una entre tants

Ara fa un any, feia la llista de coses que havia de posar a la maleta – sempre, tot apuntat, i anar-ho ratllant a mida que l’objecte es fica a dins – per marxar cap a Lisboa. El primer viatge plegats i per això – com a mínim, en part -, tan especial que el recordaré sempre.

També a principis de 2007 vaig estrenar aquest bloc, que em vaig proposar actualitzar a diari i que, com tots els propòsits, no ho he complert.

A aquestes alçades de l’any passat, encara em quedava l’últim trimestre de carrera, en què vaig descobrir, entre altres coses, que això de la tele m’agrada més del que em pensava. Filmar, muntar vídeos, fer el text i “locutar” – entre cometes, que segons el DIEC no existeix -. Aquells tres mesos amb el Boet i una vintena de companys de classe els recordaré durant molt de temps. Un trimestre que també vam aprendre deontologia. Tan necessària i tan poc real, pel que sembla. Però des d’aleshores he intentant ser sempre fidel a l’ètica periodística.

I encara havien de passar les pràctiques a la ràdio i el viatge amb els de la classe a Tenerife.

El 2007 ha estat l’any del nostre segon disc, "El camí cap a nosaltres". Cançons noves, dies de gravació i un resultat prou satisfactori. Però formar part de Cesk Freixas i els Altres Bandais no és només quedar per assajar i fer bolos. És construir llaços, compartir experiències, és adonar-te que tens bons amics. El sentit dels Bandais comença per les persones que en formen part.

Aquest any ha estat el de la meva llicenciatura. Després de sis anys, ja sóc llicenciada en Dret i en Periodisme per la UPF. No sona malament. La realitat, però, no és tan maca. I et deprimeix veure, quan vas a buscar feina, que l’últim que importa és que tinguis un títol universitari.

Sis mesos del 2007 – ostres, mig any, es diu ràpid això! – els he passat treballant de becària en un dels mitjans de comunicació catalans de referència. Tot un honor. He après tantíssimes coses. He rebut lliçons de periodisme de franc. I de llengua catalana! He tingut responsabilitats. I he conegut una gent encantadora.

Recordo que un dia li comentava al meu company: “Si no puc demanar res més. Estudio el que m’agrada, treballo on voldria treballar, acabem de treure un disc, i et tinc a tu. Em sembla que això comença a acostar-se força al concepte de felicitat!”.

Ara comença un nou any en què no m’he fet cap propòsit. No cal, si després no els compleixo mai. Bé, m’he decidit posar-me en forma, però això ja ho tenia pensat abans de la passada mitjanit.

De tot cor, que tingueu un feliç 2008.