conseqüència s’ha empapat la tovallola i la carxofa de la dutxa m’ha caigut a l’esquena. Estic bé, no patiu. Per sort, el pis és tan petit que no podré xocar amb gaires coses, perquè ja estava farta de menjar-me els marcs de les portes de casa. Ja ho deia mon pare, "aquesta nena no té cicomotricitat".

I un pas endavant molt important, que és el que suposa la convivència. Por, jo?

Era evident que ahir no podiem fallar als Premis Enderrock. La presència dels altres Bandais abraçava al Cesk, “amagat” als camerinos; n’estic segura. Clar que jo em pensava que nosaltres també podriem rondar pels camerinos, i conèixer molts dels músics que hem admirat durant anys, però es veu que no hi havia lloc per a tanta gent. No m’estranya, si els de La Carrau ja devien ocupar la meitat de l’espai! (Quanta gent eren? 20, 40, 300?) Per cert, felicitats pels premis, companys!

Així doncs, ens vam conformar a veure els premis des de baix, però vaja, cap problema. I, a més, vam fer la feina pendent: saludar en Xavier Mercadé com cal. Estem en paus, oi?

Cesk, l’any que ve curra-t’ho, i suborna el Roger Palà perquè poguem ser als camerinos, eh? Per cert, Roger, et confesso que jo vaig aconseguir colar-me. No en tenia la intenció (aquestes coses no m’agraden), però no sé com, vam fer un “hop” i ens vam plantar al principi de la immensa cua!

Aquí podeu veure les fotos que va fer el Jordi. Felicitats a tots els premiats i premiades!

El col·lectiu Temps de re-voltes emprendrà, el proper 10 de febrer, la Marxa pel Decreixement, que recorrerà una trentena de comarques catalanes. A cada aturada, es faran actes per "compartir reflexions entorn el context actual de
crisi energètica i la perversa relació entre el sistema
financer i la destrucció del planeta, així com debats sobre el decreixement, sobre organitzar les
alternatives, i d’interconnectar-les unes amb les altres. Creiem que és
hora de deixar de treballar per l’economia de creixement i dedicar-nos
a practicar el decreixement".

Cliqueu a "llegir la resta de l’article" per veure el vídeo promocional:

Amb l’excusa que ha rebut el premi Biblioteca Breve, vull penjar un parell de poemes de l’escriptora nicaragüenca Gioconda Belli, una de les referències vives de la literatura llatinoamericana:

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oídos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

De la mujer al hombre

Dios te hizo hombre para mí.
Te admiro desde lo más profundo
de mi subconsciente
con una admiración extraña y desbordada
que tiene un dobladillo de ternura.

Tus problemas, tus cosas
me intrigan, me interesan
y te observo
mientras discurres y discutes
hablando del mundo
y dándole una nueva geografía de palabras.

Mi mente está covada para recibirte,
para pensar tus ideas
y darte a pensar las mías;
te siento, mi compañero, hermoso
juntos somos completos
y nos miramos con orgullo
conociendo nuestras diferencias
sabiéndonos mujer y hombre
y apreciando la disimilitud
de nuestros cuerpos.

Si he de ser sincera, no em feia especial il·lusió el concert. La planificació era anar a Barcelona dissabte i quedar-se allà fins diumenge. Havia de buscar una alternativa, però no la vaig trobar. Al cap i a la fi, vaig pensar, si té tantes ganes d’anar al concert, no li boicotejarem pas!
Havia escoltat el disc un parell de vegades de passada, i el primer que vaig pensar va ser “Pf… S’està tornant un popi“. Però què hi farem, anirem al concert i ens ho passarem tan bé com podrem.

Doncs m’ho vaig passar teta!

El concert, el dels madrilenys Grande-Marlaska. El lloc, la sala 2 de l’Apolo.

Vaig xalar, perquè aquesta gent té molta força en directe i perquè sap connectar amb el públic amb una gran facilitat. Ja m’enteneu, això de xerrar entre cançó i cançó mentre algú afina i fer broma amb la gent; això que crea aquella complicitat entre tots plegats i que fa que un concert tingui encant.

Grande-Marlaska van néixer amb el nom de Garzón, però després que el jutge del mateix cognom els denunciés, van canviar-se’l per aquest d’ara que, curiosament, també coincideix amb el cognom d’un altre jutge de l’Audiència Nacional espanyola.

Són tres: guitarra-veu, baix-veu, bateria-coros. En el concert de dissabte, en un parell o tres de cançons, a més, van comptar amb la col·laboració del trompetista de Nisei, que tan sols havia practicat durant les proves de so i per tant, es mereix una ovació.

Fan pop, sí. Però també tenen cançons rockeres. Molen. Ara criden, ara són dolços. Tenen força i són simpàtics. Madrilenys macos.

– Gora ETA!!, es va sentir entre el públic. Era l’últim que m’espera d’un concert popi, la veritat.
– A ver, el que se ha pasao tres pueblos que levante la mano…

Coneixen el Penedès. O, si més no, saben de la seva existència, i això els dóna 10 punts de cop! I a més a més, han tret el disc sota llicències Creative Commons. Això deuen ser-ne 100!

En una cançó, algunes persones del públic van pujar a cantar amb ells. Seguidors que coneixien d’altres concert o bé de deixar-se comentaris al myspace. Era una cançó composta, en part, en català.

– Bueno, la parte en catalán es: LALALALALALALAAAA LA LAA LALALALALALALA LAAAAA LA

Aquí deixo algunes fotos del concert, fetes pel Jordi Salvia.

Avui fa un any que el Jordi em va regalar la subscripció als blocs de MÉSVilaWeb. No parava d’insistir-me que havia d’obrir-me’n un, i com que jo sempre ho deixava per l’endemà, al final me’l va posar davant dels nassos.

No he complert els propòsits que tenia en un principi (què estrany!): no he estat gaire prolífica ni tampoc constant. Però és que jo sóc així. Crec.

Tanmateix, m’alegra celebrar aquest primer aniversari de blocaire en aquesta casa. I abans d’agafar el tren cap a Barcelona (avui sopar i concert a la city, i demà mani), volia donar les gràcies a la gent que heu passat per aquí alguna vegada. A qui em llegeix, a qui m’ha comentat en alguna ocasió, a qui m’ha animat i, és clar, a tu.

Avui, l’Ovidi recitant extraordinàriament el meravellós poema de l’Estellés, Els amants. Pell de gallina.

PS: Volia regalar-vos el poema de l’Estellés que dóna títol al bloc (bé, l’he feminitzat), però no hi ha manera de trobar-lo per la xarxa!

La vaig descobrir fa un temps. És una jove francesa que no només té una veu magnífica sinó que experimenta amb la capacitat corporal i els seus sons. Aquí deixo una actuació en directe; tota una joia.

[Acabo d’adonar-me que últimament estic d’un gavatxo…]

Doncs resulta que dimarts passat es va celebrar el ple ordinari del mes de gener. La cosa extraordinària va ser que es va retransmetre en directe per la televisió local de Vilafranca per primera vegada. Una de les operadores de càmera era una servidora, que resulta que avui surt en portada al Punt Penedès. Semblo tota una professional, eh? Ara només cal allargar-me mig metre cada cama per no desnucar-me…

Per cert, el contrapunt d’avui em sembla encertadíssim:

Penedès. L’efecte mirall
A.M.

Les
càmeres de TV Vilafranca es van convertir dimarts en el centre de les
mirades de molts vilafranquins, no només dels ciutadans que seguien en
directe el primer ple de la corporació sinó també dels polítics. A la
sala es veia alguna americana de més, poques barbes i fins i tot algun
polític no es va poder estar de començar el seu discurs mirant a
càmera. La televisió sedueix però també hipnotitza. Van estar més de
quaranta minuts debatent dos punts que prèviament s’havien deixat sobre
la taula. El discurs a la tele sortia gratis.

Si alguns plens ja s’allargaven fins la matinada, ara que el pilot roig és encès tota l’estona, no és difícil preveure què passarà… Proposo fer un càtering i alguna pausa per anar al lavabo; això és el que fan els programes de televisió en directe, no?

Gràcies al Jordi, que està en tot, m’he descarregat una edició limitada de la banda sonora d’Amélie. Té uns set bonus track moooooolt interessants! N’he penjat un al goear que podeu escoltar aquí mateix: es tracta d’una versió de “L’autre valse d’Amelie” amb quatre cordes i un piano. A mi m’ha encantat!